Als primers plans de la cinta veiem com un meteorit en flames creua fugaç el firmament nocturn i, molt breument, la riba d’una platja plena de meduses mortes que la marea ha deixat en sec; al final del metratge es repetirà la mateixa escena, i veurem les gavines baixant per menjar-se els cossos caiguts a la sorra.

Aquestes referències simbòliques seran tota la natura que veurem en aquest film urbà, ja que som a Nova York, en espais principalment interiors; l’acció transcorre dins d’un teatre de Broadway, a tocar de Times Square.

Michael Keaton va ser Batman en el passat, un superheroi disfressat de ratpenat, i el personatge que interpreta en aquesta pel·lícula és Birdman, una altra disfressa heroica del passat. Una coincidència que convida a reflexionar sobre els encreuaments entre realitat i ficció. I això és el que fa la pel·lícula, perquè parla d’actors —podríem dir, fins i tot, que fan de si mateixos.

El film planteja la qüestió de qui som, qui creiem que som i qui volem ser; quina és la nostra consciència —o si en tenim més d’una—, que fins i tot pot ser col·lectiva i involuntària. Com va dir el poeta:

Diguem com em veus, i així sabré qui soc quan em mires

En un poble petit tothom és qui és, i això és públic —fins i tot per al pmateixinteressat—, com si portessis una etiqueta que no es pot arrencar. No hi ha alternativa, i per això alguns han de marxar per començar de nou. En l’anonimat de la gran ciutat, podem jugar a ser persones diferents. Per a la gent pública, especialment les estrelles del món de l’espectacle, aquesta dicotomia es manifesta amb més intensitat que per a qualsevol altra persona: vivim en el poblet global on tothom creu saber millor, fins i tot que ells mateixos, qui són. I aquesta consciència comuna els marca i persegueix.

A l’escenari no tinc cap problema, és a la realitat on els tinc

Diu un personatge:

Com si fos —que ho és— més fàcil actuar segons un paper predeterminat que fem nostre, que no pas viure la vida real on tot és improvisat, i per tant no sabem com reaccionarem. Aterridorper a un actor que, a l’escenari, ho té tot controlat.

Hi ha molts casos on els actors no han pogut superar els seus personatges, que els han robat l’ànima.

  • Johnny Weissmuller va embogir i, al centre mental on estava internat, feia el famós crit de Tarzan.
  • Christopher Reeve, Superman a la ficció, va acabar en una cadira de rodes.
  • John Travolta va quedar marcat per Febre del dissabte nit, fins que Tarantino el va rescatar.
  • Gloria Swanson va interpretar-se a si mateixa en la inoblidable El crepuscle dels déus de Billy Wilder;
  • situacions molt similars a la de Michael Keaton a Birdman…

És un film certament crepuscular on el protagonista, arribat a certa edat, vol reescriure la seva història, el que ha sigut, i reinventar-se per ser el que creu que voldria ser. No serà una tasca gens fàcil, dperquèhaurà de lluitar contra aquells que volen pispar-li el protagonisme, contra les etiquetes i prejudicis, i sobretot contra ell mateix —la seva altra consciència. Vol transcendir, deixar un llegat prou sòlid cper aesborrar un passat que no acaba d’agradar-li.

És això possible? O la nostra història ens perseguirà per sempre més? Ens podem redimir?

Però la pel·lícula és molt més que aquesta xerrameca filosòfica, ja que és més simple i lineal que tot el que he escrit: un home, en arribar a la vellesa, decideix jugar-s’ho tot a una sola carta per transcendir en un acte heroic i arriscat.

La direcció és genial; moltes escenes estan rodades en pla seqüència, sense el clàssic “talleu, és bona!”. Així veiem com la càmera segueix els personatges pels passadissos del teatre fins a l’escenari, on s’incorporen nous actors a l’acció, com si es filmés amb una càmera domèstica. Espontaneïtat, realisme, però amb gran tècnica i qualitat. És el TRES D sense TRES D, que ens fa sentir dins l’acció, com espectadors en un teatre pel qual ens podem moure lliurement, invisibles, observant l’escena des de diverses perspectives.

També abunden els primers plans i primíssims plans, imprescindibles per al treball introspectiu amb els personatges, capbussant-nos en les seves ànimes i pensaments. Les actuacions són memorables i mereixen reconeixement, per la seva dificultat tècnica i compromís, amb Michael Keaton liderant Edward Norton, Emma Stone i Naomi Watts, secundaris que brillen com protagonistes.

L’estètica és clau, reforçada pel to oníric d’algunes seqüències que mostren els somnis malaltissos del protagonista —una mica com All That Jazz de Bob Fosse—, que jugava amb el trànsit de la vida a la mort. Aquí, amb doble personalitat, no és estrany veure una banda de música desfilant per escena. Parlant de música: la bateria marca el to i el ritme de tot el relat.

La història és trepidant, esbojarrada, sovint divertida i fins i tot hilarant, però també patètica i trista. No fa concessions, no és una pel·lícula filmada per agradar, malgrat tot no podràs deixar de mirar-la fins a la darrera escena. I segurament sortiràs del cinema sense saber exactament què has vist, perquè no pertany a cap gènere, o potser a tots. Si t’agrada el cinema sabràs que has vist una gran pel·lícula, però potser no sabràs dir si t’ha agradat, ni quin missatge et volia transmetre el director. Sobre aquest darrer punt he volgut centrar aquesta crònica. No us la perdeu!

USA, 2014 (1h 58min)
Direcció: Alejandro González Iñárritu
Guió: Alejandro González Iñárritu, Nicolás Giacobone, Alexander Dinelaris, Armando Bo
Actors: Michael Keaton, Emma Stone, Edward Norton, Naomi Watts, Zach Galifianakis, Andrea Riseborough, Amy Ryan…