Quan un volcà entra en erupció, no el pot aturar l’home, ni tampoc pot amb la força del tsunami que genera un terratrèmol al mar i que avança destructiu sobre les indefenses costes. Les forces de la natura són sovint salvatges, malgrat que algunes puguin ser cícliques i fins i tot esperades. Aquest film parla de l’esclat de la naturalesa humana, del pas de la infantesa a la joventut i pubertat de cinc germanes, i de les conseqüències tràgiques d’un intent inútil d’aturar-ho. S’hi barregen costums atàvics, visions patriarcals que defensen les seves propietats i el seu honor, i mètodes del passat més fosc i trist, que toparan com un xoc de trens contra la innocent modernitat.

Els “Mustangs” eren els cavalls salvatges de les grans planes americanes a mitjans del 1800. De fet, eren els mateixos cavalls que havien portat els conqueridors europeus i que havien retrobat la llibertat en aquell paradís natural. Eren preciosos, ràpids, forts i resistents; salvatges i molt difícils de domar. També eren molt valorats per aquestes qualitats i són encara avui en dia una icona de la força, la bellesa i la llibertat. Per això aquesta pel·lícula porta aquest títol, ja que, en veure-la, és fàcil establir un paral·lelisme entre el que passa a la cinta i aquests animals bellament mítics.

Les cinc germanes deixen l’internat per tornar al poble. El comiat amb companyes, companys i mestres és emotiu i una mica trist, ja que han après junts, han crescut com a persones, han viscut experiències i, sobretot, han après a apreciar la bellesa, la raó i la cultura. En el fons del seu cor, alguna cosa els diu que és un adéu per sempre, perquè no tornen pas al seu poble ni amb la seva família. Tornen al passat, i el passat i el present mai es poden retrobar.

Un joc innocent a la platja, il·luminada pel sol d’estiu, un ball amb les ones i la blanca escuma, i una mirada culpable i perduda del passat les marcaran com un ferro roent. La seva vida ja no serà mai més seva. Reixes i muralles aniran creixent al seu voltant, aïllant-les cada cop més del món exterior. Oh, Déu meu, si és el que més anhelen!: aquest contacte amb la vida i amb els altres; paraules, somriures, tocar-se, ajuntar-se les mans, mirades i gestos: comunicació.

Però, qui pot tancar una paraula? Qui pot emmurallar una veu?

Entraran en el mercat dels casoris concertats, oferides com objectes preciosos, com a joies de la família, però desposseïdes de tota capacitat de decisió. Afortunadament, els Mustangs són lliures i conserven el seu esperit malgrat tot. Aquesta és la seva bellesa i la seva essència. Superant totes les barreres, tractaran de retornar al present, sense rampoines ni fantasies, deixant-s’hi la pell i alguna cosa més.

Se’n sortiran?

Crec que només per saber això, que és un missatge ple d’esperança cap al futur, val la pena veure aquest film.

Aquesta és una pel·lícula francesa dirigida per una directora d’origen turc i nacionalitzada francesa, rodada a la costa turca del mar Negre i protagonitzada per actors d’aquesta nacionalitat. Tot plegat no és estrany, ja que la ficció succeeix en aquell país i els protagonistes són d’allà. Impossible explicar aquesta història a Nova York o Barcelona. Tampoc sorprèn que la directora hagi abraçat la nacionalitat francesa, una terra amb tradició de modernitat i llibertat. De vegades, per poder veure el bosc, has d’allunyar-te i pujar a una muntanya ben alta.

Veient el film, és impossible no pensar en un altre, dirigit l’any 1999 per Sofia Coppola, també una noia: Les Verges Suïcides. Com en aquesta d’avui, les protagonistes eren també cinc germanes entre 13 i 17 anys, i una de les seves imatges més emblemàtiques era també la fotografia de les cinc fent pinya, presa des de sota. En ambdós casos, la força de la joventut i l’eclosió de la sexualitat, com les acolorides flors i l’herba humida a la primavera, topen amb la religió i la rigidesa d’uns costums fora d’època. En ambdues hi ha aquesta força de la feminitat, autèntic motor del món i de la humanitat.

Mentre els homes perden el temps en disputes i banalitats, mentre les guerres que ells provoquen ens massacren, mentre es perden fent lleis pensades perquè res no canviï, les dones, en un acte de realitat i misticisme, busquen que neixin cada cop persones millors.

Negareu, després de veure aquesta pel·lícula, que el futur és de les dones?

Què més us puc dir? Oblideu tot el que he escrit, seieu a la vostra butaca sense cap idea preconcebuda i gaudiu d’aquesta pel·lícula, que no per casualitat estava entre les nominades a millor pel·lícula de parla no anglesa als Oscar.

FRANÇA 2015 (1hora, 37 minuts)

Directora: Deniz Gamze Ergüven

Guió: Deniz Gamze Ergüven, Alice Winocour

Musica. Warren Ellis

Fotografia: David Chizallet, Ersin Gok

Actors: Erol Afsin, Ilayda Akdogan, Doga Zeynep Dogulu, Elit Iscan, Tugba Sunguroglu,..