En un poble de la Xina interior, un home jove, en Bin i la seva parella, la Qiao, estan al davant d’una antiga i tradicional organització mafiosa on es diuen germans els uns als altres, amb unes estrictes regles d’honor que tothom ha de seguir; controlen amb autoritat tot el submon de negocis il·lícits, tothom els respecta. Quan un grup de joves delinqüents, que ja no creuen en els antics costums i els hi volen prendre l’hegemonia els ataquen, ella, per defensar-lo, acabarà a la presó sola i lluny d’ell, la seva vida canviarà dramàticament, però sempre es mantindrà ferma, tant amb el seu amor com amb els seus principis; anys més tard la Qiao travessarà el país, fins al riu de les tres gorges, per retrobar-se amb el seu home, però les coses ja no seran iguals que abans.

Xina és una paradoxa, per una part és tan antiga i vella com un ancià de 90 anys, ple de prudència i saviesa, i per l’altra és tan nova i jove com un nen de 9 anys, temerari i inconscient. Els anys de comunisme han obrat aquesta perversió, van ser un trencament amb tot l’anterior i el país va entrar en una bombolla sense temps i amb pensament únic; tots aquells sentiments antics, aquella enyorança pel passat i tots aquells desitjos de llibertat i de renovació, la recerca del futur i de la novetat, tant un com l’altre, van quedar congelats. Ara que per fi s’obre una mica la porta al món occidental i a la llibertat individual, tots aquests anhels continguts han brollat com l’aigua que trenca una pressa, i la tradició i la modernitat s’han expandit, cadascuna en un sentit, de forma inexorable. En general la novetat guanya la partida oblidant la tradició, això és com construir una casa en el buit i a moltes persones els hi manca una referència.


Com al seu anterior film, “Més enllà de les muntanyes“, el director, Jia Zhang Ke, aprofita la pel·lícula per donar-nos la seva visió dels canvis a la Xina en els últims anys, en aquest cas del 2001 al 2018, una autèntica revolució tecnològica; ho veiem en els trens que creuen el país, cada cop més moderns, portant a la protagonista d’una punta a l’altra; també en la faraònica obra de la presa de les tres gorges que ha colgat més de cent pobles i ciutats de les quals ha calgut reubicar dos milions de persones; i també convertint un passeig en un estadi gegant a mig construir que pot semblar abandonat.

Com en aquella, hi trobem igualment una cançó que fa el paper d’himne i que reflecteix el tarannà de la protagonista: Si llavors era “Go to the west” de “Pet Shop Boys“, ara és “Y.M.C.A.” de “Village People“; les dues marxes de caràcter reivindicatiu que assenyalen un camí o proclamen un alliberament, les dues, optimistes tal com ho volen ser les dues pel·lícules. Malgrat les derrotes, els desenganys, la presó o la pèrdua de l’ identitat el director ens ofereix aquesta mirada d’esperança, ambdós casos mitjançant els ulls de Zhao Tao, l’actriu que interpreta el paper principal, i que fa un treball extraordinari. Conjugar tradició i modernitat és possible i, segons ens mostra el director, aquesta responsabilitat recau en la dona xinesa.

  • Es juga amb els colors i els enfocaments per delimitar cadascun dels actes del film: els colors càlids de la primera part són vermells i verds primaris, que representen l’èxit i la passió entre ells, tot filmat en primers plans amb fum i poca llum, que culminen en una baralla a la nit on la foscor i les ombres no amaguen la sang vermella, un del clímax de la cinta, on ella se sent poderosa i es fa gran de cop.
  • El segon acte es dibuixa amb colors molt freds, on el blau quasi gris és el que predomina conjugat amb el blanc de la neu, un ambient gèlid i regulat, res d’estranyar perquè la protagonista és entre reixes. Després molta llum quasi encegadora, blanc i groc en el moment que ella surt de la presó, aparent calma en espais oberts i amb una de les escenes també cabdals on la Qiao es retroba amb en Bin en una habitació a un hotel. Al final el gris i el color cimen amb espais interiors poc il·luminats denoten uns canvis que han passat per sobre dels protagonistes com una riada, deixant-los enrere perquè els nous temps ja no són els seus, una generació perduda.

En dos moments, la parella protagonista gaudeix de les vistes d’un antic volca, comenten que la seva cendra és la que té el blanc més pur, aquell foc que tot ho va cremar també ho va purificar tot sense deixar cap rastre d’impuresa; en aquest indret, en Bin ensenya a la Quiao a disparar una pistola, li atorga el poder de la vida i de la mort, aquest coneixement després li salvarà la vida a ell; en la següent ocasió, la Quiao ajuda al Bin a tornar a caminar després de patir un accident, com en un renaixement personal per tornar a ser autònom. És simbolisme, res pot ressorgir si no de la mort. A mitja pel·lícula tornaran a buscar aquesta metàfora quan ells dos junts en un hotel cremen uns fulls a la paperera.

Ella ho sacrificarà tot per aconseguir el seu objectiu que és viure al costat del Bin, quan veu que la relació està encallada estarà temptada de perseguir un altre somni, pujada en un tren amb un desconegut, però finalment baixarà en una solitària estació en mig del no-res per veure que, si bé tot és possible, aquella no és la vida que vol.

Una pel·lícula amb dues lectures molt clares:

  • Per una part la història de la Quiao centrada en el seu amor, en la seva força i en la seva resiliència,
  • per l’altra la transformació de la Xina en un país modern a costa de perdre molt en el camí, d’entrada una generació sencera de persones que van veure com el seu món desapareixia com els pobles sota l’aigua.

Un film que serpenteja com un riu pel temps i on no es pot definir una causa-efecte única, tal com tampoc passa a la vida de les persones reals. Un guió interessant, una molt bona direcció i l’actuació sublim de la protagonista. Aquells que estimeu el cinema gaudireu amb aquesta obra.

Xina 2018 (2h, 15 min)

Direcció: Jia Zhang Ke

Guió: Jia Zhang Ke

Actors: Tao Zhao, Liao Fan, Xu Zheng, Casper Liang, Feng Xiaogang, Diao Yinan