Comença la pel·lícula amb unes imatges espectaculars d’un tren circulant pel bell mig d’un paisatge totalment nevat, amb un blanc de puresa absoluta. Una veu en off inicia la narració i deduïm que és la mort qui parla. Entrem en un dels vagons del tren i hi veiem un nen mort en braços d’una dona, davant la mirada horroritzada de la seva germana, la protagonista del film, una nena d’uns deu anys. Sembla un inici terrible i la història promet ser trista. Així, les seqüències següents ens porten primer a l’enterrament del nen enmig del camp nevat, al costat de la via del tren, i després a un petit poblet de l’Alemanya rural, on la nena és entregada en adopció a una família local sense gaires recursos, ja que és filla d’una dissident comunista empresonada pel règim nazi. La Segona Guerra Mundial està a punt d’esclatar.

Malgrat que el fons de la història sigui trist, els colors amb què està pintada no són foscos ni tenebrosos, sinó plens de tons vius de joventut i d’il·lusió. Res d’estrany, ja que la protagonista és una joveneta vital, extraordinàriament curiosa i decidida, i el seu pare adoptiu és com un nen gran que viu com un estrany —però feliç— en un món d’adults amoïnats.

Curiosament, la lladre de llibres no sap llegir, però està fascinada pels misteris que s’amaguen dins les pàgines escrites. És una devoció quasi religiosa: tal com els primers humans van quedar enlluernats pel foc, ella ho està pel coneixement. Vol saber què hi diu, què s’hi explica, arribar a comprendre. Pensa que els llibres donen resposta a totes les seves preguntes. Per això, un cop aprèn a llegir, devorarà absolutament qualsevol escrit que passi per les seves mans i, després, ja convertida en sacerdotessa, transmetrà aquestes històries transformades per la seva imaginació a tothom que l’envolta.

Un amic li regala un llibre reciclat on ha pintat de blanc els textos originals perquè l’usi de diari; en una picada d’ullet a la llibertat, aquest llibre és Mein Kampf d’Adolf Hitler: el pensament lliure i plural per sobre del pensament imposat i únic. Són temps molt durs per a la cultura.

Estem davant d’una història plena de promeses, però que finalment només es compleixen en part.

La pel·lícula se centra en la lladre de llibres, en el seu acostament a la cultura i també en la seva relació amb el seu padrastre, amb un company del col·legi i amb un fugitiu dels nazis amagat a casa seva. Però de tant enfocar-se en aquestes relacions, el que queda desenfocat és el món real. Així, per exemple, tothom va ben vestit i net, sense que la pobresa es reflecteixi enlloc; la malaltia i la mort quasi no provoquen dolor visible; i els uniformes nazis semblen festius. Després del bombardeig, tot queda ben ordenat, la gent pentinada i la sang invisible. Encara que faci molt fred, tothom ho suporta estoicament i, si cal, es llença de cap i vestit a un riu glaçat per recuperar un llibre caigut, per després tornar a casa caminant amb un somriure i sense pressa. La por no es percep enlloc i la violència sembla no ferir ningú. Poca realitat i massa sucre.

La pel·lícula tampoc mostra la lluita entre la llibertat i el totalitarisme, entre la raó i la imposició, entre el bé i el mal. Segur que el llibre en què es basa sí que ho fa, i del contrast en neix la força moral de la protagonista.

Una bona fotografia, una narració amb bon ritme, personatges ben interpretats, grans sentiments entre les persones, mocadors a mà… tot dins d’un marc gairebé idíl·lic. Un conte moral entretingut, però poc creïble, on l’Alemanya nazi, la Segona Guerra Mundial, la neteja ètnica o el totalitarisme no són més que un decorat com qualsevol altre, secundari i intercanviable.

USA/ALEMANYA, 2014 (2 h 11 min)
Direcció: Brian Percival
Guió: Michael Petroni (basat en la novel·la del mateix nom de Markus Zusak)
Actors: Sophie Nélisse, Geoffrey Rush, Nico Liersch, Emily Watson