UNA CASA PLENA DE DINAMITA

Quan en una base nord-americana de vigilància aèria detecten el llançament d’un míssil balístic intercontinental al Pacífic s’encenen totes les alarmes, la primera hipòtesi que és una prova nord-coreana que cauria al mar del Japó queda descartada quan augmenta la velocitat i la seva trajectòria apunta a Chicago. Tenen menys de 20 minuts abans no impacti. Viurem com gestionen la situació crítica tres personatges des de tres ubicacions diferents: la capitana Walker, que comanda la sala de crisi de la Casa Blanca; el general Brady, des del Comandament Estratègic; i el president dels Estats Units.

Cal començar explicant qui és la directora, Kathryn Bigelow: és la primera dona a la història en guanyar un Oscar a la millor direcció; ho va fer el 2009 amb The Hurt Locker (En terra hostil a casa nostra), també guanyadora com a millor pel·lícula. Kathryn Bigelow té 73 anys i en fa quasi cinquanta que dirigeix, és alta i llueix una llarga cabellera rossa. La seva relació amb l’art va començar amb la pintura, va editar una revista d’art i fins i tot va fer de policia per un temps. Les seves obres semblen dirigides per un home: són dures i directes. Repassem-les:

• Acer Blau, del 1990, on una agent de policia matava una persona el seu primer dia de treball;
• K-19, del 2002, un submarí nuclear soviètic amb una fuita radioactiva en el reactor, anava sacrificant mariners per evitar un desastre
• La nit més fosca, o Zero Dark Thirty del 2012, ens contava la caça de Bin Laden, torturant detinguts per obtenir informació
• Detroit, dirigida el 2017, s’esplaia amb la violència policial a la ciutat en reprimir uns greus aldarulls.

Ja veieu, la directora no amaga cap vergonya de la nostra societat, especialment de l’americana.

Una casa plena de dinamita es planteja la possibilitat que un míssil de procedència indeterminada ataqui una ciutat dels Estats Units i que no sigui segur que es pugui interceptar. Com viurien aquesta situació els responsables de la seguretat americana? Quina decisió haurien de prendre: contraatacar? Però contra qui? Contra un enemic concret, o contra tots els enemics potencials?

La pel·lícula té tres actes ben definits, cadascun separat per un títol que fa referència a la situació que es viu i centrats en una de les persones que gestionen la crisi; el primer, fent referència a la trajectòria del míssil, es titula:

La inclinació s’està aplanant

La casa plena de dinamita comença amb una música intrigant; la càmera enfoca un sol rogenc de matinada sobre d’una tanca espinosa, veiem una metralladora vigilant i un soldat armat. Seguidament apareix a la pantalla un missatge que fa referència a l’entesa a què van arribar les potències nuclears cap a la fi de la guerra freda per fer el món més segur, a disminuir els caps nuclears per totes bandes. Aquesta era s’ha acabat, conclou, i veiem com esclata una bomba atòmica.

Tornem a l’acció i veiem que, clarejant però encara de nit, arriba un vehicle militar a la base; sobreposat a la pantalla llegim: “Base de defensa antimíssils, Alaska”. Del jeep baixa un oficial que està discutint per telèfon amb la seva dona, que acaba demanant-li el divorci: mala manera de començar el torn de guàrdia. Seran ells els que donin l’avís del coet i també els que hauran de llençar els míssils interceptors; d’ells depèn la seguretat del país i la vida de tots els seus habitants. Com afectaran a l’oficial els seus problemes familiars i sentimentals en la seva capacitat de concentració i reacció?

Un tren elèctric de joguina recorre la via; a casa, la capitana Walker, encara amb pijama, vetlla el seu fill petit enfebrat. El seu marit el portarà al metge aquell mateix matí; ella, en canvi, es dirigirà cap a la Casa Blanca on treballa, on haurà de passar els controls rutinaris i deixar el mòbil tancat en una caixa abans d’entrar a la sala de crisi. Al mateix temps, el contramestre Davis, el seu segon a la sala, puja a l’autobús que, al frontal, llueix un “Que tinguis un bon dia”. Encara és ben fosc. La ciutat és ja ben desperta i alguns matiners fan esport. A l’horitzó, el sol brilla ben rodó mentre s’alça pel costat de l’obelisc. Ja veiem persones normals i corrents, que porten una vida com la nostra, però que hauran d’enfrontar una crisi atòmica.

Quan els hi arriba l’avís de que el míssil es a l’aire, Walker i el seu equip mantenen la tranquil·litat, estant acostumats a les proves intimidatòries de Corea del Nord, ara be, quan els hi confirmen que la seva trajectòria apunta als Estats Units la situació es tensa però ella manté la calma, s’han de fer moltes coses, contactar amb els experts, parlar amb russos i xinesos i entrar telemàticament a la reunió militar amb el comandament estratègic i amb el president. Tenen menys de 19 minuts abans no impacti. No serà fins que tingui terribles certeses que sortirà la seva part personal i emocional; llavors la capitana descobrirà a la butxaca el ninotet d’un dinosaure que el seu fill li ha donat al mati per que li fes companyia i en un moment cabdal s’agafaran la ma amb el seu segon.

El títol del segon acte, fa referencia a que un objecte que viatja a 10km per segon ha de trobar-se amb un altre que viatja, mes o menys la mateixa velocitat i que segons diuen a la pel·lícula la possibilitat d’interceptar-lo es del 60%.

 Parar una bala amb una altre bala

El cap del Comandament estratègic, el general Brody, és un militar vocacional que té clar quina és la seva feina: defensar al país i destruir l’enemic abans que ell ho faci ell amb tu. Coneix de memòria els protocols de defensa i no li tremolarà el pols si cal ordenar un atac nuclear total. Ens el presenten amb plans frontals donant una imatge de seguretat i determinació. Ell és només l’executor ja que la decisió la té el president en persona, que no sols ha de decidir si es contraataca o no, també la intensitat. Al comandament estratègic l’únic neguit que experimenten és la tardança del president en decidir que fan.

El títol del tercer acte es titula com la pel·lícula i fa referencia al propi país que, malgrat presentar-se suposadament molt ben defensat, qualsevol error o precipitació pot suposar la fi del mon.

Una casa plena de dinamita.

El President dels Estats Units d’Amèrica és qui té la responsabilitat de decidir què fer. Té més preguntes que respostes, i no disposa de cap certesa ni cap manera d’obtenir-la abans el míssil enemic impacti.

• Si no fa res, podria ser que una ciutat amb 10 milions de persones quedés esborrada del mapa i que l’enemic desconegut no rebés cap resposta.
• Què l’impediria, llavors, fer un segon atac, potser encara més devastador?
• Si contraataca a tots els possible enemics, seria la guerra total i possiblement la fi de la civilització actual a la terra.
• Si només ataca a un enemic i s’equivoca, es trobarà, com a mínim, amb  dues potencies nuclears en contra.

Impossible trobar la solució correcta: en tot cas, només queda confiar que tot plegat acabi en res, encara que és més una pregaria que una possibilitat real. El veiem capficat, insegur, mancat del lideratge que el país necessita.

El fet que la pel·lícula estigui muntada separant cada centre de decisió en el mateix moment cronològic fa que puguem entendre millor què passa a cada lloc. Si anés saltant d’un lloc a l’altre, el film perdria la profunditat dels personatges i del que senten; tot seria tan frenètic que gairebé no ho podríem seguir, i només hi hauria acció. El muntatge separat ens permet ser com Déu o, si voleu, l’ull de l’historia que després ho narrarà, amb el poder de copsar la totalitat d’un mateix instant a tots els llocs alhora. El film és un thriller que es transforma en tres, cadascun igualment angoixant; una idea brillant!

Tots voldríem creure que la realitat no seria tant atzarosa com la pinta la directora, i pensar que tothom ho té tot sota control, però no hi ha res perfecte en aquest món, ni tampoc existeix cap seguretat absoluta. Els perfils d’alguns líders mundials, egocèntrics, narcisistes, amb poc respecte per les persones  i amb fantasies imperials d’altres èpoques tampoc afavoreixen l’optimisme. La pel·lícula ens desperta de la letargia de falsa seguretat en què vivíem.

Masses incògnites poden afectar greument el resultat final. Caldrà deixar que la I.A. s’encarregui de tot?, entrarem a l’univers que proposava el film del 1984  Terminator?

Com a resum, es pot dir que és una pel·lícula que requereix de la nostra atenció plena, que ens manté en tensió tota l’estona, però que alhora ens permet copsar i després reflexionar sobre la bogeria en què estem immersos. Tan estúpids i tan malvats som els homes que ens mereixem l’extinció per medis propis?

USA 2025 (1 hora, 52 minuts)

Direcció: Kathryn Bigelow

Guió: Noah Oppenhein

Actors: Rebecca Ferguson, Idris Elba, Gabriel Basso, Jared Harris,  Tracy Letts, Jason Clarke, Anthony Ramos, Moses Ingram, Greta Lee, Malachi Beasley,…