La “Nouvelle Vague” va ser un moviment cinematogràfic francès comandat per joves directors, la majoria dels quals van començar la seva trajectòria professional com a crítics a Cahiers du Cinéma, que es van emmirallar en el neorealisme italià, però sense el seu sentit tràgic i que postulaven el retratar lliurement la realitat. El director Richard Linklater fa en aquesta pel·lícula un homenatge a aquells dies i a aquells homes recreant com es va filmar “Al final de l’escapada” (Au Bout du Soufle), primer film de Jean-Luc Godard allà pel 1959.
A Richard Linklater li agrada jugar amb el temps; el genial director rus Andrei Tarkovski deia que el cinema és esculpir en el temps i el director americà s’ho ha pres al peu de la lletra. Les seves pel·lícules més rellevants ho fan sense embuts perquè el pas del temps és el centre dels seus projectes més ambiciosos:
“Abans de l’Alba”, el 1995 va començar una trilogia que va durar 18 anys; li va seguir “Abans del Capvespre“, el 2004 i va acabar amb “Abans la Mitjanit” del 2013. Narren la història d’una parella en tres moments de la seva relació, des que es coneixen en un tren i s’enamoren, quan es retroben i finalment quan el pas del temps ha ferit la relació, ara ja amb masses motxilles a portar i que es reconciliarà en tornar als orígens i al motiu del seu amor. El director va aconseguir aplegar cada vegada als mateixos actors, Julie Delpy i Ethan Hawke, de manera que el que veiem és, realment, el pas del temps.
El 2014 va estrenar la seva obra més rodona, “Boyhood”, que recorria la vida d’un noi des dels 6 anys fins els 18; Linklater se les va empescar per rodar deu dies cada any amb els mateixos actors. De forma que el nen del principi s’acomiada iniciant la seva etapa adulta al final, novament un prodigi.
A Nouvelle Vague aconsegueix un altre miracle: portar el passat al present. No sols retrata una època i unes persones amb una precisió documentalista, sino que reconstrueix de manera precisa i meticulosa com es va rodar la pel·lícula Al final de l’escapada.
La primera cosa que vaig fer al tornar del cinema va ser mirar l’obra original; afortunadament la plataforma Filmin té un bon catàleg de pel·lícules clàssiques. Va ser un xoc increïble, com si hagués estat seguint el director en la seva filmació i per primer cop després del muntatge, veiés el resultat a la sala de projeccions. Quan veia una determinada escena entenia perfectament en quina posició estava la càmera quan la van filmar perquè ho acabava de veure en la pel·lícula de Linklater, era la revelació de com naixia l’obra d’art.
Anem per parts: Quina va ser la importància de la Nouvelle Vague?
Doncs va capgirar la forma de fer cinema a França, per una part pel fenomen anomenat intel·ligència col·lectiva, ja que un selecte grup de directors joves que havien estat companys a la revista es van ajudar i retro alimentat mútuament provocant una eclosió de creativitat, art i llibertat. Això va fer que molts productors s’atrevissin a invertir en joves talents, doncs feien cinema amb una sabata i una espardenya i a més el públic corria a les sales a veure aquelles pel·lícules diferents.
Els directors, molt joves i en general amb pocs diners, van fer de la precarietat una virtut, experimentant noves formes i tècniques. Van haver de prescindir de grans estudis i decorats i van usar el carrer, els bars i les habitacions d’hotel o els petits apartaments com a plató; sense grans equips d’il·luminació a la seva disposició, van haver d’usar la llum natural i també, sovint, la gravació del so directa. Així, es van acostumar a filmar càmera en mà, com si fos un documental, a pujar a dalt d’un edifici per fer un picat prescindint de grues, o a usar un carro qualsevol o un cotxe per fer un tràveling.
Argumentalment, també van capgirar les regles: d’una banda, la recerca del realisme, retratant situacions i diàlegs quotidians, usant un llenguatge del carrer amb un to espontani i natural, sovint improvisant. Els protagonistes també acostumaven a ser gent corrent: joves amb problemes existencials, marginats socials, antiherois ben allunyats dels clàssics herois triomfants. La narrativa acostumava a ser fragmentada, a vegades portada per guions que s’anaven escrivint a mesura que avançava el rodatge, cosa que donava lloc a històries no lineals on cada espectador podia reconstruir mentalment el relat.
La Nouvelle Vague també va variar el paper dels participants a les pel·lícules: els intèrprets i els guionistes van perdre pes en benefici del director. Segons aquesta premissa, si l’escriptor escriu amb la ploma, el director ho fa amb la càmera; cosa que té sentit donat que és un art visual. François Truffaut ja havia escrit un article a “Cahiers du Cinema” on criticava l’anomenat “cinema de qualitat francès”, profundament literari, que era un cine de guionistes i no de directors, on el fons sovint tenia més pes que la forma, mostrant un anomenat realisme psicològic.
Segons el meu parer, la pel·lícula que va donar realment el tret de sortida a aquesta nova ona va ser “Els quatre-cents cops” de Truffaut, estrenada al 1959; quasi en paral·lel va venir “Hiroshima mon amour”, d’Alain Resnais i pocs mesos després, “Al Final de l’Escapada”. S’ha de dir que fou precisament Trufaut qui en va escriure el primer guió, ja que en aquells temps ell i Godard eren bons amics. L’onada es perllongarà fins a mitjans dels setanta, encara que, com era una manera de fer cinema lliure i precària, el seu esperit seguirà ben viu.
El film Nouvelle Vague comença dins d’una sala de cinema: Jean-Luc Godard, François Truffaut i Claude Chabrol estan veient, un al costat de l’altre, una pel·lícula francesa convencional i acadèmica de l’època, precisament d’aquest tipus de cinema que ells rebutgen. Després de l’estrena, asseguts a la terrassa d’un bar, la comentaran. Els veurem després a la redacció del diari, cadascú davant la seva màquina d’escriure, ultimant les seves critiques.
Godard veu amb una certa enveja l’èxit dels seus col·legues i se sent preparat per dirigir el seu primer llargmetratge i ràpidament un productor li farà confiança. A l’hora de compondre l’equip de rodatge, donarà molta importància a la fotografia i escollirà com a filmador a Raoul Coutard, que ja havia enregistrat per a l’exèrcit francès a les seves guerres colonials, un home jove, fort, amb experiència i avesat a treballar càmera en mà en condicions difícils. Com a protagonista masculí va escollir a Jean-Paul Belmondo, que ja havia treballat amb ell en algun curtmetratge, encaixava perfectament en el paper de pintxo marsellès i, a més, eren amics. Per al paper de la noia, suposadament una jove estudiant a París, va aconseguir a Jean Seberg, una jove actriu americana que havia triomfat en el paper protagonista de l’adaptació que va fer Otto Preminger de la novel·la de Françoise Sagan, “Bonjour tristesse”, rodada a França i estrenada el 1957. S’ha de dir que una part de l’èxit de la pel·lícula va venir del carisma dels protagonistes i de la seva química.
La pel·lícula de Linklater va recorrent el rodatge pels carrers de París i reproduint com es va filmar cada escena, així com els interludis, on es veu perfectament el caràcter egocèntric de Godard. El resultat és un fantàstic treball arqueològic d’una part cabdal de la història del cinema. Cal destacar la increïble semblança dels actors que fan de Godard, Seberg i Belmondo.
Si sou cinèfils, la heu de veure sí o sí; si us interessa la història gaudireu contemplant el París i la França dels anys seixanta, i si simplement us voleu distreure, passareu una bona estona amb aquesta cinta. Molt recomanable.
França 2025 (1 hora, 45 minuts)
Direcció: Richard Linklater
Guió: Holly Gent Palmo, Richard Linklater, Laetitia Masson, Vicent Palmo Jr., Michèlle Pétin.
Actors: Guillaume Marbeck, Zoey Deutch, Aubry Dullin, Bruno Dreyfurst, Benjamin Clery…