Fa set anys jo no sabia res d’en Philippe Petit, però un dia va caure a les meves mans un documental, “Man on Wire“, que acabava de guanyar un oscar en la seva categoria, i que contava la seva gesta de 1974, caminant per sobre d’un cable estes sobre el buit entre les emblemàtiques i ja tristament mítiques torres bessones de New York. No podia apartar els ulls de la pantalla, com atret per un imant, hipnotitzat per aquella performance artística, tant bella com efímera, tant inútil com valenta. Caminar per sobre d’un cable d’acer a quatre-cents metres per sobre de l‘ asfalt del carrer, sense cap mesura de seguretat, no és cap bajanada o potser és la més gran que et puguis imaginar.
El cable l’havien instal·lat aquella mateixa nit d’amagat, a córrer cuites, amb el temps just i sense poder dormir ni descansar per tal de tenir-ho tot a punt a la sortida del sol, una cursa contra el rellotge, contra els vigilants i contra els imprevistos. No havien tingut temps de fer cap comprovació que garantís la seva seguretat; era jugar-se la vida sense més, sense cap motiu aparent; nihilisme?, marketing?, bogeria?, o pot ser tan sols bellesa?
Jo vaig quedar tocat per la història, i de les suposicions anteriorment esmentades vaig quedar-me amb la darrera lectura. En Philippe ja havia fet abans altres aventures similars en caminar per entre les torres de Notre Dame de Paris i amb altres funambulismes de risc; per això, quan va saber que estaven construint les twin towers va sentir tot seguit la crida del vuit que deixaven entre elles i s’hi va llençar de cap obsessionat per el projecte.
Però no n’hi ha prou amb voler-ho fer, ja que una aventura com aquesta requereix una planificació perfecta, un estudi previ i sobretot de la col·laboració d’un equip tan valent, tan professional i tan inconscient com ell, o més encara. Cal tenir-ho tot previst, però és impossible que alguna cosa no se t’escapi, i a la fi la decisió i l’empenta han de superar la recança i la por. ¿Què podien esperar aquell grup de francesos desplaçats a New York?: La frustració de no poder ni tan sols intentar-ho, superats per les mesures de seguretat americanes? La decepció del fracàs? Una multa, la presó? Potser tan sols la mort? La glòria? El film ens ho conta tot amb gran passió.
Però la pel·lícula va molt més enllà de la gesta en si, és una història d’amor, de passió, o potser encara mes: La història de dos amors i d’una passió quasi mística. Tot comença a Paris, on en Philippe, que es guanya la vida fen de funambulista al carrer, és interpel·lat per la Annie, que toca la guitarra i canta per unes monedes a la mateixa cantonada que ell; ella li retreu que tothom prefereix mirar-lo a ell que escoltar-la a ella i que Paris és prou gran perquè dos artistes no es facin la punyeta en el mateix recó. Ell es queda com hipnotitzat, de la mateixa manera que si queda amb la visió del vuit, i la convida a sopar… Aquesta relació el reforçarà com a artista i com a persona, ja que la decimonònica frase que al costat d’un gran home hi ha sempre una gran dona es pot interpretar de forma ben diferent del que fa la majoria i té anada i retorn, doncs val tant per ell com per ella. Sentir-se valorat, reconegut, defensat i estimat, sense recances ni condicions, et dóna seguretat i confiança que és exactament el que et cal per portar a terme un projecte i més encara si aquesta ventura és com un somni.
Hi ha un altre amor en la vida d’en Philippe, o més aviat una passió: El fet de caminar sobre el vuit trepitjant solament un cable d’acer; és la recerca de l’equilibri i és el miracle de la ingravidesa, tot plegat un art, instantani i efímer, però a la fi un art. Per assolir un grau de perfecció i fins i tot e misticisme a puna persona li cal un mestre, un guia espiritual, un referent, un mentor, un pare… Aquesta figura la trobarà en un vell equilibrista, un home de circ, fill del circ, hereu d’una família molt antiga i convertit en el cap del clan: en Papa Rudy, magistralment interpretat per Ben Kingsley, un personatge que no sols viu el circ, ¡¡¡ell és el circ!!!; és la quintaessencia d’aquest món antic. Reconeixerà la passió i les aptituds d’en Philippe i li donarà la seva màgia com si fos un do.
No crec que el nostre heroi hagués aconseguit el que va fer sense aquestes dues persones i per tant la història del seu èxit, ha d’explicar per força la seva relació amb ells; i per Déu que aquesta pel·lícula ho fa perfectament. Sents la força de l’amor, de l’amistat i de la passió amb tota la seva intensitat; aquesta és la seva força, aquesta és la màgia del film. Tècnicament estem davant d’una obra impecable, té ritme i et manté en tensió tota l’estona, però no com aquells films de terror que miren de donar-te un ensurt a cada cantonada, és el desig de voler saber com acabarà tot. Les seqüències filmades sobre el buit et fan sentir realment allà a dalt, et fan viure el vertigen, millor que en cap altre film; però curiosament per arribar a aquell punt entre les dues torres has patit de valent i llavors quasi ets feliç d’estar allà dalt desafiant la mort; és una entranya barreja ben aconseguida.
Jo havia ja vist el documental i la veritat és que menystenia una mica la pel·lícula sense haver-la vist, però la veritat és que amb ella em va passar el mateix que amb el documental, vaig quedar ben enganxat. La meva recomanació és que veieu les dues coses, però si no trobeu el documental com a mínim no us perdeu la pel·lícula, us garanteixo que gaudireu de debò tota la projecció.
Deixa un comentari