En una nit qualsevol del seu dia a dia com a infermera en un gran hospital, Floria Lind ha d’enfrontar-se a diverses situacions, algunes dramàtiques, altres desagradables, la majoria rutinàries, totes urgents; ella les entoma amb professionalitat i diligència, però també amb humanitat i empatia; és aquest factor humà el que fa que les persones que tracta se sentin ésser súnics i importants i no pas la matèria primera d’un producte més del capitalisme. Aquest enfocament humanitari fa que, sovint, l’estrès d’una feina més gran de la que pot abastar la superi.
Al començament veiem com les bates blaves passen rítmicament, una darrere l’altra, netes i ben planxades, ordenadament penjades, un cop llestes a la bugaderia. Al rerefons, els llençols blancs semblen fulls gegants sortits de la rotativa d’un diari pel ritme vertiginós amb què giren els grans cilindres metàl·lics. Sembla la producció d’una fàbrica; de fet, les grans bugaderies són autèntics centres de producció en sèrie de neteja. És com si el film suggerís que els hospitals fan el mateix amb els malalts.
De seguida, veurem com Floria Lind entra decidida i amb pas ràpid a l’hospital per un ampli túnel que condueix als vestidors, com una esportista d’elit que es prepara per a un important partit. A la taquilla deixarà la seva roba, els objectes personals i, de passada, la seva vida particular per enfundar-se el seu uniforme de treball i començar un nou partit on estan en joc la salut, i fins i tot, la vida o la mort de persones com nosaltres: gent que vivia les seves vides, en molts casos complicades, potser despreocupadament, fins que un dia un mal, que aguaitava a l’ombra, les va portar a l’hospital on ella treballa.
La pel·lícula es pot mirar com si fos un documental on van passant coses, com si haguessin escollit un dia a l’atzar en la vida d’una infermera. No hi trobem, com podríem esperar, acostumats com estem a les narracions clàssiques en tres actes, cap factor desencadenant que obligui a la infermera Lind a prendre una important determinació, a enfrontar-se a un fosc enemic o a realitzar un acte heroic.
Llavors, que passa a la pel·lícula?
Doncs que acompanyarem la protagonista en un torn de nit especialment complicat amb només dues infermeres de guàrdia. Lògicament, a part de la ronda pacient per pacient per comprovar-ne l’estat, cal administrar els medicaments a cada persona a les hores indicades, fer els trasllats a quiròfan sense perdre temps, atendre els familiars amb tranquil·litat, amabilitat i bona cara, i també respondre a les trucades dels malalts per cobrir necessitats puntuals que sovint ells senten com a urgents. En mig d’aquest caos Floria manté sempre un somriure als llavis, una mirada lluminosa i una paraula amable.
És doncs la infermera Floria Lind un àngel de la guarda baixada del cel?, una heroïna del dia a dia de l’hospital? Potser sí que la podríem definir així, però un acte heroic, en general, és sobtat, és extraordinari; sovint neix més del cor que de la raó. Allò que fa la protagonista és un hàbit, no un acte, i en aquest sentit podem afirmar que Floria Lind cerca i practica cada dia l’excel·lència.
En sentir aquesta paraula, ens venen al cap accions elevades i brillants, moments estel·lars, però la vida real no és habitualment així. Per deixar-ho palès, la directora ens mostra, en la seva primera feina de la tarda i de manera força explícita, com ajuda un company del torn anterior a canviar el bolquer d’una senyora gran amb Alzheimer, com neteja el terra amb diligència i perfecció, i com després la torna al llit.
La directora juga tota l’estona amb els plans seqüència; veiem Floria preparant a la sala d’infermeria els medicaments que ha de carregar al carro que sempre l’acompanya; la càmera la segueix vertiginosament pels passadissos que porten a les habitacions, on es va trobant amb malalts que volen saber quan passarà la doctora, amb familiars que exigeixen diagnòstics que ella no està autoritzada a donar; per seguidament combinar-los amb plans generals, gairebé fixos, dins les habitacions o amb plans de detall que mostren com executa la feina. La sensació és d’un absolut realisme.
Hi ha més feina de la que es pot fer a un ritme humanament assumible. Això obliga a accelerar la cadència sense perdre però la concentració ni el control, un esforç que augmenta necessàriament l’ansietat de la infermera i que també provoca malestar i angoixa entre els pacients, que esperen i se senten abandonats. Amb tot, un cop dins l’habitació, cal mostrar serenor i ser propera com si es tingués tot el temps del món, preguntant sempre per la sensació de dolor del pacient de l’u al deu, ja que cap màquina ho pot mesurar. També cal posar-se al lloc de tothom i respectar situacions sovint paradoxals. Com una filla que passa el dia sencer al costat del seu pare terminal, que s’aferra a una vida que només és patiment i dolor per tots dos, que remuga amargament a Floria que el seu pare és un egoista, ella, que ho ha vist tantes vegades només respon que cal comprendre’l.
En un altre llit, una dona jove amb un càncer sense solució, amb un marit i dues filles que no la deixen marxar, li pregunta si val la pena seguir lluitant, continuar amb la quimioteràpia o simplement anar-se’n amb pau i dignitat. Floria no respon, però les mirades ho diuen tot. Les dues dones, infermera i malalta, comparteixen una relació propera i una complicitat empàtica; són mares amb de criatures de la mateixa edat i aquesta conversa les colpeix profundament a les dues.
Per això, Floria aprofita un segon de descans per trucar a sa filla, que s’està amb el seu pare mentre ella és de guàrdia. La nena, que no compren la necessitat de sa mare de sentir la seva veu per refer-se anímicament, li penja el telèfon per anar a jugar. Aquesta filla i l’amor que sent per ella és el motiu que la impulsa per continuar lluitant, encara que en aquest cas, el consol es queda a mig camí i amb un regust agredolç.
Als hospitals hi ha malalts, alguns de molt greus i, per tant, també hi moren persones, normalment són morts esperades, qüestió de dies, com el cas del pare ingressat que s’està amb la filla, però també hi pot haver morts sobtades que ningú no espera; amb això últim es toparà Floria aquesta nit: una dona relativament jove ingressada el mateix dia té una aturada cardiorespiratòria. Ella fa tot el possible i, al final, queda el sentiment de fracàs i la pena. Més encara tenint en compte que no hi havia un diagnòstic clar i que els fills eren allà esperant notícies. És una mirada sobre la fragilitat de la vida i la vulnerabilitat de les persones, sobre la sensació que la nostra vida s’assembla a la del protagonista del mite de Sísif.
Aquest hospital, segurament privat amb concert amb la sanitat publica suïssa, també dona servei a les mútues privades oferint habitacions individuals. Els pacients que les ocupen se senten clients, ja que paguen molts diners pel servei i acostumen a ser molt més exigents; el problema és que l’hospital és el mateix, amb les mateixes instal·lacions comunes i el mateix personal, cosa que provoca més d’un mal de cap a Floria. En especial pateix una injusta esbroncada just quan està més tocada per la mort de la senyora. Aquesta seqüència reflexiona sobre la relativitat del temps i de les prioritats, tot jugant amb el símbol d’un rellotge molt car; experimentem successivament la tensió extrema, l’esclat interior, l’humor, fins i tot la tragèdia i finalment la calma.
Al final tot s’acaba i també el torn de Floria Lind, que recupera la seva vida privada a la taquilla i, esgotada, surt caminant, ara més pausadament, pel llarg passadís que dona al carrer per agafar, encara dins la foscor d’una nit a punt d’acabar, l’autobús de tornada a casa. Allà la directora es permet una mirada onírica, una retrobada plena de pau entre la vida i la mort. Ho fa en una de les escenes més belles de la cinta, amb Floria ja relaxada i amb les imatges acompanyades per la preciosa, profunda i melancòlica cançó del grup anglès Antony and the Johnsons: Hope There’s Someone (Espero que hi hagi algú), que parla del desig i la necessitat de tenir alguna persona al costat en el moment de la mort, i també per viure la vida, una súplica d’auxili i acompanyament.
La pel·lícula ens porta també a reflexionar sobre la vulnerabilitat dels éssers humans, de la nostra fragilitat. Aquesta circumstància va ser la causa que ens ajuntéssim formant nuclis, pobles, ciutats i països, creant així espais protegits per tothom i molt especialment pels nens, la gent gran o els malalts; tant de bo la solidaritat humana es torni universal.
Cal assenyalar també la importància, repetida en diversos moments del film, de si la persona ingressada té redactat el document de voluntats anticipades. Aquest document fa visible que, per damunt del que diguin o pensin els professionals mèdics, ha de prevaler l’autonomia del pacient i la seva capacitat de decidir sobre el propi final de vida. Així i tot, només un 2% de la població catalana té registrat el document, fet que mostra la seva escassa implantació en la cultura sanitària i ciutadana del sud de la Mediterrània.
Aquesta pel·lícula incomodarà molta gent: la realitat sense sucre és amargant, fins i tot hi haurà qui digui que no hi passa res. Al meu entendre, és una gran petita pel·lícula que ens permet mirar la realitat cara a cara, asseguts en una butaca.
És especialment destacable la interpretació de la protagonista, Leonie Benesch, que ja ens va meravellar a Sala de professors, (2023) dirigida per Ilker Çatak; la seva mirada ho fa tot absolutament creïble i transmet amb precisió allò que passa dins del seu interior. Ens recorda que les nostres vides van començar en un hospital, quan vam sortir del ventre de la mare, i que probablement acabaran en un altre hospital, quan deixem de sentir. Molt recomanable.
Suïssa 2025 (1 hora, 32 minuts)
Direcció: Petra Biondina Volpe
Guió: Petra Biondina Volpe
Actors: Leonie Benesch, Sonja Riesen, Urs Bihler, Margherite Schoch, Jurg Pluss,..