Marianne és una oncòloga que treballa a un hospital, sovint auxiliada per Tor, un jove i compromès infermer, cap dels dos està casat ni té parella, tampoc pensament de tenir-la. Un dia coincidiran en un ferri, tant d’anada com de tornada, i Tor li confessarà que hi passa moltes nits cercant parelles ocasionals. A ella li han presentat a un geòleg recentment separat amb qui sembla tenir feeling, però l’exdona d’ell i el fet que té dues filles petites la frenen. Paral·lelament, decideix provar un encontre sexual amb un desconegut Quan Tor es retroba a l’hospital amb un amant d’una nit, ara malalt, alguna cosa es gira dintre seu.
Amor a Oslo és la segona entrega de la trilogia del director sobre el sexe, l’amor i el desig. Si la primera se centrava, suposadament, en l’atracció i el sexe físic, en aquesta s’aborda aquell pas emocional que porta a l’amor. Els dos protagonistes, home i dona, en aquest cas, són pragmàticament solters; se senten bé sols i no volen complicar-se la vida en una relació amorosa de llarga durada, ja que els dos no la veuen possible, es volen estalviar el sotrac, que suposa trencar un compromís; creuen que, tal com deia el protagonista de l’obra teatral d’Ibsen, a L’enemic del Poble: Un Home lliure és un Home Sol.
Marianne sempre somriu, fins i tot quan ha de donar notícies que ningú no voldria sentir i que, des de la seva posició d’oncòloga d’urologia, són habituals. Quan un home rep el diagnòstic de càncer de pròstata, quan li expliquen que caldrà extirpar la glàndula, que perdrà la funció erèctil i que potser patirà petites pèrdues d’orina, sovint queda paralitzat, incapaç d’assimilar-ho, per més que ella intenti oferir una mirada serena i esperançadora. Quan el pacient queda devastat i a punt de plorar, sempre hi ha en Tor, comprensiu i compassiu, per posar-li una mà a l’espatlla i cossolar-lo.
Té una amiga i confident, Heidi, que treballa per l’ajuntament i va de bòlit amb els preparatius de l’aniversari de la ciutat; així i tot, encara troba temps per buscar una parella per Marianne, a qui veu massa sola. Sembla com si Heidi tingués més interès que la mateixa Marianne en trobar parella, malgrat això es deixa portar dòcilment. Serà ella qui li presenta a Ole, un entusiasta geòleg, aprofitant una trobada multidisciplinària de feina a casa seva, on també coneixerà a la seva exdona i a les seves petites filles.
Tor, per la seva part, coneix a Bjorn, un home interessant al ferri, pensaments coincidents, filosofia de vida similar, ja que tots dos són ànimes solitàries, encara que no tenen temps de tenir contacte físic. Llavors, quan el torna a veure al seu hospital, té la necessitat de contactar-hi i, en saber que l’han d’operar de la pròstata, el seu humanitarisme, i alguna cosa més, l’empeny a interessar-se per com ha anat l’operació i com porta el postoperatori. Sap que està sol i s’ofereix a ajudar-lo en aquest difícil tràngol, tant físic com emocional. Aquesta síndrome del cuidador em recorda la pel·lícula del 2022 de Carlos Vermut, Manticora, on Diana acaba fent-se càrrec de Julian quan aquest queda impedit, com abans havia fet amb el seu pare malalt, i en aquesta posició entremig de servei i poder se sent còmoda i feliç.
En el mateix moment que Marianne comença a sentir interès per Ole, ja voldria deixar-ho, com si volgués fugir d’un camp de força que l’atrapa. De totes maneres, com si ho fes per obligació, per tancar la partida, tornarà a quedar amb ell i, quan sembla que estan més a prop de practicar sexe, fugirà novament. Aquell mateix dia Marianne tindrà una nit de sexe amb un desconegut amb qui ha lligat al ferri de tornada a casa.
Què fa? Està tractant de tapar els seus impulsos amorosos amb un sexe supletori?
Una mica com si es volgués demostrar a si mateixa que no li cal cap relació duradora.
Tor, acompanyarà a Bjorn a casa seva quan li donen l’alta de l’hospital i acabarà ficant-se al llit amb ell, en la seva situació només pot fer-li companyia, encara que no és l’amor una superació espiritual del que és físic?
Marianne tornarà a anar a casa de Ole, potser perquè el sexe de la nit anterior la va deixar físicament plena, però amb una buidor espiritual i, finalment, es deixarà portar pel desig. Al matí, quan surt per anar a la feina, es troba a la seva filla petita i l’exdona d’Ole, que estan esperant fora de casa per no molestar. Es posaran a xerrar i, enraonant, veurà que de com és de difícil compaginar els projectes personals amb dues filles i vivint separats, de sobte un sentiment de compassió o comprensió l’envaeix i sentirà dintre seu que ella pot ajudar si viu amb Ole.
El que normalment pot ser un entrebanc en una relació, més egoista i enfocada en l’altra persona com a nova propietària del seu cos i la seva vida, per a Marianne agafarà un sentit de servei i suport, una fita més completa i engrescadora; com en el cas de Tor una superació de la relació física i exclusiva per arribar a l’amor.
Amor a Oslo, tal com ja passava a Sexe a Oslo, el primer de la trilogia, acabarà amb un concert, en aquest cas al terrat de l’Ajuntament escoltant a una cantant en la celebració d’aquell aniversari de la ciutat que les càmeres de la televisió estan gravant. Marianne, Heidi i Tor, que al mateix moment estan baixant del ferri, tot just davant del consistori, ho escoltaran també i alçaran la mirada.
El que retrata la pel·lícula és que hi ha un pas cabdal que fa que les persones passin de la relació purament física-espiritual lligada al sexe a una altra que és l’amor, on barregen altres factors emocionals que omplen encara més la seva vida. En el cas de Marianne i Tor aquest és ajudar a l’altre i emprendre un projecte comú; donar i rebre la satisfacció.
Amor a Oslo és una pel·lícula senzilla i quotidiana, com eren moltes de la Nouvelle vague francesa, on es retrata el dia a dia de la vida, cercant el realisme, sense enquadraments rebuscats, sense herois que han de superar grans proves i dificultats per assolir un gran objectiu. Simplement, la vida mateixa, amb el privilegi per l’espectador de poder gaudir-ne de forma augmentada, alliberant la ment de les seves obligacions, que sovint impedeixen l’atenció plena. Molt recomanable.
Noruega 2024 (1 hora, 59 minuts)
Direcció: Dag Johan Haugerud
Guió: Dag Johan Haugerud
Actors: Andrea Braein Hovig, Tayo Cittadella Jacobsen, Marte Engebrigsten, Lars Jacob Holm, Thomas Gullestad, Marian Saastad Ottesen, Morten Svartveit,…