Aquesta és una pel·lícula dirigida per Desiree Akhavan, una americana nascuda a Nova York de pares iranians, que dona forma fílmica a un llibre d’igual títol d’una altra dona, Emily M. Danforth, i que ens conta les aventures de la Cameron, una adolescent lesbiana ingressada en un centre cristià de reeducació. El film ens ofereix un punt de vista molt proper de la situació amb un enfocament combatiu, tant com ho és la protagonista, però gens manipulador ni efectista, perquè no hi ha una contraposició bons-dolents.

Des de la seva visió cristiana i conservadora els responsables del centre creien que l’homosexualitat era al mateix temps un pecat i un trastorn psiquiàtric, per tant, obraven en conseqüència, tractant de guarir la malaltia i de retornar als pacients al camí de Déu. Hi Havia una psiquiatra i un pastor, els dos joves, i amb una visió optimista i positiva de les coses, ben allunyats de la imatge que podem tenir de persones d’edat avançada, seriosos i sinistres, als que solem associar a aquest tipus d’activitat repressora. El centre, anomenat “La Promesa divina”, estava en plena natura i els joves eren lliures per passejar, fer esport o parlar entre ells, plantejament també ben diferent del que podria ser una espècie de presó o reformatori fosc i tancat; però no us enganyeu, malgrat que les bones intencions els errors de fons existien en culpabilitzar un desig o un sentiment.

Com va anar a parar la Cameron a “la promesa divina”?

Doncs, el seu xicot la va enxampar fent-se petons i acariciant-se a la part de darrere d’un cotxe amb la seva millor amiga. Estem a 1993, a l’Amèrica més rural i conservadora, la seva tieta, el capella del poble i la pressió social no li donen cap més alternativa; a més, ella és orfe des de fa poc en morir els seus pares en un accident de trànsit, diguem que està sola contra tothom i ho accepta encara que a contracor.

Ella compleix amb la forma i amb el cos, però no amb l’esperit, fa tot el que li diuen, això no obstant, mai se la veu convençuda i entregada al tractament, no es veu que ella cregui que té un problema perquè estima de veritat a la seva companya. La pressió i els tractaments van fent el seu efecte i li generen alguns dubtes. En algun moment, li criden l’atenció per la seva poca implicació i ella entén que si no col·labora, mai sortirà d’allà. A vegades, deixa anar el seu esperit transgressor i se significa, ensenya qui és, comportament ben contrari a la humilitat i sotmetiment que hi prediquen. En el centre hi ha altres residents, nois i noies, que tenen el seu mateix “problema”, tots porten més temps que ella, hi trobem convençuts, resignats i escèptics, ella es fa més amb els rebels i tracta de fer que el seu dia a dia sigui el més suportable possible.

La religió és el centre de tot i Déu és sempre pressent amb ells per guiar-los. Ell ho sap tot i mai s’equivoca, si caus i peques és la teva culpa, però has de fer el cor fort i superar la temptació, sols així podràs superar el teu problema i esdevenir un ésser normal. Afortunadament, hi ha també la psicologia per donar-te un cop de mà i fer-te veure quins són els orígens de la desviació, ja que com diuen, l’homosexualitat només és la punta de l’iceberg d’altres problemes i cal fer sortir la part oculta sota l’aigua, sota la consciència, per enfrontar-los i superar-los, sessions terapèutiques amb la psicòloga, teràpies de grup i sobretot introspecció són allà per ajudar a esbrinar d’on surt tot plegat. Ja veieu, el dia passa ràpidament entre resos i teràpies.

Tot va bé dins de la normalitat de la residència, fins que arriba un desenllaç dramàtic i amb ell com a desencadenant una nova esperança, que com quasi sempre exigeix agafar fermament els estreps de la teva pròpia vida i així ho fa la Cameron. En un dels episodis més tensos en una teràpia un resident diu aquesta frase:

“La meva feblesa és també la meva força”.Ser el que un és, no hi ha més.

En un moment donat la protagonista parla del centre i diu:

“Maltractament és tractar d’aconseguir que tinguis fàstic de tu mateixa i de com ets”

Aquestes dues frases són el missatge de la pel·lícula.

El film, des del punt de vista de la protagonista, tracte amb gran naturalitat i sensibilitat el tema de l’amor adolescent, de l’atracció sexual inconscient i irrefrenable. Presenta de forma objectiva i no pejorativa el rebuig que tenien les societats conservadores i la religió de l’homosexualitat. Sobretot ens presenta el paper d’aquests centres de reeducació i tractament, en aquest cas un d’innovador i avançat, que amb els preceptes religiosos com a base i amb l’ajut de la psicologia pretenien donar solució a un problema que no la tenia, el que sovint els portava a fracassos i a carrerons sense sortida. Així ens ho presenten amb subtilesa tant la directora com l’escriptora del llibre en què es basa la pel·lícula, les dues són actives combatents feministes i defensores de la llibertat d’elecció a l’amor i dels col·lectius LGBT.

La cinta ha guanyat el premi a millor pel·lícula al Festival de Sundance, és una bona pel·lícula, ben dirigida i sobretot amb una gran actuació de la seva protagonista, Chloè Grace Moretz, que fa un dels seus millors papers.

USA 2018 (1 h, 30 min)
Direcció: Desiree Akhavan
Guió: Desiree Akhavan, Cecilia Frugiuele (Novela: Emily M. Danforth)

Actors: Chloë Grace Moretz, Sasha Lane, Forrest Goodluck, John Gallagher Jr., Jennifer Ehle, Quinn Shephard, Dalton Harrod, Christopher Dylan White, Emily Skeggs, Isaac Jin Solstein, Steven Hauck, McCabe Slye, Melanie Ehrlich, …