Tornar a casa és un títol suggerent. Pensar en aquesta acció evoca sensacions positives, ja que a casa ens sentim segurs i protegits, i és on ens esperen les persones que estimem, la família. Visualitzem els seus rostres, imaginem els encreuaments de mirades, els somriures, el tacte de la seva pell i fins i tot el gust dels seus petons. A casa tenim les nostres coses, el nostre racó. Pensar en la llar ens porta records del passat i del present: els colors dels mobles i les parets, la llum que entra per les finestres i les cortines, les olors i els sabors del menjar, el tacte dels llençols nets i l’esponjositat de la butaca on ens sentim tan confortables. Tornar a casa és enyorança, repòs del cos i l’ànima, és felicitat.
Però, què passa si intentes arribar d’amagat com a fugitiu?
Volgut i no volgut, desitjat però temut, en un somni impossible de fer-se realitat, com una pilota que, a punt de tocar la platja, és allunyada per un fort vent i el corrent cap a alta mar fins a perdre’s de vista. Anys més tard, arribes com d’improvís, com si fossis transparent, i et trobes que la persona a qui més estimes no et reconeix, com una ombra del present que no lliga amb un record del passat. Aquesta pel·lícula tracta de sentiments profunds: amor, tristesa, principis i conviccions, dolor, culpa, perdó, pèrdua de la memòria personal i col·lectiva. És la història d’unes bones persones que és també un trosset de la història recent de la Xina.
Som a mitjans dels anys 60 del segle passat, una dècada prodigiosa en molts sentits, sobretot a Occident, on es van trencar motlles i es van assolir graus de llibertat mai vistos. Però les coses no van bé per a Mao Zedong, el líder de la República Popular Xina, que, malgrat continuar sent el president del partit comunista, ha estat relegat pels homes forts del partit: elitistes, tecnòcrates i pragmàtics, que han decidit fer un petit gir cap al capitalisme per redreçar la malmesa economia del país.
Però Mao, malgrat ser gran, té l’ambició d’un jove, contactes i partidaris, una ment brillant i una determinació implacable que li van permetre guanyar dues guerres i prendre el poder a la Xina. No té escrúpols i domina la propaganda i les masses. En el congrés del partit, dona un cop de mà que ho fa trontollar tot, declara la revolució de la revolució: la revolució cultural, que proposa tornar a la puresa del comunisme. Els seus propagandistes editen la nova bíblia xinesa: el llibre roig, un recull de frases i sentències seves. Es crea la guàrdia roja, formada per joves i estudiants, que perseguiran qualsevol pensament allunyat del de Mao i començaran els atacs, les vexacions, fins i tot les morts, però sobretot les deportacions de tots aquells acusats d’haver-se desviat de la línia recta: professors, intel·lectuals, artistes i lliurepensadors.
Tots els tecnòcrates i les elits cauen en desgràcia, el país s’atura i Mao recupera el poder absolut, no sense dificultats i recorrent a l’exèrcit i al partit, ja que l’anarquisme de la revolució cultural i dels guàrdies rojos era autodestructiu. Tanquen universitats, es destrueix l’art, la literatura i, en general, la bellesa. El nostre protagonista, un professor, és deportat a un camp de treball en una zona rural allunyada. Llavors comença la història que conta aquesta pel·lícula, quan ell vol fugir per retornar a casa al costat de la seva estimada dona i d’una filla que va deixar ben petita.
Les primeres imatges són esfereïdores: veiem un cos amagat en un cobert al costat de les vies del tren, molt tapat, glaçat de fred, brut, rosegant alguna cosa per enganyar la fam. Passa un tren i ell es comença a moure, amagant-se per racons i entre la gent, amb un objectiu ben clar: arribar a casa sense ser descobert.
Quan finalment aconsegueix arribar a casa, es troba amb una dona amnèsica, fruit d’un trencament traumàtic en el si de la família, una dona que no el reconeix i encara espera devotament el seu retorn. Aquesta pèrdua de la memòria és com una paràbola del que va passar a la societat xinesa, on les persones, obligades a la uniformitat i al pensament únic, no es reconeixien entre elles. Primer van haver d’oblidar per imposició i després van voler oblidar el temps de l’oblit; tot plegat un forat a la memòria, un penya-segat de buidor. Veurem sempre cares serioses, veurem plorar, però mai veurem ni tan sols un somriure en aquest film. Hi ha més detalls que ens ensenyen aquesta buidor, com les fotografies amb cares retallades penjades a la paret, una crueltat innocent que t’esgarrifa; o els pins amb la cara de Mao que tothom porta permanentment enganxats a la pitrera com si fos una estampeta de la Verge Maria.
Però no us penseu que us trobareu amb una pel·lícula crítica amb el règim comunista, ni tampoc amb un recull de les penalitats dels ciutadans sota un règim totalitari; això sols és el decorat, el paisatge, perquè el film transita per camins més íntims i personals. És el drama de les persones i d’una família el que ens mostra, on curiosament patiran més les que es queden que el que se’n va, doncs ell podrà viure d’uns records, com si el temps s’hagués aturat, que elles han perdut. Tampoc és un film èpic, com a mínim en el seu enfocament, és una història senzilla que transcorre en uns temps de canvis i que és dins de la seva petitesa el reflex del que li va passar a tot un poble.
Veurem primerament la seva lluita contra la desmemòria per després mantenir viva la il·lusió i la felicitat del record i de les petites coses, com un amic invisible. Trobarà una reveladora forma de comunicació: escriure en el passat per poder llegir en el present, com en un viatge en el temps virtual, finalment compartirà amb ella l’espera del seu propi retorn.
El film és quasi perfecte en tot: bona direcció, bona fotografia, un guió interessant i bones actuacions. Potser massa perfecte, perquè els drames són interiors i quasi no surten a la superfície i la història és tan centrada en la família que sembla quasi un cas aïllat, com si no hagués afectat profundament milions de persones. Per això és una petita història i no un relat èpic i defuig de buscar culpables, segurament influenciada per la cultura xinesa mil·lenària, feta de saviesa, paciència i reflexió, és com un relat zen.
El director és un gran coreògraf amb un profund sentit estètic, ja ens ho va ensenyar a “La casa de les dagues voladores” amb imatges de pertorbadora bellesa i ens ho vol tornar a demostrar de nou amb una obra de ballet on actua la filla, com no una exaltació del comunisme i del seu líder victoriós, que contrasta amb la mesura i la distància de la resta de la pel·lícula en aquest tema. Potser aquesta és la seva crítica amagada al règim?
Absolutament recomanable.
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.