En Ryland Grace, un professor de secundària i biòleg molecular de formació, es desperta sol i totalment amnèsic dins d’una nau interestel·lar a tres anys llum de la terra. Els seus companys de tripulació han mort i ell anirà recuperant a poc a poc la memòria; recordarà que el sol s’està apagant i amb ell la vida a la terra, també com van descobrir un organisme unicel·lular alienígena, l’anomenen Astrofag, que situat a Venus s’alimenta de la llum del sol. És una epidèmia que afecta també els altres planetes de l’univers, excepte un. Per això ell forma part d’una missió al planeta en qüestió per trobar la raó de la salvadora excepció. Afortunadament, els Astrofags serveixen també com a combustible per impulsar la nau a la velocitat de la llum. La sorpresa arriba quan coincideix amb una nau extraterrestre amb la mateixa missió. Ell i la criatura de l’altre planeta col·laboraran pertrobar l’antídot i salvar elsseus respectius mons.
La pel·lícula és l’adaptació del llibre de ciència-ficció Projecte Hail Mary publicat per Andy Weir el 2021, un enginyer informàtic que es dedicava a l’escriptura com a hobby fins a la publicació de The Martian el 2011 i del qual es va fer la pel·lícula homònima el 2015, que va tenir força èxit, dirigida per Ridley Scott. Andy Weir es caracteritza per un estil narratiu desenfadat i amb tocs d’humor, si bé tots els detalls científics i tècnics estan en general ben treballats. Fins i tot les situacions més dramàtiques les relata des d’una certa distància, els hi treu aquell sentit tràgic o, fins i tot èpic, típic de les pel·lícules d’aventures, i les vesteix d’una lleugeresa aparent que rebaixa la tensió: així l’espectador no pateix i pot mantenir una distància, com si assistís a una paròdia on tot es percep amb ironia, gairebé com si llegís un còmic. La cinta conserva aquest esperit poc transcendent amb guió del mateix autor i Drew Goddard, que ja havien treballat plegats a The Martian, que compartia el mateix tarannà.
La pel·lícula és la història de Robinson Crusoe de l’era moderna, tal com ja ho era The Martian, vist així, es podria parlar de doble plagi: primer a Daniel Defoe i després a ell mateix. En aquest cas el paper de Divendres l’assumeix una estranya criatura d’aparença de pedra.
El film es narra barrejant les peripècies del protagonista a l’espai, amb una sèrie de flashbacks dels fets passat que han portat a Ryland Grace a la situació en què es troba, el que ens situa en la seva mateixa experiència d’anar sortint de l’oblit a poc a poc; no sé si el llibre també està escrit d’aquesta forma, encara que ho sospito. Sovint les escenes del passat són breus, el que dilueix la importància de les situacions i dels descobriments en una visió molt superficial; si hi afegim el to lleuger i humorístic, la percepció és d’una irrealitat inconsistent, com si ens expliquessin un acudit, com si tot fos una broma. No n’hi ha prou amb el posat seriós de la directora del projecte ni amb la rigidesa de Carl, sempre distant i vestit de negre, l’acompanyant de seguretat que li han posat com una mena de mainadera. No et creus la història, és com un joc de nens on tothom té assignat el seu paper, és irreal.
L’acció principal és a la nau, on en Ryland es mou tota l’estona a dalt i a baix, a l’esquerra i a la dreta en un d’avenir sense propòsit, una mica com si ens moguéssim per les pantalles d’un videojoc; l’únic sentit que hi veig a tot plegat és allargar el metratge de la cinta innecessàriament i ajudar d’aquesta manera als que han anat a la sala amb l’objecte de matar el temps a complir el seu objectiu, a passar la tarda.
La pel·lícula té algunes idees que estant bé, com el fet que els alienígenes que posen en perill la terra siguin éssers unicel·lulars sense maldat, uns minúsculs nihilistes que caminen cegament cap a la seva autodestrucció. També trenca les idees preconcebudes d’extraterrestres malvats i tecnològicament superiors, o innocents i vulnerables com a ET, ja que Rocky, nom que el protagonista li dona al seu company, és un matusser tros de pedra amb potes, innocent i simple.
La cinta pretén entendrir l’espectador amb la relació de companyonia i amistat entre en Ryland i Rocky, que deambulen per les naus i el pont que han construït entre elles. Tothom espera quina genialitat imaginaran per solucionar el problema, però llavors el guionista es treu de la manigua una acció absolutament impossible, com ja feien a “The Martian” volant per l’espai usant una porta de ferro, i pesquen amb un cubell i un cordill. Novament un final per a nens de primària.
L’epíleg, té dues lectures: La primera que el protagonista ha trobat un amic i això l’ha fet altruista; la segona que si fas el que t’agrada fer, és igual el lloc on ho facis. Ara bé, la seva plasmació a la pantalla és patètica.
Cinematogràficament, la pel·lícula no té res de res, ni estèticament ni amb ritme narratiu, potser l’única cosa bona és que és tan absolutament superficial que tampoc cal. La música horrorosa i inadequada. Encara que el pitjor de tot és que és avorrida i la seva absurditat no et permet pensar. També és innecessàriament llarga. Cinema d’entreteniment buit de contingut. Encara que he de reconèixer que a la sala de cinema vaig escoltar a gent rient, jo no sabia de què reien, i en sortir vaig sentir comentaris de persones a qui els havia agradat i, tal com està el món, que unes quantes persones s’ho puguin passar bé sempre és un consol.
USA 2026 (2 hores, 36 minuts)
Direcció: Phil Lord, Christopher Miller
Guió: Andy Weir, Drew Goddard
Actors: Ryan Gosling, Sandra Huller, Lionel Boyce,…