SELMA

Segurament, si preguntéssim a qualsevol persona del carrer que ens digués noms de personatges que han defensat els drets humans i han lluitat per la llibertat i la justícia, els noms que més repetiria la gent serien Gandhi, Mandela i Martin Luther King. Aquesta pel·lícula parla d’aquest darrer defensor dels drets civils, i el títol ve donat perquè els fets que s’hi relaten van succeir en aquesta petita ciutat de l’Estat d’Alabama.

Unes nenes negres baixen per l’escala de la sagristia d’una església amb els seus vestidets de festa, ben nous, ben polides; parlen tranquil·lament de les seves coses i somriuen confiades perquè són a la casa de Déu i s’hi senten protegides del mal. De sobte, esclata una bomba: només veiem foc i tot esmicolant-se, i els seus petits cossos cauen a terra a càmera lenta. Són les conseqüències de l’odi racial al sud dels Estats Units.

A la seqüència següent veiem com, ajudat per la seva dona, Martin Luther King es vesteix de gala en un hotel d’Estocolm i després puja a recollir el Premi Nobel de la Pau que li acaba de concedir l’Acadèmia Sueca. Tot això són fets històrics reals, com també ho són els que explica aquesta pel·lícula, tots prou coneguts, però que en moments com els que vivim convé no oblidar.

En un dels bressols de la democràcia, sens dubte un estat de dret, hi havia lleis vigents que, malgrat haver estat aprovades democràticament, eren injustes. Llavors, una persona —Martin Luther King— va decidir que la justícia estava per sobre de les lleis i que, si calia desobeir-les per arribar a la justícia, ho farien, practicant la desobediència però amb la no-violència com a senyera.

Martin era pastor protestant i, per tant, fervorós seguidor de la doctrina divina. Va tenir una revelació —un somni, deia ell— segons la qual fins que les lleis de la terra no s’ajuntessin amb les lleis del cel no hi hauria justícia en aquest món. La doctrina de Déu deia que tots els homes naixien iguals davant de Déu, sense importar el color de la pell, la llengua, les creences, l’educació o els diners. Però les lleis dels estats del Sud no deien el mateix, i sobretot no s’aplicaven igual per a blancs i negres. Martin sentia i sabia que tenia un mandat diví: fer complir la llei de Déu i, de pas, aconseguir que les persones de color del seu país tinguessin els mateixos drets i, sobretot, les mateixes oportunitats que els blancs.

Pocs mesos abans de rebre el Premi Nobel de la Pau, el doctor King havia dirigit la marxa sobre Washington, on 250.000 persones van escoltar el seu famós discurs, aquell que tots tenim de forma inesborrable a la memòria:

Jo he tingut un somni…

Ell va lluitar perquè aquest somni, compartit per una majoria d’americans i americanes de l’època —blancs i negres—, es fes realitat. Però els somnis, com les catedrals, cal construir-los pedra a pedra, i per fer-ho cal suar, patir, sagnar i plorar abans de poder riure i beneir Déu en veure els resultats.

Aquest film, rigorosament històric, explica com es va posar una d’aquestes pedres per la igualtat.

Què més hi trobarem en aquesta pel·lícula?

Un president amb molts problemes sobre la taula, a qui el carisma del seu antecessor feia ombra i que no desitjava obrir més fronts; un governador d’Alabama ultraconservador; un cap de policia de Selma expeditiu; i un món trasbalsat. Tot plegat, un escenari ideal en un moment històric rellevant. En aquest terreny adobat, Martin va sembrar una de les moltes llavors en favor de la igualtat.

Uns fets exactes i concrets, minuciosament narrats, i un protagonista que sobresurt per damunt de tota la resta: Martin. Per entrar dins l’ànima dels fets cal entrar dins l’ànima del King, i us asseguro que no és tasca fàcil. Es pot intentar imitar el to i el tarannà, però el carisma és com una corona de llum que il·lumina qui el té, i això és francament difícil de reproduir. Aquest film no ho aconsegueix plenament. Malgrat una molt bona actuació, no s’arriba a la grandesa del personatge: no sentim del tot el seu esperit, la seva desesperació.

Segurament la directora no ha volgut fer una proclama política en favor d’una causa i ha preferit ser més aviat neutral; però, en fer-ho, crec que distorsiona la realitat implícita, si bé els fets en si són exactes. Hi ha altres personatges a qui també han llimat les arestes per no ferir ningú: el president Johnson sembla més brillant i preocupat per les persones del que probablement era, i Malcolm X apareix com un noi força assenyat i dialogant. Els únics que mostren la cara sense embuts són la policia de Selma, amb el seu cap al davant: blanc com la llet, obès, malcarat i brutal.

Hi ha escenes en aquesta pel·lícula que semblen sortides d’un malson de l’infern: la primera, la que hem comentat al principi, amb les nenes caient envoltades de fum i foc; i després aquella en què apareixen, també a càmera lenta, genets que surten de la boira dels gasos lacrimògens per empaitar amb el fuet homes, dones i nens que fugen espavorits pel pont sense cap lloc on amagar-se. Però són seqüències oníriques, sempre nuvoloses, que marquen una distància amb la realitat i defugen la cruesa o l’hiperrealisme, com si volguessin camuflar la crueltat o el patiment en un exercici de bones intencions i correcció política: una obra per a tots els públics.

Tot això contrasta amb les escenes reals de l’època, també presents a la cinta, extretes segurament de les imatges filmades per la televisió. T’adones que la posada en escena ha estat meticulosament cuidada, amb la diferència que els negres de veritat no anaven a manifestar-se majoritàriament vestits de diumenge i que les imatges reals són més crues que les mostrades. Però ja se sap: la realitat supera la ficció.

El resum seria que, si volem saber què va fer a Selma Martin Luther King, aquí s’explica de meravella. També entendrem com va portar a terme la seva lluita per la defensa dels drets civils de les persones de color; intuirem que la no-violència i la desobediència són només una part de l’estratègia per avançar cap a un objectiu; però que cal també que la part opositora faci el contrari i sigui violenta, i que, per sobre de tot, les càmeres siguin allà per enregistrar-ho tot. És necessari tenir un líder carismàtic reconegut majoritàriament, cometre menys errors que el rival i tenir molta paciència.

Com a curiositat, voldria dir que la directora, una dona negra, va néixer l’any 1972 en un petit poblet d’Alabama situat entre Selma i Montgomery, set anys després que es produïssin els fets.

És un film que recomano a tothom, especialment als amants dels fets històrics i de les grans gestes. Està ben dirigit, té bones actuacions i una fotografia cuidada. Ens ensenya un retall de la història d’un gran país que és també un retall de la nostra història com a humans.

USA, 2014 (2 hores, 3 minuts)

Direcció: Ava DuVernay

Guió: Ava DuVernay, Paul Webb

Actors: David Oyelowo, Tom Wilkinson, Carmen Ejogo, Tim Roth