A Rodrigo Sorogoyen li agraden els thrillers, la seva darrera pel·lícula, “Que Dios nos perdone“, era una demostració d’amor pel gènere i ara ho repeteix en aquesta; però si la primera era de lladres i serenos i els protagonistes, dos policies molt especials, perseguien a un assassí psicòpata en un tòrrid estiu madrileny, aquesta es mou dins del món de la política espanyola en un ambient de corrupció generalitzada, tenint com a marc la Comunitat Valenciana. En ella el protagonista, un excel·lent Antonio de la Torre, és traït per un company de partit al qui considerava amic seu i a qui la policia té ben agafat, en sentir-se abandonat per als caps del partit tractarà de sortir el millor parat possible, si cal i com a darrer recurs, tirant la manta, però els poders fàctics no li posaran gaire fàcil. Tots sabíem que a Espanya hi havia casos de corrupció, pensàvem al principi que aïllats, però ara sabem que era pràctica habitual; tanta merda que els que hi estan ficats no senten la pudor.

És una pel·lícula frenètica que no dona ni un moment de respir; a part d’un guió brillant i un bon ritme narratiu en Sorogoyen ho aconsegueix amb els moviments de la càmera que sembla voler abraçar tot l’espai visual, amb la música electrònica que ajuda a crear aquesta atmosfera opressiva. El protagonista per la seva part no para mai quiet; només al començament ja seguim al nostre home parlant pel mòbil en un llarg passatge que el portarà fins a la platja i allà, davant del Mediterrani blau i del sol lluent, començarem a veure que la política és com una ruleta russa, on si jugues, ho pots perdre tot, però si et quedes parat, ets home mort. Ell, un alt càrrec autonòmic, semblava escollit per fer el salt a la política nacional, “la gran política”, a Madrid, on es cou tot i on tens contactes de veritat amb el poder de veritat: “El poder econòmic”.

El que assoleix el director és crear-nos un estat de neguit continuat, d’ofec, d’estrès insuportable, de suor freda, similar al que pateix el protagonista. Ens fa sentir empatia envers ell, perquè alguna cosa ens diu que si ell se’n surt, nosaltres també deixarem de patir.

Com és això possible? Però si és un corrupte, una persona que ens roba els nostres diners pel seu partit i per ell mateix? Què té que no tenen els altres? Què el fa millor?

Doncs hi ha dues coses,

  1. té un sentit de la lleialtat més gran que els qui l’envolten
  2. que és l’element més vulnerable, més dèbil

Tenim una tendència natural de rebuig, que ve de molt antic, envers aquells que ens deixen penjats, ja que els homes som com les baules d’una cadena i uns ens recolzem en els altres, el pitjor de tots és sempre el traïdor. Per un motiu similar, hi ha la tendència natural a fer costat al més feble, imaginant que un dia podríem ser nosaltres. Tal com ens mostra el film, els polítics queden fora d’aquest comportament altruista, perquè un caigut és un rival de menys, tant és si és del nostre partit, a més si tothom està per ell, la resta té el camí més lliure.

Diu el director i guionista que en principi volia parlar obertament del cas Gurtel, però que finalment va preferir fer-ho més genèric, no tant concret, ja que va veure que era un mal endèmic i no un cas puntual. Això no obstant, el treball d’investigació del cas de corrupció del PP a València ha impregnat absolutament la pel·lícula. És impossible no veure-hi moltíssimes coincidències, sobretot en el tarannà de les persones, aquell estil de nou-ric i prepotent, al que cal sumar-hi la costa amb un mar més aviat càlid i el bon clima.

Calia que algú abordes aquesta xacra social que és la corrupció, feia molta falta destapar com funcionen els polítics corruptes, als que els hi preocupa en general sols el seu benefici i pels que el bé comú i la millora de la vida de les persones en un entorn d’igualtat i de justícia són paraules buides que usen de forma demagògica, de fet en tota la pel·lícula no es parla de política. Quan veiem com dinen en una taula rodona, parlant dels seus èxits personals, menjant llagosta amb les mans, bevent i rient, podem sentir el que els motiva i preocupa. Després hi ha una seqüència en una motora de luxe, amb xampany i noies, que va molt més enllà del merescut repòs del guerrer, sobretot perquè el guerrer no ha guerrejat; la vida és bella i sembla que res es pugui oposar als seus desitjos, tot és allà, al seu abast, sols cal allargar el braç i agafar-ho.

Després de la glòria arribarà el dolor pel nostre protagonista, un autèntic Via Crucis, la cosa s’anirà embolicant cada cop més i llavors passarà de la por i la incredulitat, al terror i la desesperació absoluta, s’adonarà que està sol i tot s’hi valdrà per salvar el cul. Un viatge nocturn al·lucinat a Andorra on perdrà els papers entrant dins la bogeria per aconseguir uns llibres de comptabilitat, us sona això?, en aquesta part, el film passa del thriller al terror. La seqüència final, en una entrevista exclusiva a la televisió, la sexta potser?, ens posarà clarament sobre la taula que ningú queda lliure de pecat, perquè els grans mitjans de comunicació tenen grans grups empresarials que al darrere que també financen partits polítics i per alguna cosa serà que el peix sempre es mossega la cua.

Una pel·lícula que ho té tot: ben dirigida, ben interpretada, un tema d’actualitat, que agrada a la crítica i que agrada al gran públic, encara que segurament no tant als poders fàctics que ho maneguen tot.

España 2018 (2h 2min)
Direcció: Rodrigo Sorogoyen
Guió: Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña.
Actors: Antonio de la Torre, Josep Maria Pou, Nacho Fresneda, Ana Wagener, Monica Lopez, Bàrbara Lennie, Luis Zahera,…