Un jove Wayuu, en Rapayet, s’enamora de Zaida el mateix dia que surt del seu tancament ritual, ja convertida en una dona casadora, res d’estrany perquè és bonica, forta i la seva mirada és pertorbadora. Però el dot és molt alt i ell no sap com aconseguir tantes vaques i cabres com li demanen, ja que és molt jove. Com som al principi de la cultura hippie, veu que un grup de cooperants nord-americans paguen força diners per tenir marihuana. Així que se les empatolla per obtenir-la d’un tiet seu que la cultiva a les muntanyes. Empès per un amic ambiciós convertirà aquella activitat extraordinària en un negoci constant i a gran escala amb els Estats Units. És el naixement del narcotràfic.

Al mar del Carib hi ha la península Guajira, entre Colòmbia i Veneçuela, un territori de clima sec i calorós, diria fins i tot inhòspit, on viuen els Guajiros, en castellà, o Wayuus en la seva pròpia llengua. Una ètnia que hi és com a nació des de cent cinquanta anys abans de la nostra era, molt abans de la creació dels estats on pertanyen. No és d’estranyar, per tant, que no se sentin ni veneçolans ni colombians, sinó wayuus i prou.

  • Tenen els seus costums, com les de la iniciació a la pubertat de les noies.
  • Tenen les seves lleis al marge de les dels països que els aixopluguen: representades principalment per “el palabrero” una espècie d’advocat, home just i intermediari.
  • Tenen la seva llengua: el wayuu.
  • Tenen les seves creences tant religioses, de base mitològica, com espiritual, ja que creuen en el poder revelador dels somnis i la figura del protector de la família o clan. És una societat bàsicament matriarcal.

Ciro Guerra i Cristina Gallego es tornen a endinsar novament en la cultura indígena després de “El Abrazo de la serpiente“, en aquella un explorador malalt cercava l’ajut d’un xaman per trobar un arbre guaridor. A Ocells d’estiu el tema és l’afecte corruptor dels diners i del poder. Són com uns falsos deus que poden apartar als homes de les seves tradicions, de com es poden creure per sobre de les lleis ancestrals i acceptades per tothom i com embogeixen fins a caure en una espiral autodestructiva: la pèrdua de la identitat. Els diners et fan ric, però t’emboiren la visió i et fan perdre la perspectiva de les coses i el seu valor real, molt diferent del purament monetari; sense el seu contingut simbòlic, sense l’esforç que cal per aconseguir-les, persones, animals o objectes són com la pluja a l’estiu que s’asseca sense penetrar a la terra.

Ocells d’estiu és un anar i venir entre les tradicions i la modernitat nouvinguda, aquesta estranya barreja és possible per l’existència de la matriarca, ella vetlla per mantenir els costums intactes i es fa respectar per tothom, també pel “palabrero“, molt savi i bon criteri sense, per tant, voler influir de forma executiva en el que fan les persones, com si fos un “Pepito Grillo“. En molts moments la cinta sembla un documental etnogràfic, ens mostra els rituals i costums dels wayuus en escenes plenes de color i de vida, ens col·loca en el centre de la seva comunitat i del seu dia a dia, aquest ambient ho impregna tot. El fil narratiu d‘ Ocells d’estiu és ben clar: el narcotràfic, l’ascens i la caiguda del protagonista, tot impregnat per la violència que genera el poder. En mig de tot això, hi ha la part ritual, espiritual, de les creences wayuus: La revelació dels somnis, l’animal protector. Uns factors molt ben combinats donen a aquesta narració un caràcter original que pot tenir diferents lectures.

El tràfic de droga als Estats Units experimenta ràpidament un creixement brutal, passem dels ases als jeeps i dels camions a les avionetes, dels quilos a les tones. Quan es vol córrer molt sovint un ensopega, es troba amb situacions imprevistes, tensions, malentesos i es genera violència. Tal com ens ho conten a Ocells d’estiu no hi ha res planificat, en Rapayet no controla la situació, la violència no és el seu mètode de gestió usat per enfrontar els problemes, sorgeix per les reaccions individuals, sovint irracionals, dels que es creuen poderosos. Tot molt primari, molt animal i descontrolat: La ràbia, l’enveja, l’ofensa i la venjança són darrera de quasi tots els crims. Clar que, quan s’infringeix la llei, ha d’actuar la justícia, ja que sigui el matriarca o el consell dels diferents clans wayuus, dicten sentències terribles que cal respectar i que generen dolor i patiment. Els diners entren a dojo, els matxets i les pistoles es converteixen en metralladores i fusells d’assalt, és la guerra total i més letal.
Amb els diners arriba el luxe i els seus signes externs. Per en Rapayet i la seva família, que estaven acostumats a viure com a nòmades en cabanes de fusta i palla, s’escenifica en forma d’una gran mansió, un edifici rectangular al mig del desert, al centre del no-res, una espècie de búnquer ple de mobles luxosos i catifes meravelloses. Com un símbol, un monòlit com el que sortia a 2001 el film de Kubrick. Un ídol de la nova religió: la riquesa, que desafia als déus tradicionals. És difícil servir a dos senyors o adorar a dos déus diferents i amb aquest dilema irresoluble començarà a morir l’arrel de la seva identitat.

Així com el seu anterior treball, “El abrazo de la serpiente”, rodat en blanc i negre, era per un públic més elitista, “Pajaros de Verano“, en color i amb un fil conductor de rabiosa actualitat, pot arribar a un grup més ampli d’espectadors, que gaudiran tant de l’acció pura i trepidant com de la bellesa de les imatges rodades en un entorn natural. Recomanable.

Colòmbia 2018 (2h 5 min)
Direcció: Ciro Guerra, Cristina Gallego
Guió: Maria Camila Arias i Jacques Toulemonde

Actors: Carmina Martínez, José Acosta, Natalia Reyes, Jhon Narváez, Greider Meza, José Vicente Cote, Juan Bautista Martínez