Amb aquest títol, el que t’esperes és un film d’aventures èpiques en sentit estricte: escaladors professionals, homes experimentats i físicament excepcionals, enfrontant-se amb la muntanya més alta i perillosa del món; tot un repte, tota una aventura, el superhome enfront de la natura salvatge. Però resulta que la pel·lícula no és exactament això. Per què?

Avui dia, en l’anomenat per comparació «primer món», vivim immersos en la societat de l’oci i del consum; considerem el nostre planeta, o fins i tot l’espai que l’envolta, com si fos la nostra sala de jocs, perquè hem tornat a la infantesa; o potser no l’hem deixada mai, la infantesa?

El món sencer és el nostre parc temàtic global, i tot el que conté, persones incloses, són les fitxes amb què juguem al nostre joc de nens grans; el taulell no és cap altre que el món sencer. El cas és que els nens juguen per aprendre a ser homes, per arribar a ser adults i poder enfrontar-se amb garanties a un món hostil i difícil; però la vida tranquil·la, pautada i segura del nostre primer món ja no ens ofereix aquell perill sobtat, inesperat i constant que abans ens feia sentir vius en un esclat d’adrenalina; i això ens manca, perquè, com dèiem abans, no hem pogut superar l’adolescència, no hem hagut de fer aquell pas iniciàtic demostrant el nostre valor i les nostres capacitats; aquest examen ens manca.

Però no sols això, perquè en el passat el nostre coneixement del món era força limitat: només el que explicaven els llibres o les històries de viatjants i mariners ens donava alguna pista, però tot prou allunyat en la distància i en el temps com per fer-ho inabastable. En el nostre món actual hipercomunicat ho tenim tot visible, tot a l’abast, i si ho veus, ho desitges. Veiem, desitgem i volem tenir: és la nostra curiositat, la nostra empenta, el que ens ha fet progressar com a espècie; en això també som com nens.

Estem en un món global i, per tant, si pertanyem al primer món podem tenir-ho tot, si ho podem pagar; i la realitat és que sí que ho podem. Fruits tropicals a l’hivern del nord d’Europa? Cap problema: algú anirà a buscar-los per nosaltres al tròpic i, pagant-ho, els tindrem. Allà, al tercer món, un exèrcit de natius treballaran per un plat d’arròs per a ells i per a les seves famílies, que abans no tenien garantit, perquè nosaltres mengem la nostra pinya a Copenhaguen; no hi ha res d’il·lícit ni pejoratiu, tothom hi guanya, malgrat la possible pèrdua de romanticisme. Per tant, si com a clients tenim la curiositat de conèixer i visitar llocs recòndits, o la necessitat de viure aventures, de sentir-nos en perill, d’aprovar aquell examen pendent, hi haurà algú que ensumarà el negoci i ens oferirà aquests riscos amb un cert marge de seguretat. Nosaltres podrem madurar i ens tornarem a sentir vius, i ell es guanyarà la vida fent de la seva passió la seva feina; d’això va aquesta pel·lícula. Qualsevol de nosaltres es pot sentir identificat amb aquesta situació, ja sigui fent una travessa en elefant pel bell mig de la selva de Tailàndia, baixant amb canoa pel riu Amazones o pujant a un volcà encara actiu d’una illa remota d’Indonèsia; certament, de forma molt més modesta i relaxada que en aquesta pel·lícula, però formalment i en essència ben igual.

Per tant, l’aventura encara serà més brutal, perquè seran gent del carrer, persones com nosaltres, malgrat una certa preparació, les que s’enfrontaran a les forces de la natura més extrema i desfermada en un dels indrets més inhòspits del planeta; teòricament, tot estarà planificat i els riscos, mesurats i controlats, però la veritat és que, quan les coses es posin difícils allà dalt, en un món glaçat, es trobaran sols davant del perill i hauran de mirar cara a cara la mort. El que veurem ens deixarà sense alè.

El film està basat en una història real; som al 1996 i les empreses de turisme d’aventures comencen a fer-se un lloc. Aquell any n’hi ha tres al camp base, a l’ombra de la muntanya més alta del món, amb l’objectiu de fer el cim, cadascuna amb una desena de clients provinents de totes les parts del món; davant la coincidència de dates, dues d’elles decideixen treballar juntes per optimitzar recursos i garantir l’èxit. Els clients són quasi tots homes de mitjana edat, més a prop dels cinquanta que dels trenta; els joves tenen altra feina i tampoc poden pagar els 65.000 dòlars que val l’aventura.

Què ens trobarem? Una capital, Katmandú, atrafegada, atapeïda, colorista i exòtica; un trajecte cap a les muntanyes immens i vertiginós; uns campaments base caòtics, més semblants a uns camps de refugiats que no pas a una base esportiva i tecnològica; però, per sobre de tot, unes muntanyes majestuoses, blanques, pures, netes, fredes, dominants i amenaçadores: la seva sola visió és capaç de tirar enrere aquells que gosen desafiar-les.

Parlem de les persones: un equip professional de primer ordre és darrere dels projectes; esportistes i científics són al capdavant de tot, amb el suport dels millors xerpes locals al seu costat. Però aquest cop el seu repte és doble: l’objectiu visible és assolir el cim, però l’objectiu implícit, i segurament encara més important que el primer, és fer-ho amb el màxim nombre possible de clients; no es paguen 65.000 dòlars per veure l’Everest, sinó per conquerir-lo.

Hi ha un altre factor, el temps, perquè cal fer-ho en un termini concret: no ve d’un o dos dies, però no poden, ni ells ni els clients, esperar gaire més temps després d’un mes d’entrenament i aclimatació, perquè la meteo pot empitjorar i els dies d’espera són molt cars. Quina pressió!, sobretot perquè no estem parlant d’una passejada per la muntanya, estem parlant d’un repte en què et jugues la vida i cal encertar el moment adequat per fer l’atac definitiu.

Dels clients n’hem parlat una mica, però no de les seves motivacions. Hi ha un moment en el film en què el director de l’expedició, l’empresari —no ho oblidem—, els fa aquesta pregunta poc abans del dia D. Només us en avanço una resposta:

«Perquè quan estic a casa vull ser aquí, perquè aquí em sento viu.»

No cal dir res més.

D’Everest, voldria assenyalar-ne el realisme i, per tant, la manca voluntària d’una èpica forçada; el seu dramatisme és contingut, interior, com l’angoixa que pateixen alguns protagonistes. Ningú s’estripa les vestidures, no hi ha crits ni plors per a la galeria ni per al públic, perquè la pena, com a la vida real, va per dintre.

Hi ha grans actors en Everest que fan a la perfecció de persones normals; ho fan tan bé que, possiblement, ningú no els tingui en compte per als premis. Però, per desgràcia, les persones anònimes i normals no acostumen a tenir premis. Aquesta és la grandesa de la pel·lícula.

Les seqüències a la muntanya són d’un gran realisme, ja sigui quan ens ensenyen els alpinistes pujant com formiguetes minúscules, una darrere de l’altra, agafats a la corda, amb els frontals al cap, per un pendent pronunciat, com enmig de les tempestes de neu, on pots sentir la bufetada violenta i freda de la neu glaçada a la cara, i et situen allà mateix, sol i sense visibilitat, perdut en el no-res, i pots sentir llavors en el teu cos aquella fatiga immensa que t’impedeix aixecar-te de terra. És curiós: no fa gaire estaves en un nombrós grup agafat a la mateixa corda que ells i ara estàs sol. Si la pots veure en 3D, encara molt millor.

El plantejament d’Everest és explicar la història en si, sense voler aprofundir en les ànimes dels personatges, perquè el film no vol mostrar persones inquietes ni turmentades, només gent normal. La música tampoc no acompanya, però que jo sàpiga, a la vida no et va seguint gairebé mai una orquestra de cambra. És la vida real de persones reals en unes situacions extraordinàriament dramàtiques, tractant d’assolir una gesta reservada, en principi, només als escollits dels déus i, finalment, tractant de sobreviure, sense acabar de comprendre del tot què els estava passant. Recomanable.

Estats Units, 2015 (2 h, 1 minut)
Direcció: Baltasar Kormákur
Guió: Lem Dobbs, Justin Isbell, William Nicholson
Actors: Jason Clarke, Josh Brolin, Jake Gyllenhaal, Elizabeth Debicki, Keira Knightley, Robin Wright, Emily Watson, Sam Worthington…