Som a Girona a l’estiu de 1978,  tot just el país surt de la dictadura i encara s’està redactant la constitució espanyola. En Nacho, un jove estudiant de 17 anys tímid i apocat, que pateix bulling per part dels companys de classe,  ho està passant malament. Passa moltes hores a una sala de jocs amb el “pinball”, el joc del milió. L´encarregat el deixa jugar gratis a canvi  que li doni un cop de mà. Allà coneix a la Tere i al Zarco, un parell de petits delinqüents del barri xinés; a poc a poc s’anirà embolicant amb ells, en una barreja de desig, coratge i lleialtat, i sense quasi adonar-se creurà totes les fronteres possibles.

Per parlar d´aquesta pel·lícula cal parlar, en primer lloc,  del director, Daniel Monzón, que va conèixer l’èxit a l’any 2009 amb “Celda 211”, una obra cabdal a la nostra filmografia. El  2014 es va atrevir a fer una superproducció espanyola, “El Niño”, obra de molt mèrit però no tant rodona com l´anterior. Finalment,  després d´estrenar el 2018 una comèdia totalment prescindible, “Yucatán”, torna a dirigir una obra sòlida, la que avui comento, de les millors pel·lícules espanyoles del 2021.

Cal parlar també  molt especialment de Javier Cercas, l´autor de la novel·la en la qual es basa la pel·lícula, ja que  els seus records, la seva feina d´investigació i la seva ploma son els que donen profunditat a aquest film. Cercas va néixer a Ibahernando, Càceres, el 1962, on el seu pare exercia de veterinari rural. En un afany de millora es van traslladar a Girona quan ell tenia quatre anys; per tant l´autor és, més o menys, de  la mateixa edat que el protagonista de la seva novel·la. Vivien en un barri d´emigrants de classe mitjana i, sent el seu pare veterinari, tenien una bona posició; però, a no més de cent metros de distància, just travessant el riu Ter, hi havia una zona molt pobre, “La Font de la Pólvora”, un dels escenaris del film.  Diu l´escriptor que tota novel·la és autobiogràfica i que també ha de portar a una catarsi, una forma de salvació, per tant,  ja tenim una primera pista.

La seva novel·la “Soldados de Salamina”, publicada el 2001, va ser un gran èxit i posteriorment altres títols han seguit el mateix camí. Vull esmentar “Anatomia de un instante”, publicat el 2009, que parlava del cop d´estat del 1981. Per escriure-la es va estar documentant sobre els anys previs i lògicament, a les revistes d´aquells anys que llegia apareixia el fenomen dels “quinquis”,  joves delinqüents sorgits de la marginació l´atur i la droga, l’heroïna, que juntament amb la  sida van delmar la joventut de l’època.

Un cop publicat el seu llibre va llegir “Vint-i-cinc anys i un dia”, escrit per Carles Monguilod, un conegut seu que va ser advocat del “Vaquilla”, un jove delinqüent que va passar per Girona, la seva lectura el va deixar colpit per la seva cruesa. En paral·lel, al CCCB de Barcelona hi havia una exposició titulada: “Quinquis dels 80”. Diu l´autor que per primer cop, entre les caràtules de discos de l’època i màquines del milió, va veure una exposició que parlava de la seva pròpia memòria. La darrera sala era ben plena de retrats en blanc i negre de nois que van viure aquells dies. Tots eren morts!!! Llavors es va plantejar que ell hauria pogut ser a una d’aquelles fotografies. Per què ell no hi era? Aquesta pregunta va ser l’origen de la novel·la “Las leyes de la frontera”.

Un adolescent emigrant a Girona en aquells anys podia sentir la diferència entre ell, que parlava el castellà a casa, i els seus companys, majoritàriament de parla catalana. Una primera barrera per un noi més aviat tímid que havia de caminar per aquesta primera frontera invisible. La pel·lícula no retrata de cap manera aquest fet, segurament un problema insignificant en comparació amb molts altres que hi havia, però sí que veiem al protagonista usant el català per relacionar-se amb possibles víctimes i guanyar-se la seva confiança. Ell es podia comunicar perfectament en les dues llengües, encara que el castellà li era més proper, aquest era l´idioma que parlava amb Zarco, Tere i el seu grup.

Després està el bulling que patia en soledat, sense tenir ningú que li fes costat ni poder explicar-ho. No sols la por i l´angoixa, també la vergonya de ser víctima escollida, un pària, incapaç de fer-hi front; amb  17 anys estar aïllat pot ser tan dolorós com els maltractaments. Quan es comença a relacionar amb Zarco i Tere té el sentiment de pertànyer a un grup, de rebre un reconeixement i també l’obligació d’aportar alguna cosa. Li diuen “El Gafitas”, de cap manera de forma despectiva, més aviat afectuosa, de fet, donar-li un nom és acceptar-lo. Passar de la soledat a la comunitat, una frontera que milers d´anys abans havien traspassat altres homes i dones quan es van reunir al voltant d´un foc cercant escalfor i protecció mútua.

Quan tens disset anys les hormones estan al seu màxim nivell i la sola presencia d´una noia et pot trasbalsar. És un desig incontrolable que et supera, encara que també la por al rebuig i la vergonya de fer el ridícul. Aquesta és sens dubte una frontera cabdal a aquesta edat, quan la superes ets una altra persona, quedes alliberat per sempre mes. Podem entendre perfectament la seva atracció envers la Tere, una noia que ha crescut lliure de convencionalismes i repressions, tan jove com ell, però amb tota l’experiència de com funciona el sexe, una noia que es mou entre nois com un mes, capaç d´agafar el que vol, ja sigui un fruit madur d´un arbre com un regal d´una botiga. Podem comprendre el que sent en Nacho quan ella el mira sense apartar la mirada, quan el toca.

Queda la frontera real, aquella que separa el bé del mal. Casualment, el país sencer l´havia traspassat en abraçar la democràcia en contra de la legalitat imperant. La llei és la frontera entre el bé i el mal i tots l’havíem ja infringit. Fer petits robatoris pot semblar un mètode de practicar de forma forçada la solidaritat. Els joves es començaven a rebel·lar contra l´autoritat dels pares, de les institucions retrògrades, del poder. S´havia viscut en el  món sencer el maig del 68 i ara, amb la democràcia obrint-se pas, semblava que tot podia estar permès. Quan quedes a l´altre costat de la llei és difícil fer marxa enrere. Qui vol abandonar la llibertat i tornar a abaixar el cap? El protagonista, tal com postula Cercas, es redimirà finalment en un procés catàrtic.

Totes aquestes fronteres es trencaran en aquesta pel·lícula, que a part d´un guió de gran nivell literari té la química  que es genera entre els tres protagonistes en un molt espacial triangle. Et fan sentir aquella falsa creença de la joventut  que mai et passarà res,  que ets immortal, invencible i que la joventut durarà sempre, tal com postulava la cançó de Bob Dylan. Traspassen de la infantesa a l’edat adulta, la pèrdua de la innocència, però en aquest cas, entren en un altre món diferent del real. També hi trobareu una mirada excessivament romàntica a tot plegat, nostàlgica,  és el que té recordar moments passats agradables, una mica en la línia del bon salvatge de Rousseau. Penseu que la pel·lícula ens la conten des de la mirada del protagonista.

El film està molt ben dirigit, té bona fotografia i bones actuacions. Té l´encant  que l’acció transcorre quasi totalment a Girona, una ciutat molt fotogènica, és especialment acurada la reconstrucció que fa de la  Girona dels anys setanta-vuitanta del segle passat. Tal com li va passar a Cercas al CCCB, et sents transportat a aquells anys: Les sales de jocs amb els seus futbolins i les seves màquines del milió; els cotxes de l’època, Seat 124, Renault 12, i la decoració de les cases amb aquell toc que ara trobem kitsch; el vestuari amb aquells pantalons super estrets de cintura, però amb pota d´elefant als camals; els guàrdies municipals i els grisos de la policia armada amb les seves gorres de plat; les discoteques amb llums psicodèliques; les primeres turistes estrangeres roses i l´encant que tenien pels locals, el sol i la platja. Una menció molt especial ha de ser per la banda sonora, amb aquell toc de flamenc pop, estil “Te estoy amando locamente” de les Grecas.

Com a resum dir que és una obra molt sòlida que, pels  molts vessants que toca: Acció, aventures, delinqüència, romanticisme, revolució social i sobretot anàlisi històrica, pot agradar a tothom.

Espanya 2021 (2 hores, 9 minuts)

Direcció: Daniel Monzón

Guió: Jorge Guerricaechevarría, Daniel Monzón. (Novel·la de Javier Cercas)

Actors: Marcos Ruiz, Begoña Vargas, Chechu Salgado, Carlos Oviedo, Daniel Ibáñez, Guillermo Lasheras, Santiago Molero, Ainhoa Santamaría, Xavier Martín, Pep Tosa,…