Sí absolutament totes les persones fossin objectores de consciència, no hi hauria més guerres en el món i els conflictes es resoldrien parlant i buscant un equilibri just per totes les parts, però tan sols que una persona uses la violència el cercle màgic es trencaria. Aquesta pel·lícula ens parla del primer cas reconegut d’objector de consciència als Estats Units en temps de guerra, una persona que, malgrat les seves creences, no va fugir del seu deure amb el seu país, que va ser condecorat pel seu heroisme, però que ho va fer tot sense disparar ni un sol tret.

El film està estructurat en dues parts bastant diferenciades: Una primera on veiem la infantesa del protagonista, on entendrem els motius que el van portar a abraçar la no-violència com a una opció personal; després, a la segona, veurem la sagnant batalla d’Okinawa des del bell mig, amb tota la cruesa d’una guerra, llavor entendrem perquè va ser condecorat i perquè es va guanyar amb els fets el respecte dels seus companys.

Malgrat el que pugueu pensar pel que acabo de dir, no som davant d’un film pacifista de cap de les maneres atès que el protagonista no rebutja la violència, encara que ell no l’exerceix, ja que no li molesta que altres ho facin. Una mica com aquelles persones que no beuen alcohol perquè saben que ells no el poden controlar, però que troben ben normal que altres en beguin i en gaudeixin. Simplement ell “passa” amb un somriure, perquè és conscient de les seves limitacions. Tampoc som davant d’una pel·lícula revolucionària, encara que el que fa el nostre heroi sigui novador i mai vist; de fet ell representa una persona extremadament conservadora i religiosa, precisament amb aquestes creences es dona suport als seus actes, ja que, “està escrit a la Bíblia: No mataràs”. Però com dic, aquest no és el motiu del seu obrar, és la seva excusa perfecta. No, no és una pel·lícula que farà arronsar el nas als ideòlegs del “Tea Party”, més aviat els hi provocarà un somriure bondadós i comprensiu:

És un bon noi, un patriota de veritat, potser un xic curt de mires, però és un valent

De fet, al protagonista ens el presenten com una mica naïf, una persona que actua seguint el dictat de la seva consciència sense pensar massa en les conseqüències dels seus actes; no hi ha premeditació, i per això es troba en situacions de les quals no és fàcil sortir-se’n, però tampoc té por ni es preocupa gaire pel que li pugui succeir; potser és més inconscient que valent.

La pel·lícula conta la batalla sense estalviar-se cap detall escabrós, fins i tot és a vegades una mica “gore”, però de cap manera exagerada, perquè la guerra és cruel. La seva visió és clarament esbiaixada a favor dels americans, als que dibuixa com nobles i valents, sense que puguem trobar aquestes qualitats a l’altre bàndol. En cap moment ens fa sentir que la guerra en si és un disbarat; no dibuixa el dolor i el patiment, ni la pèrdua de la humanitat, ni la desesperació, ni tan sols la por ni el pànic irracional. Si, la guerra ens la pinten com un tràngol molt dur de passar físicament, però sense cap judici negatiu com va fer en Clint Eastwood a “Banderes dels nostres pares”, sense cap seqüela anímica ni moral.

L’única referència negativa a la guerra la tenim en la figura del pare del protagonista, amargat per la pèrdua dels seus millors amics a la gran guerra, però com si fos una malaltia de la qual ningú en té culpa, una desgràcia de l’atzar contra la que res podem fer.

Des del punt de vista tècnic la pel·lícula és molt acadèmica i lineal a la primera part, mostrant-nos la plàcida vida d’una petita ciutat, absolutament trencadora a les escenes bèl·liques de la segona, un caos de foc i sang que ens deixa sovint sense alè. Ben dirigida, bona fotografia i bones interpretacions. Si ho ajuntem tot, entenem perquè l’American Film Institute, la situa en el top ten de l’any. Imprescindible per cinèfils i amants de les sensacions fortes i el realisme.

USA 2016 (2 h, 11 minuts)
Director: Mel Gibson
Guió: Robert Schenkkan, Andrew Knight
Actors: Andrew Garfield, Sam Worthington, Luke Bracey, Hugo Weaving