Fàtima té disset anys, està a punt d’acabar el batxillerat amb bones notes i vol continuar estudiant a la universitat. És la germana més petita de tres en una família musulmana d’origen algerià de segona generació que viu en un barri perifèric de París. Surt amb un noi seguidor de les tradicions islàmiques que voldria que ella també fos tan devota, que es posés més guapa per a ell, que no es relacionés amb altres nois i que pensa ja en el matrimoni. Ella no ho té gens clar, atès que té dubtes sobre la seva sexualitat. La pel·lícula és l’adaptació d’una novel·la autobiogràfica de Fatima Daas.
Encara no fa tants anys que a la societat europea la religió estava present a tots els àmbits de la vida i que, majoritàriament, la llei dels homes s’emmirallava en la llei de Déu; jo, que ja tinc una edat, recordo perfectament que expressions com «Si Déu vol» o «Gràcies a Déu» eren repetides sovint a les converses. En estats laics com el francès, societat i religió avancen actualment per separat i fins i tot han legislat expressament per tal que la separació sigui ben visibles prohibint vestits o signes externs religiosos en espais públics i escoles.
Dit això, per a moltes famílies musulmanes, fins i tot en aquelles ben integrades com ho és la família de Fatima, les oracions són de compliment diari i els rols de gènere estan ben definits i clarament separats; és una tradició que porten amb ells i entenen la religió com a part de la seva identitat cultural.
Per això la pel·lícula engega amb una imatge de la protagonista d’esquena a la càmera; la seva figura fosca es retalla en un fons verd fosc. Aquest contrast visual el genera la llum que emana de la pica blanca del bany on Fàtima fa de forma curosa les ablucions prèvies a l’oració del matí. La càmera la segueix quan entra a la cuina de casa seva, on hi ha sa mare i les germanes, preparant l’esmorzar; el seu pare seu sol al saló, esperant el seu cafè: la cuina és cosa de dones. Amb aquestes primeres imatges intuïm que és un relat intimista de la protagonista, narrat en primera persona, en què la família i la religió, entesa com una tradició interioritzada des de petita, esdevindran elements molt importants.
A l’escola, Fàtima es fa més amb els nois, amb qui se sent una més i gairebé no té contacte amb altres noies. De fet, es vesteix com un noi.
El xicot que és la seva parella des que eren infants, li proposarà fer oficial la seva relació i dir-ho als pares, no haver-se d’amagar per veure’s. Ella no es mostra gens entusiasta, però tampoc sap com dir-li que no. Uns dies més tard, ella li dirà clarament que no està preparada i ho deixaran. És aquesta una escena planera i sense violència on ell no vol imposar-li res i decideix que ella no és la dona que necessita per fer una família i portar la vida que vol portar. No hi ha tensions ni emprenyades. És una escena fosca on mai se’ls veu als dos junts; les cares d’ells dos són com uns fantasmes enmig de la negror de la nit, que semblen pertànyer a un temps passat que ja no hi és.
Aquest és el tret més característic de la cinta: no hi ha dolents, no hi ha imposicions ni violències, les persones es relacionen i es respecten. Tampoc hi ha una necessitat sexual desesperada, simplement desitjos, anhels i relacions lliures, i això suposa una gran diferència amb la majoria de les comèdies dramàtiques d’adolescents cercant parella. En aquest sentit, el film mostra noies que es relacionen amb altres noies, sense la pulsió sexual extrema ni la violència que sovint comporta la relació heterosexual amb un mascle fent de mascle, tampoc amb una dona adoptant el rol masculí de possessió. No hi ha cap castell a conquerir ni cap malvat a derrotar.
Segurament, si Fàtima se sentís atreta pels homes, li seria molt més fàcil entrar en el paper que suposadament li correspon d’esposa, mare i amant exclusiva del seu marit segons la llei islàmica i la tradició, encara que també té interessos i aspiracions culturals que s’escapen del rol de mestressa de casa submisa i podria acabar entrant en conflictes d’interessos. Ara bé, a ella li agraden les dones i això li posa molt difícil continuar mantenint alhora la seva vida civil i religiosa.
Fàtima és llesta i atrevida i vol entendre el que sent; per això entrarà en una web de cites per a dones i quedarà amb una noia usant un nom fals. Bàsicament, el que vol és parlar i entendre de què va tot això, si bé encara rebutja el contacte físic, doncs xoca amb tot el que li han ensenyat. Aquesta seqüència, amb les dues parlant dins del cotxe a la nit, és tranquil·la, amable i simpàtica, perquè l’altra noia de seguida veu que Fàtima només vol saber i necessita temps per aclarir-se. L’endemà quedarà amb una altra noia, amb qui continuarà tenint un paper passiu.
El pas següent serà causat per l’atzar quan reconegui una infermera d’origen coreà, Ji-Na, que li està fent unes proves per a l’asma i que ella reconeix d’haver-la vist a la web de cites on xafardejava. Quan la infermera li posa la mà al pit per ensenyar-li a respirar, sentirà una emoció que no havia experimentat mai. Quedarà amb ella, tindrà la seva primera experiència, gaudirà amb ella i li quedarà clara la seva inclinació.
Aquest serà el moment més lluminós de la cinta; per primer cop, Fàtima se sentirà bé amb ella mateixa, aniran juntes a la festa de l’orgull gai i després a casa de Ji-Na. Alguna cosa es torçarà en el cap de la noia coreana i li demanarà que marxi. Per a Fàtima serà un cop molt dur, perquè se sentirà utilitzada i rebutjada.
En un somni, Fàtima es veu a la piscina amb els seus amics, on també hi és Ji-Na. Totes dues es capbussen nedant sota l’aigua per trobar-se al mig i, de sobte, Ji-Na la vol escanyar mentre l’insulta. Una de les escenes més potents de la cinta.
Per sort, comença la universitat i coneix nous amics. Des de sempre, Fàtima es fa més amb els nois que amb les noies, perquè els veu com companys, «germans», diu ella. A la classe de filosofia li explicaran el que vol dir emancipació, ser lliure per decidir. A una festa coneixerà una parella de lesbianes molt liberals i acabarà tenint una aventura amb elles. Serà aquesta una escena plena de sensualitat, amb primeríssims plans dels cossos i com s’acaricien i es besen.
Capficada com està, decideix acudir a l’imam i, lògicament, la resposta li deixa les coses clares: l’única relació sexual i afectiva possible segons la llei de Déu és la de l’home amb la dona; practicar sexe amb una altra dona és un pecat molt gran, encara que també deixa ben clar que l’homosexualitat masculina encara és pitjor, ja que hi ha penetració. Ella no pot abominar de les seves inclinacions i, a partir de llavors, la religió serà un referent cultural i moral, encara que no un llibre tancat que cal seguir fil per randa. Amb tot, no ens presenten l’imam com un jutge dogmàtic i repressor, sinó com un guia proper i comprensiu, encara que clar en els seus plantejaments. Li diu que cal resar molt a Al·là perquè l’ajudi a superar la desviació, que faci el que faci, resi.
Ji-Na li demanarà de tornar-se a veure i es disculparà. L’escena de nit en un parc, assegudes una al costat de l’altra, amb la càmera que va basculant d’una cap a l’altra, és molt apropiada dialècticament. A Fàtima li servirà per passar el dol.
Al final, ella va a córrer al matí i, en tornar, encara ben d’hora, esmorza amb la seva mare, que està preocupada perquè la veu capficada. Fàtima, amb els ulls plorosos, li diu que està escrivint una novel·la.
—Hi surto jo? —li pregunta
I, en dir-li que sí, entendrà que va d’ella mateixa i de la seva vida. És el dia de l’aniversari de la noia: divuit anys, la majoria d’edat. Sa mare li regala una equipació de futbol amb el seu nom, senyal que l’accepta tal com és.
Un film de gran sensibilitat que toca amb naturalitat el desig homosexual, que parla de família, religió, tradició i vida personal, una prova, o potser un desig, que es pot conviure amb tot plegat sense drames.
França, 2025 (1 hora i 46 minuts)
Direcció: Hafsia Herzi
Guió: Hafsia Herzi (novel·la de Fatima Daas)
Actors: Nadia Melliti, Park Ji-min, Mouna Soualem, Louis Memmi, Aloïse Sauvage…