Un film sorprenent  la visió del qual  pot començar per no ser agradable, que pot crear-te  fins i tot  un manifest rebuig, ¿fàstic?, ¿mala consciència? ¿Por al desconegut? ¿Malfiem de qui és diferent?, però que sense cap dubta acabarà  estovant els cors més durs i del que t’acabaràs enamorant sense remei, si  tens una mica de paciència i ets prou valent per mirar-la sense prejudicis i amb la innocència d’un nen.

Primeres imatges amb el protagonista, en Fúsi,  a la feina en un primer pla on podem comprovar  que és un personatge enorme, conduint un tractor per un aeroport arrossegant un remolc ben ple de maletes, s’acosta a un avió i llavors la càmera s’enlaira per tal que vegem l’aeronau des de dalt; com un ocell disposat a emprendre el vol lliure en mig del cel, sembla que ens volguessin dir que en Fusi viu aquesta vida com un presoner dins del seu cos ben pesat, però el que voldria ell és volar.

Després el veiem a casa seva,  muntant una maqueta a escala d’una de les  grans batalles de la Segona Guerra Mundial, El Alamein, on els aliats van  derrotar al mariscal Rommel, obtenint  la seva primera gran victòria   i fent un gir al curs de la guerra; ell valora molt aquest fet perquè potser és el que també espera per la seva vida. En aquests jocs de guerra, que juga amb un amic de tota la vida, es força meticulós, mesurant les distàncies amb una regla i calculant els moviments de tropes; no és un joc, se li sent comentar.

En Fúsi es pren molt seriosament totes les coses que fa malgrat que la seva vida és limitada: Té 43 anys, encara viu amb la seva mare, que el tracte com si tingués divuit anys, i mai ha sortit de la seva petita ciutat a Islàndia. La seva descomunal complexió és molt gran i encara més gras,  l’ha aïllat d’una societat, la nostra, que suporta malament la diversitat i que ha creat unes normes estètiques i de comportament no escrites, però que cal tenir i respectar per ser acceptat i considerat; per això mai ha sortit amb cap noia i els companys de la feina li fan brometes cruels, que ell, acostumat com està i malgrat que li dolin, accepta amb paciència, quan el seu cap que el valora com bon treballador li pregunta si té problemes sempre li treu importància.

No és una persona amargada de cap de les maneres, és molt conformista i accepta la seva situació, no té cap ambició ni desig de millora personal; ell no es mou, no és un grimpaire, ja li està bé, i amb la imatge que transmet tampoc ningú es mou per ell, malgrat que és responsable i complidor a la feina.  

És per això que es pren tan seriosament el seu joc de guerra, perquè són una part important de la seva vida, en aquest aspecte és encara com un nen que reprodueix una vida que encara no té, tal com carrega i descarrega els avions amb els quals encara mai ha volat.

L’amant de sa mare li regala pel seu aniversari unes classes de ball country, per fer-lo sortir i relacionar-se i de pas treure-se’l  de sobre una estona, ell hi va per obligació i sense ganes,  però l’atzar farà que coneix-hi a una noia i comenci una relació especial, on la que empeny és més ella que ell i de sobte s’obrirà davant seu  un nou món desconegut, sentir que algú t’importa i que tu li importes també a ella, però les coses mai són fàcils. 

El que si ens mostra aquesta pel·lícula és que totes  les coses que et passen, les noves relacions, els projectes, les fites i les il·lusions et canvien com a persona, en general a millor, doncs et fan sortir de l’avorriment, en primer lloc, i després et mostren mons amagats i conèixer significa créixer. També ens ensenya  que la bondat i l’altruisme  a qui millor li va és a qui el practica, és per dir-ho  axis egoisme ben entès, i això sense esperar els fruits del que has conreat, perquè si ho fas pensant en ells es perd la màgia i a més et pots decebre.

Qui accepta al Fúsi tal com és?

L’amic de tota la vida, en primer lloc,  es coneixen i s’accepten tal com són i no exigeixen canvis en l’altre, han creat una zona de confort i relació on se senten lliures;  els nens, perquè ell mai ha deixat de ser-ho i els tracte d’igual a igual i també perquè gaudeix de la seva companyia i juga amb ells com un més; els pàries de la societat, els immigrants, aquells que fan les pitjors feines, ja que estan també al bàndol dels ignorats i rebutjats i perquè no tenen un estatus per mantenir o una imatge social per a cuidar que es pugui malmetre per al que diran, aquella maleïda sentencia: diguem amb qui vas i et diré qui ets.

Fúsi és tal com diu el seu títol original una muntanya verge, un indret de natura pura i no contaminada, un nen gran inadaptat en un món ple d’homes petits; però no us equivoqueu, de nen sols té la innocència i la bondat, perquè ell sap perfectament el que ha de fer, no per imitació sinó per convicció, o potser sols per sentiment i intuïció; però ho sap i ho fa amb fermesa i sense recança com un adult, com un home de cor gran, ajudant a tothom que pot sense esperar res a canvi. Però no espereu un final d’aquells que satisfan a tothom perquè això seria contaminar l’esperit de la història, ja veureu que queda tot obert. Per tant, a les últimes imatges del film tornem a veure un primer pla del Fusi a l’aeroport, un altre cop  l’esvelta aeronau en un pla zenital,  com un ocell enlairant-se cap al cel blau, però ara ell és a dins i aquest cop amb un somriure.

La pel·lícula està rodada amb un plantejament sobri i una estètica  minimalista on l’actuació del protagonista és el centre de tot i transmet una calidesa i una proximitat usant com armes principals  una mirada profunda en un rostre bàsicament inexpressiu i en  un ambient gèlid, com ha de ser  un hivern  islandès. Una joia de gel que ens il·luminarà i escalfarà, un toc d’esperança noble i senzill per un món que ha oblidat la bondat i que sols pot recuperar-la amb la innocent visió d’un nen. Cent per cent recomanable.

ISLANDIA 2015 ( 1 hora, 34 minuts)

Director: Dagur Kari

Guió: Dagur Kari

Actors: Gunnar Jonsson, Sigujon Kjartansson, Armar Jonsson, Ilmur Kristjansdottir, Margret Helga,…