Es un recurs fàcil i molt usat en el mon del humor jugar amb els topics i els arquetips nacionals per fer riure al personal, doncs tots hem sentit acudits de catalans, andalusos o bascos i sense anar mes lluny ara últimament hem vist “Ocho apellidos bascos”. Riure’s d’un mateix es un costum molt sa i molt meditarà i en els nostres països veïns i germans, tal com Itàlia o França ho practiquen fins i tot mes que nosaltres els espanyols, doncs la nostre meseta es dominant i pesa molt en tot,i ella es això, mesetaria en el sentit mes pejoratiu, i tenen aquell sentit tràgic dels quadres de Goya o místic dels quadres del Greco, son secs, i prefereixen riure’s del veí que d’ells mateixos. Però el negoci es el negoci i si dona calerons riurem del que calgui. Doncs aquest film del que parlem avui esta en la línea de la dels cognoms que he mencionat i també de la italiana “Visca la Llibertat” o de la mes recent  cinta francesa, “La Família Belier”, encara que segurament no arriba al seu  nivell.
 
Surt a les enquestes, un dels problemes que mes preocupa als francesos es l´inmigració, i per això els partits ultra nacionalistes com l’aliança Nacional puja’n com la escuma, doncs els francesos, una mica com els catalans, son en general molt conservadors malgrat la revolució francesa, doncs son coses diferents mantenir l’estabilitat i que et prenguin el pel; una coincidència mes  amb els nostres veïns.
 
Imagineu a un pare ultra conservador, gaulista i catòlic, que be a ser com un franquista a España, això si, demòcrata i republicà: liberté, égalité, fraternité; amb quatre filles, tres de les quals s’han casat amb immigrants, un jueu, un musulmà i un xines, això si, perfectament integrats i tant francesos com el que mes. La que queda soltera, la petita, la seva nineta, es la seva ultima esperança de fer un casament per la església a la família. Finalment pilla nuvi, i es catòlic!!!, però no tot serà tant fàcil com sembla.
 
La pel·lícula es un seguit de desencontres, previsibles i forçats,  del pare amb els gendres i amb el seu futur sogre, amb situacions que en teoria haurien de ser hilarants i que segurament ho son mes per els francesos que per nosaltres. Com en la majoria de films d’aquest estil es busca l’esperpent i l’absurd, la caricatura i l’exageració, quilos de sal gruixuda.
 
També hi ha els típics ingredients dolços i fins i tot patriòtics, com quan per exemple els quatre gendres canten plegats la marsellesa amb la ma al cor davant del pare de la núvia emocionat. Amb tota aquesta sobreactuacio deslligues totalment la ficció de la realitat i quasi podries creure que estàs davant d’un vodevil burlesc, del club de la comèdia, dels pallassos d’un circ  o d’uns dibuixos animats.
 
Com  que hi ha també un casori, el film dona un gir cap l’estil de “El pare de la núvia” i pelis similars, on els pares semblen perdre l’enteniment davant de la possibilitat de malcasar la filla; tenim doncs un encreuament de generes, o subgèneres,  humorístics en la part final de la cinta. Això dona sense cap dubte mes joc al multiplicar els equivocs  i millora el ritme de la pel·lícula, es per tant una obra que va de menys a mes. Si has tingut  paciència al principi, que es molt  fluixet, i t’has ficat a la historia pots arribar a passat una bona estona.
 
Artística o literàriament la pel·lícula no te cap pretensió ni tampoc cap mèrit especial, es prescindible i oblidable. El treball dels actors es teatral i exagerat, sense cap realisme; ens expliquen un compte irreal i una mica alliçonador com si estiguéssim en un teatret ambulant que va de poble en poble. Es una pel·lícula molt senzilla però que es distreta, te gags divertits que et faran somriure i et pot fer passar una bona estona una tarda que estiguis avorrit a casa, emmandrit i sense ganes de fer res mes.

FRANÇA 2014(1h, 37 min)
Director: Philippe de Chaveron
Guió: Philippe de Chaveron, Guy Laurent
Actors: Christian Clavier, Chantal Lauby, Ary Abitan, Medi Saudon, Frederich Chau, Noon Diawara, Fredeque Bel, Julia Piaton…