La Juliette Binoche és Maria Enders, una actriu de fama mundial que irradia aquella llum especial que tenen en general les personalitats i per descomptat totes les grans estrelles, que enlluerna a tots aquells que la rodeja’n, que fa que la percebin amb una profunditat inescrutable, fins i tot molt més gran que la que ella té. En realitat és tant aquella seguretat en ella mateixa la que et trasbalsa, com la seva capacitat de transmetre sentiments a tothom; un somriure seu et captiva, una mirada seva et desarma i el to de la seva veu fa el silenci a la sala. Fa el que ha de fer una diva, comportar-se com un gas noble, ocupant absolutament tot l’espai de la pantalla.

La Maria es va fer famosa, amb tan sols vint anys, amb una obra de teatre,”Maloja snake”, on interpretava el paper de Sigrid, una joveneta que mantenia una tempestosa relació lèsbica amb la propietària i gerent de l’empresa on treballava, l’Helena, a qui obsessionava fins al punt de portar-la al suïcidi. Aquell paper li va marcar tant la seva carrera, que vint anys més tard, és escollida per l’autor de l’obra i amic seu, en Wilhelm Melchior, per recollir un premi en el seu nom perquè ell viu lluny del món en un petit poblet de Suïssa, Sils Maria, on es dedica a escriure acompanyat per la seva dona.

Es produeix una encreuada, aquell punt màgic sense retorn, amb trobades no desitjades i fets dramàtics, tot pràcticament el mateix dia de l’homenatge, que culmina amb l’oferiment d’un reconegut jove director de teatre per interpretar el paper d’Helena, la seva antagonista en aquella primera representació de la Serp de Maloja; per al de la Sigrid, el director ha escollit a una promesa americana de 19 anys, icona de la joventut, coneguda per la seva vida tumultuosa. La seva primera reacció és de rebuig.

A partir d’aquí els dubtes de si acceptar o rebutjar el paper la persegueixen, la seductora d’abans convertida en seduïda, d’objecte de desig a ser la que desitja sense autocontrol. El pas del temps costa d’acceptar, perquè ella es veu encara com la  Sigrid…

Però anem a pams, aquesta història és d’aquelles que si parléssim d’un llibre es llegiria d’una tirada, doncs la impaciència per saber què passarà t’envaeix, però que després cal rellegir amb calma per treure-li tot el suc i assaborir-ne tots els detalls. Tot comença en un tren que avança serpentejant pel bell mig de les muntanyes de Suïssa, entrant i sortint d’un túnel rere un altre. La Maria  Ender  i la Valentine, la seva assistent i secretària personal, van a recollir el premi…

Una gran part del film transcorre a la bucòlica Sils Maria, ja que les dues noies estableixen el seu quarter general a la casa de l’autor Wilhelm Melchior, que els hi és cedida per tal que treballin en la preparació del paper d’Helena per la Maria; la Valentine li dona el contrapunt i l’ajuda a memoritzar els diàlegs. Passejades i excursions per aquelles idíl·liques muntanyes són en general els escenaris escollits per treballar. Pots sentir i gairebé olorar la natura a l’estiu, sovint acompanyada d’una música enlairadora. Allà podran assistir, i nosaltres acompanyar-les, al meravellós fenomen meteorològic que dona nom a l’obra: la Serp de Maloja, que es produeix quan els núvols serpentegen a gran velocitat per les estretes valls. Però també hi haurà sopars a la casa plens de calidesa, amb una bona ampolla de vi, complicitats i riures amb una copa de conyac a la mà.

La pel·lícula és com una ceba, que té capes i capes, l’una sobre l’altra i quasi transparents, que es poden observar una a una o com a conjunt. Un cop més assistim al paral·lelisme entre la realitat i la ficció, perquè la relació entre la Maria i la Valentine no està tan allunyada de l’existent entre l’Helena i la Sigrid. Aquí de fet hi ha el gruix de la cinta, la convivència entre les dues noies, de com treballen plegades, de com es relacionen; a vegades i amb l’ajut de l’alcohol quasi d’igual a igual, i d’altres amb la Maria mostrant els seus galons i imposant el seu parer sense ni tan sols escoltar els molt sovint procedents i encertats suggeriments de la seva assistent. Sense cap dubte hi ha una admiració i una atracció, perquè la Maria té una força magnètica, però tothom vol sentir-se estimat…

Hi ha dues escenes que per mi són cabdals, que indiquen un llindar que mai s’ultrapassa: Una quan la mà de la Valentine frega, sense gosar quedar-se, la de la Maria i l’altre quan intuïm una mirada especial de la Maria, per la porta entreoberta, envers la Valentine estirada al llit quasi nua…

El resum o el fons de la narració podria ser que la història sempre es repeteix de forma cíclica, tal com ho fa la Serp de Maloja en unes determinades circumstàncies atmosfèriques; o també que les persones sempre acaben sent elles mateixes en una espècie de bucle fatalista. Axis ho percep la Valentine, que malgrat que la Maria no l’escolti, li diu que la Sigrid i l’Helena poden ser la mateixa persona amb visions diferents.

 Sembla que el filòsof alemany Frederich Wilhelm Nietzche va formular la seva “teoria de l’etern retorn” en contemplar els núvols pujant un cop darrere l’altre per les estretes valls. De fet, va passar molts estius a Sils Maria i el seu segon nom coincideix amb el primer del suposat autor de l’obra de teatre. ¿Casualitat? Jo no ho crec. Això sí, el director guionista ha volgut posar com a protagonistes a dues noies en una pel·lícula d’una certa profunditat per posar les coses en el seu lloc i a les dones al davant de tot, perquè en Nietzche, segurament per despit, era un misogin recalcitrant que entre altres tenia el següent aforisme:

“Es considera profunda a la dona perquè no és possible arribar al seu fons, la veritat és que no és ni tan sols superficials”.  

Que cabró!!

Arribarem al final amb la sensació d’haver vist una bona pel·lícula, una història interessant contada amb sensibilitat i sentit estètic, amb imatges de natura i muntanya de gran bellesa i amb una música molt encertadament escollida: les dues actrius principals fan un molt bon treball i la jove actriu, paper que interpreta Chloè Grace Moretz, és també brillant. A vegades tens la sensació que alguna escena mereixia més metratge, senyal que hi ha hagut retallada, ja se sap, els productors manen i volen productes molt compactes i aquest ja es passa de mida. Malgrat aquestes possibles mutilacions, és una obra per gaudir-la i jo la recomano.

França 2014 (2h, 4 minuts)

Director: Olivier Assayas

GUIÓ: Olivier Assayas

Actors: Juliette Binoche, Kristen Stewart, Chloè Grace Moretz, Johnny Flynn, Lars Eidinguer, Hanns Zischler, Claire Tran,..