El centre d’emergències de la Mitja Lluna Roja Palestina a Ramal·la, Cisjordània, rep una trucada des d’Alemanya en què l’interlocutor els diu que a Gaza, dins d’una zona decretada d’exclusió per l’exèrcit israelià, hi ha una nena de sis anys atrapada dins d’un cotxe tirotejat i amb els seus familiars morts al costat. Li truquen i tracten de tranquil·litzar-la mentre organitzen una ruta segura, pactada amb els soldats, per anar a rescatar-la.
Les guerres són el pitjor de tot; l’ús de la violència per part dels estats per aconseguir objectius territorials o polítics no hauria d’existir. El conflicte entre el món àrab i Israel és un dels més llargs i sagnants, perquè s’allarga des del 15 de maig de 1948, l’endemà que Israel declarés la seva independència, fins ara mateix, encara que les raons del problema venen de més antic.
Faré un petit resum de la situació, una breu anàlisi històrica; si algú ho troba feixuc o innecessari, es pot saltar aquesta part i tornar a la pel·lícula…
No cal que anem a temps bíblics. Abans de la Primera Guerra Mundial tots els territoris palestins formaven part de l’Imperi Otomà; havia sigut així des del 1566. Quan va esclatar la guerra, els turcs, després d’unes maquinacions alemanyes, van decidir fer costat a les potències centrals (Imperi Alemany i Imperi Austrohongarès) en contra de l’Aliança d’Anglaterra, França i Rússia. Els anglesos, que tenien presència a Egipte, van moure els seus tentacles diplomàtics promovent la revolta dels àrabs contra els turcs, amb la promesa de la creació d’un gran estat àrab. En paral·lel, els britànics també tenien contactes amb els sionistes, amb els quals ja parlaven des de feia temps, amb la promesa de crear un estat jueu a Palestina, per tal que els jueus americans forcessin els Estats Units a entrar a la guerra. Aquesta proposta es va cristal·litzar amb la signatura, el 1917, de la “Declaració Balfour”, en què el govern britànic es comprometia a donar suport a l’establiment d’un estat jueu a Palestina. Els àrabs, que havien lluitat amb els anglesos contra els turcs liderats per Laurence d’Aràbia, ho van considerar una traïció. Llavors es va dir que els anglesos havien venut el mateix cavall a dues persones diferents.
A tot això cal afegir l’horror de l’Holocaust, en què els nazis van matar més de sis milions de jueus a les càmeres de gas i van provocar la segona gran diàspora jueva. Calia col·locar tots aquells deportats en algun lloc, i la mala consciència col·lectiva —l’antisemitisme estava fortament arrelat arreu— va fer que l’ONU decidís el 1947 dividir Palestina en dos estats, un de jueu i un altre d’àrab.
Palestina estava sota control britànic i els sionistes radicals van forçar, amb sagnants atemptats terroristes, una marxa més precipitada del que voldrien del territori. Al mateix temps de la retirada britànica —de fet, un dia abans— David Ben-Gurion va declarar la creació de l’estat d’Israel. L’endemà, els exèrcits de cinc països àrabs —Egipte, Síria, Jordània, el Líban i l’Iraq— envaïren Israel, que, contra tot pronòstic, va aconseguir aturar la invasió.
Des de llavors les guerres han anat una darrere l’altra, en paral·lel amb l’expulsió il·legal de palestins de les seves terres per crear nous assentaments jueus, en general regentats per radicals religiosos i messiànics.
El conflicte actual, i la subseqüent neteja ètnica i genocidi del poble palestí, va esclatar el 7 d’octubre de 2023, quan milicians/terroristes de Hamàs van travessar la tanca que separava Gaza d’Israel i van assassinar de forma brutal i a sang freda més de 1.200 persones, la majoria joves de diverses nacionalitats que participaven en una festa; van segrestar més de 250 persones i se les van endur a la Franja de Gaza, amagant-les en uns túnels que feia anys que construïent amb l’ajut de l’Iran. Cal destacar que Hamàs era també qui governava a Gaza en guanyar unes eleccions —on, per cert, només votaven els homes— i que, un cop al poder, va dur a terme una sèrie de purgues i assassinats entre opositors, bàsicament membres d’Al-Fatah, suposadament més moderats. Per tant, el que va passar el 7 d’octubre va ser un acte de guerra entre dos països, que a més se saltava tots els tractats. També és rellevant que després dels atacs una part important de la població de Gaza sortís al carrer a celebrar-ho com una gran festa. Aquella acció va ser l’atac contra població civil més gran i sagnant de la història d’Israel, un estat creat —cal no oblidar-ho— amb l’objecte de protegir el poble jueu després de l’Holocaust.
La reacció d’Israel era absolutament previsible i va ser immediata, també d’una desproporció infinita i, com en l’atac previ, fora de la llei; va suposar també l’oportunitat per a Benjamin Netanyahu, perseguit per la justícia del seu país, de millorar la seva imatge davant la població. El resultat són més de 70.000 morts entre la població de Gaza i la destrucció absoluta del territori, provocant constants moviments forçats de la població que, desproveïda de tot, pateix fred, gana i malalties.
Continuem amb la pel·lícula:
En aquest marc, en una zona declarada d’evacuació forçosa per l’exèrcit jueu, va ser on el cotxe on viatjava Hind, amb els seus tiets i cosins, va ser tirotejat pels soldats. Hind, una nena de sis anys, no tenia el telèfon d’emergències i va trucar a un familiar a Alemanya; llavors, des del centre d’assistència de la Mitja Lluna Roja li van trucar a ella.
El film es basa en les gravacions del call center i la majoria de les converses que escoltem són les originals d’Hind amb els operadors; no és ficció, és la pura realitat. Quan això passa, apareix a la pantalla el cursor de seguiment de volum i intensitat de l’àudio. A mesura que anaven passant les hores sense poder coordinar el rescat, els nervis de tothom estaven a flor de pell; llavors els responsables de comunicació del Centre d’Emergències van pensar que calia pressionar una mica els responsables de coordinació de la Creu Roja i d’Israel, també passar-ho als mitjans de comunicació per tal de tenir documentada la precarietat d’aquests processos i la seva ineficàcia, i també van començar a gravar amb el mòbil els operadors que parlaven tant amb la nena com amb la resta d’implicats en el procés. Tot aquest material gràfic també s’incorpora a la cinta en la seva part final.
Hi ha moments que veiem en un segon pla els actors, a vegades difuminats, i en primer pla una mà que aguanta un mòbil mostrant-nos les imatges gravades amb els operadors reals; els actors adopten les mateixes postures que tenien els membres del servei d’emergències en aquells moments, van vestits més o menys igual i dona un aspecte de duplicitat, de com la ficció es fusiona amb la realitat.
Tota l’acció té lloc dins de la sala d’operadors o dins del despatx del responsable de coordinació, un habitacle tot de vidre, i bàsicament totes les imatges són en primers o primeríssims plans que mostren les reaccions de desesperació, de por, de ràbia, de dolor i de pietat a la dramàtica conversa amb la nena. D’elles se’n desprèn que són una altra cultura, que antigues tradicions i enfocaments tòxics de la religió manen sobre la lògica a la qual estem acostumats; amb tot, hi ha diferències: els dos teleoperadors, un noi i una noia, representen una classe social amb una mirada més tradicional; ella va tapada de cap a peus amb roba de color blanc que només deixa veure el rostre i les mans, ell amb una barba ben arreglada. Per contra, tant el coordinador com les noies responsables de suport i de comunicació vesteixen amb estil occidental.
Alguns exemples d’aquest, per nosaltres, xoc cultural:
- L’operadora, per tranquil·litzar la nena, comença a recitar versos de l’Alcorà.
- Després, per justificar que no la pot anar a buscar immediatament, li diu que el seu marit és lluny i no la pot acompanyar.
- També li volen explicar com funciona la coordinació pel rescat i li diuen que ella ha de parlar amb el seu germà perquè ell parli amb el pare i aquest hagi de parlar amb el pare dels soldats; un assumpte entre els alts nivells jeràrquics de les famílies: els pares.
Al final enviaran una ambulància sense èxit; la desolació serà absoluta al call center: dolor i impotència.
Per acabar la pel·lícula veurem primer una entrevista amb la desolada mare de la nena. Després, un cop l’exèrcit israelià es retira de la zona, ens mostraran com els equips de rescat extreuen, de la ferralla que són els cotxes, les restes de les víctimes. Els fets reals són de gener del 2024, una actualitat punyent. Un film imprescindible per viure de primera mà l’horror de la guerra sobre persones innocents.
Com a resum, dir-vos que és un film que vol ser un documental, ben trobat barrejar realitat i ficció, malgrat que cinematogràficament justet; lògicament, una mirada de només una de les parts. Encara que, davant del valor humà del cas, tot queda justificat.
Tunísia 2025 (1 hora, 29 minuts)
Direcció: Kaouther Ben Hania
Guió: Kaouther Ben Hania
Actors: Motaz Malhees, Saja Kilani, Amer Hlehel, Clara Khoury,…