Alpha és una noia de 13 anys, més aviat problemàtica, que viu amb la seva mare soltera. Una tarda, en una festa descontrolada li tatuen la lletra A del seu nom a un braç sense mesura sanitària de seguretat. La ferida cicatritza malament i sovint sagna, tacant-ho tot de vermell. A tot això, s’hi afegeix que circula pel món una malaltia vírica altament contagiosa i mortal, que genera una psicosi de por i de rebuig. Alpha es veurà atrapada per aquesta espiral d’estigmatització.
Una forta ventada aixeca la sorra argilosa groga, taronja i vermella que enterboleix el cel fins al punt de no deixar-nos veure gairebé res. La càmera s’acosta a poc a poc a una formació rocallosa plana on, sota la polseguera terrosa, apareix el títol de la cinta, un zoom ens porta a un punt concret de la roca, semblant a un cràter enfonsat que, en retrocedir el punt observat, es transforma en una petita ferida lacerada al braç d’un home, al qual descobrim diverses punxades més al braç. Una nena, l’Alfa, està asseguda a terra al seu costat. Amb un retolador negre de traç gruixut uneix les ferides, formant un estrany dibuix que traça un camí sobre la pell, tot filmat de ben a prop. L’home li diu que té un secret per ella, obre la mà i hi apareix una petita marieta, que passa al dit de la nena abans d’emprendre un vol ràpid. Tot seguit, son a la festa, sona la desolada veu de Beth Gibbons, de Portishead, cantant Roads, una cançó que parla d’aïllament, incomunicació, soledat, de l’incapacitat d’entendre i gestionar els mateixos sentiments. Veiem com una agulla gruixuda surt d’una flama esterilitzant per sucar la tinta negra d’un recipient fosc, alt i prim i com es clava profundament a la pell del braç d’Alpha, que està mig inconscient. A poc a poc, la tinta i la sang es barregen i apareix el tatuatge. Aquest és el brillant i pertorbador començament de la pel·lícula. Ja ho veieu, no es perd gens de temps presentant els personatges.
Julia Ducournau no és una directora qualsevol, li agrada traspassar els límits, sobretot corporals, no només mostrar canvis, sinó transformacions dins d’un procés de metamorfosi a l’estil de la novel·la de Franz Kafka. A la seva primera obra, Grave (2016), traduïda a Espanya com Crudo, la protagonista, que pertany a una família de veterinaris estranyament vegetariana, viu una pertorbadora metamorfosi cap al canibalisme després d’una festa iniciàtica a la facultat, on els nouvinguts se sotmeten als veterans. A Titane, (2021) i guanyadora de la Palma d’Or a Canes, una noia amb un implant de titani al cap arran d’un accident de cotxe de petita, té relacions voluptuoses amb un musculós i potent cotxe americà i queda embarassada.
Què hi ha d’estrany en tot això?
Doncs res: els cotxes esportius són la imatge de la masculinitat, del poder de l’heteropatriarcat, cap dona s’hi pot resistir. També en aquesta cinta, la directora ens presentava una estranya festa nocturna on els bombers d’una caserna ballen plegats al garatge, envoltats dels camions vermells, il·luminats amb focus de llum blava. Cossos, cerimònies iniciàtiques i metamorfosis; símbols que es repeteixen a les seves pel·lícules.
En aquest cas, i amb una clara referència a la SIDA, és un terrible virus el que transforma a les persones fins a convertir-les, a la fase final, en cossos amb aparença exterior de marbre o pedra que, malgrat la seva aparent rigidesa, són de gran fragilitat; quan respiren expulsen per la boca un polsim blanc gasós, com si la vida els abandonés a cada sospir.
La pel·lícula és menys lineal que els anteriors treballs de la directora perquè tota l’estona juga amb el temps: passat, present i oníric es van creuant i sovint es confonen. Per tal que puguem copsar-ho, al principi de la pel·lícula, Alba està a classe de literatura i és preguntada pel professor sobre què significa el fragment que acaba de llegir i ella respon:
És un somni dins d’un altre somni
Llavors, de la ferida del tatuatge del seu braç, una gota de sang cau sobre la transparència que estan projectant i tots els altres alumnes s’espanten; automàticament associen sang amb malaltia i contagi, tal com passava a Estiu 1993, dirigida per Carla Simon (2017), quan la protagonista es fa una ferida, sagnant al genoll jugant, i tots els nens s’aparten.
Hi ha una escena encara més clarificadora i visualment poderosa; Alpha és a l’escola, concretament a la piscina, i les altres nenes no volen deixar-la banyar amb elles, per això la persegueixen, l’enfonsen, la colpegen i, en la picabaralla, es dona un cop al cap contra la paret i comença a sagnar; l’aigua es tenyeix de vermell. La directora ho filma en un pla zenital i des d’aquesta posició enlairada, podem veure com tots els alumnes tracten de sortir de l’aigua precipitadament, empesos pel pànic, ajudats pels monitors. Alpha, mig estabornida pel cop, es queda sola dins l’aigua sense que ningú la socorri.
Amb l’arribada d’Amin, el tiet d’Alpha, s’embolica la troca: reconeixem en ell la persona que apareixia a la primera escena amb Alpha ben petita; de fet, ella no el recorda. Amin està enganxat a les drogues i percebem que, en cas de compartir agulles, podria haver contret el virus. Qui ho sap, està tan prim que tot podria ser. És el somni dins del somni.
La mare d’Alpha és metgessa i treballa en un hospital on tracten els infectats pel virus. Allà té una amiga infermera molt entregada als malalts, que tenen en una sala d’aïllament que ben bé podria ser una dependència de l’infern de Dante. La directora diu que, si bé les seves anteriors pel·lícules encaixaven perfectament en el cinema de terror, aquesta no sols no se’n separa, sinó que va més enllà. En el gènere terrorífic hi ha una sèrie de convencions que ens fan sentir que allò que estem veient no és real ni ho pot arribar a ser mai: podem patir els típics ensurts, però no sortir del cinema espantats, ja que el que hem vist no és una amenaça real. Ara bé, una pandèmia, un virus, aquell mal invisible que ens assetja, la malaltia i el patiment, la degradació del nostre cos, són amenaces a les quals tots podem estar exposats, tal com hem vist amb la SIDA i la COVID. Això sí que fa por, perquè és ben real.
El film també reflexiona sobre la relació mare-filla, reforçada pel fet que la mare sigui metgessa i, per tant, sigui encara més conscient dels perills que corre la seva filla, a la qual, malgrat tot, dona llibertat i actua després de paraigua guaridor. Mares i filles comparteixen el poder de la procreació, de donar vida; hi ha en això una simbiosi, una complicitat que no és possible en la relació mare-fill o pare-filla. Aquesta mare puja un graó, ja que no sols té cura de la seva filla, sinó també del seu germà i, com a doctora, amplia la seva protecció als malalts de l’hospital.
A l’edifici on viuen mare i filla hi ha una bastida muntada, deuen estar reparant la façana i, a l’habitació on dorm Alpha hi ha una finestra des de la qual es pot accedir fàcilment a la bastida i, per tant, sortir al carrer directament, baixant per les escales de l’obra. Aquesta obertura representa la llibertat, però també els perills de l’exterior que assetgen a la noia. Una nit, quan es troba enfebrada i confosa, Alpha sortirà per la finestra fins a la bastida; fa moltíssim vent, l’estructura es mou i tot és ben fosc, desorientada comença a cridar a la seva mare que la vindrà a rescatar; una al·legoria del que passa a la història.
Un dels moments cabdals de la pel·lícula, i també un del més confós, té lloc una nit amb Alpha dormint al seu llit, un terrabastall ensordidor la desperta, tot es mou com si fos un terratrèmol i llavors el sostre comença a baixar cap a terra amenaçant aixafar-la; a la paret hi ha un pòster molt gran d’un escarabat, una clara referència directa a La Metamorfosi, la novel·la de Kafka, el sostre que va caient arruga el cartell, ella comença a cridar i apareix el seu tiet Amin que l’ajuda a pujar a la bastida, salvadora en aquest cas, i tots dos baixen al carrer.
A partir d’aquí entrem en el terreny dels somnis, on passat i present es barregen. Si no estem molt a l’aguait, ens podem perdre.
Plegats Alpha i Amin aniran de festa, entraran en un bar on tothom el coneix i ella se sentirà incòmoda quan vegi al seu oncle xerrant amb uns paios sospitosos en un reservat i sortirà al carrer i començarà a caminar per un barri solitari que no coneix. Caminant desorientada es tornarà a trobar amb Amin, que li preguntarà, si va cap a casa i junts pujaran a un autobús quasi buit, els primers seients es trobaran amb un home i una nena, possiblement ells mateixos 8 anys enrere… Baixaran a una parada al final del trajecte i enmig del no-res i Amin es trobarà malament, junts pujaran a un hotel i s’instal·laran en una habitació tota folrada de vellut granat, igual que la que sortia al principi de la cinta… Arribarà a correcuita la mare d’Alpha i es trobarà amb Amin quasi en coma i al seu costat Alpha que ara té cinc anys…
Amin acabarà a l’hospital on mor i al final de la cinta Alpha i la seva mare van en cotxe per uns carrers solitaris i s’endinsen enmig d’una tempesta de sorra vermellosa, la mare li parlarà en idioma berber o amazic que vol dir “homes lliures” i que el parlen els habitants autòctons del Magrib. Al final un primer pla d’Alpha en una plaça deserta, al mig de la tempesta de sorra. En aquesta imatge si ens fixem en el rostre de la noia veurem una metamorfosis cap als seus orígens ètnics, realment la protagonista ha estat molt ben escollida, ja que té aquella bellesa salvatge i pura del que és autèntic.
Certament, Alpha no és una pel·lícula per aquells que van a què els contin una història clàssica i senzilla; si malgrat això tenen esperit artístic és possible que gaudeixin amb les imatges impactants; per als que hem seguit la trajectòria fílmica de Julia Ducournau ens semblarà una evolució lògica encara que molt agosarada. A mi em va agradar molt; els que vulguin riure que vagin al circ a veure els pallassos i els que vulguin acció que mirin un partit de tenis; els que vulguin alguna cosa més propera a l’art trobaran el que busquen.
França 2025 (2 hores, 8 minuts)
Direcció: Julia Ducournau
Guió: Julia Ducournau
Actors: Mélissa Boros, Tahar Rahim, Golshifteh Farahami, Emma Mackey, Finnegan Oldfield…