Aquest film va d’un home, un escriptor, que després de més quaranta anys d’absència del seu poble, havent triomfat professionalment, havent rebut tots els premis i reconeixements possibles arreu del món, decideix tornar-hi per recollir un premi “menor” fent un forat a la seva complicada agenda. Una decisió com a mínim sorprenent.

Sovint es parla de la fugida de cervells, joves titulats que no acaben de trobar sortida professional en el país on van néixer i han de marxar a treballar a l’estranger, és clar que també pot ser que alguns ho facin per un desig per conèixer altres llocs o de viure aventures, segurament trobaríem en quasi tots els dos desitjos barrejats, però la majoria somien en tornar algun dia a casa seva i quasi tots senten enyorança, per bé que els hi vagin les coses.

Però no sempre és així com dic, algunes persones han de marxar perquè se senten presoneres on són, estrangeres en el seu país, incapaços d’integrar-se, de fer-se comprendre pels seus, noten que s’ofeguen i que la seva ànima morirà per falta d’aire, llavors marxen a la recerca d’aire fresc. Seria per tan erroni parlar de cervells que marxen, perquè el que fuig és la persona completa; en aquests casos també s’emporten els records, les vivències, però no hi ha l’enyorança, no hi ha sentit de pertinença, no existeix aquella sensació que has deixat una part important de tu que cal anar a recuperar algun dia. El protagonista d’aquesta pel·lícula és d’aquest segon tipus; no se sent de casa seva, jo m’atreviria a dir que no se sent de cap lloc, és un apàtrida. Tampoc té cap mena de corporativisme ni de complaença, ni tan sols amb ell mateix; és un esperit que aspira a ser lliure, que ha decidit exercir d’home lliure i, per tant, com sols passar sovint en aquests casos, és també un home sol.

¿Si és axis com dic, per què torna?

Segurament per més d’una raó; la primera per tafaneria, per veure com està tot per allí al cap dels anys: veurà que res no s’ha mogut, com si el temps i l’espai haguessin hivernat esperant el seu retorn, deixant això sí, una pàtina de decadència. Després per un exercici d’arqueologia personal, un retornar a la seva pròpia història passada; quina sort trobar-te el mateix passat amagat sota de les cendres d’un volcà, del que tu vas poder fugir a temps!, que resta pacient esperant-te; de fet el protagonista repeteix un parell de vegades que el millor que ha fet en aquesta vida, potser l’únic que ha fet, ha sigut marxar. Però encara que potser ell conscientment no ho sap hi ha un motiu que està per sobre de tots els altres: Fa cinc anys que no escriu i tot el que ell ha escrit a la seva llarga trajectòria està centrat en aquell poble, realment o fictíciament, però aquell és el seu origen. Tornar seria un acte d’allunyar-se i tornar a enfocar, com aquell que cerca la fotografia perfecta.

Hi ha una reflexió sobre de si el patiment personal afavoreix la creació artística: Gran creador igual a ànima turmentada; que allibera la seva por, la seva ràbia el seu dolor, tot plegat, en forma de lletres, paraules, frases i llibres. Ell ho nega per tres cops, com Sant Pere, però una veïna el descol·locarà amb innocència (cal llegir amb accent argentí):

¿Pero porque no escribis cosas lindas?

Si és com dic, el retorn als inferns d’on va fugir pot ser una medicina pel seu mal, segurament també l’única al seu abast, però els medicaments més forts sovint tenen efectes secundaris no desitjats.

Ja veureu que la seva arribada al poble no serà tan planera com es podia imaginar, com si una força magnètica el repelis cap a fora; crec jo que qualsevol persona, fins i tot sense ser supersticiós, podria veure en aquest succés un advertiment, que ell tossudament ignora; com aquell brau que s’abraona furiós contra el torero que aixeca per sobre del seu cap el refulgent estoc, oblidant que abans les banderilles ja l’havien ferit. No us estrenyeu si uso aquestes comparacions, doncs entrem en un univers antic, camperol i fins i tot salvatge.

Els episodis que viurà el transportaran als arguments dels seus propis llibres i les seves sensacions seran en general agres i amargants, com aquell que mossega un dolç ensucrat i troba que per dins s’ha podrit, un gust que feia anys que no tastava. Serà com una atracció de fira per un poble massa avorrit i la gent el seguirà pels carrers i li farà fotos com si fos un animal estrany. Donarà classes de literatura per un auditori que en general no el comprendrà, com ja li va passar fa quaranta anys, i ell, que ha decidit exercir d’home lliure, no voldrà tampoc baixar del seu pedestal forçant la incomunicació. Participarà com figura rellevant a tots els actes culturals o no, i com a president d’un jurat d’un concurs de pintura demostrarà la seva superioritat i voldrà imposar el seu ego com un nen capriciós.

El poble el va cridar per fer-li un homenatge i de pas per fer-se’l a ell mateix i fer pujar l’orgull patri, un premi amb una suposada anada i tornada, no perquè els hi canvies el gust, els costums o la forma de vida. També li demanaran la quota que deu l’autor al seu personatge, com a mínim la inspiració, ja que tothom es veu reflectit en els seus llibres. Fins i tot li demanaran diners, perquè és un home ric. Serà una mica com un viacrucis i si bé hi haurà l’entrada a Betlem triomfal com el dia de la palma, també hi haurà la traïció i el bosc de les oliveres i al final tot el portarà irremissiblement a la tragèdia i a la mort. Però com en els evangelis, després de la mort hi ha d’haver una resurrecció.

Hi ha qui diu que hi ha dos tipus de pel·lícules, el primer és aquell que és com literatura contada gràficament, el segon cerca l’art sobretot en la imatge, la comunicació visual; aquest film és sense cap dubte del primer tipus. És una obra molt argentina i, per tant, la paraula i la psicoanàlisi hi són ben presents. Malgrat una gran correcció en la direcció i la fotografia no hem de buscar imatges sinó paraules per arribar al fons de la història. Tal com estant construïts els viacrucis, la pel·lícula està dividida en capítols, com si fossin els passos dels ritus catòlics.

Un film molt recomanable que dona per reflexionar sobre les persones, els seus orígens i els retorns al passat, a vegades impossibles.

ARGENTINA 2016 (1hora, 58 minuts)
Direcció: Mariano Cohn, Gaston Duprat
Guió: Andres Duprat
Actors: Oscar Martinez, Dady Brieva, Andrea Frigerio, Belén Chaanne, Nora Navas, Ivan Steinhard, Manuel Vicente,…