En Woody Allen és un mestre de la quotidianitat, ho menciono perquè molt sovint agafa episodis de les vides de les persones, en general ben normals, i construeix una història que ens té asseguts davant de la pantalla noranta minuts sense perdre’ns cap detall, perquè és també un narrador excepcional, d’aquells que simplement es posen a parlar i capten l’atenció de tothom que els envolta, sigui al carrer o sigui a la pantalla. És màgia? De cap de les maneres, és l’art de fer transcendent les coses ben normals del dia a dia, ja que té una gran capacitat d’observació i, per tant, la capacitat de fer filosofia de la quotidianitat. El que ell fa és fer-nos reflexionar no de temes elevats ni de grans frases, sinó simplement de la nostra pròpia vida; aquesta és la seva màgia.

Per això, pot sorprendre una mica que en aquesta pel·lícula faci tot just el contrari, agafi un tema filosòfic i transcendent i el banalitzi, però té la seva explicació; en fer-ho d’aquesta forma posa el tema a l’abast de tothom, no cal haver estudiat filosofia, ni ser cap pensador professional, tan sols tenint inquietuds i ganes de pensar una miqueta ja n’hi ha prou per entrar a la història, o fins i tot, si no es vol fer l’esforç, es pot seguir el desenvolupament dels fets sense més reflexió, com en una pel·lícula d’acció qualsevol, encara que llavors la trobaràs lenta, com sempre fa l’amic Woody, la cinta té força diàlegs.

Un professor de filosofia arriba a un nou campus universitari després d’haver abandonat una altra destinació on havia tingut problemes, ja que és un individu amb un caràcter força conflictiu. És la típica persona a qui la fama el precedeix: Brillant i intel·ligent, però desencantat de la feina i de la vida; amb fama de faldiller i seductor, diuen que sempre s’enrotlla amb les companyes, però també amb les joves alumnes a les qui enlluerna amb el seu carisma i el seu posat de nen dolent; alcohòlic i amb problemes psicològics no posa les coses fàcils als seus superiors; és, en resum, una perla negra arreu on va.

Com és que una persona intel·ligent, de grans capacitats en el seu terreny i reconegut en el món universitari es comporta d’aquesta manera?

Segurament per respondre a aquesta pregunta caldria recórrer a la filosofia i al pensament existencial, però per simplificar i com diria Nietzsche, és el típic cas del filòsof, també conegut com el cas o la paràbola del ruc: “Una persona que porta una càrrega que l’ofega i no el deixa avançar, però que alhora és incapaç de treure’s de sobre” Realment molt gràfic i absolutament definitori. En Juli Cèsar, una persona amb unes capacitats excepcionals, patia molt sovint de malts de cap, en aquests casos necessitava l’aire lliure i de l’acció per estar al 100%, la passivitat el matava. Passa molts cops amb homes brillants que necessiten l’acció, segurament records genètics d’un passat més animal;

però quina acció pot esperar un professor de filosofia?

Malgrat la seva fugida, el destí, com sol passar, atraparà al nostre professor que es veurà embolicat amb companyes i alumnes que l’assetjaran, elles a ell, animades per la seva fama; tornarà a l’alcohol i farà més d’una ximpleria; de nou l’angoixa vital s’apoderarà de la seva ment i del seu esperit, fent de la seva vida una tortura. 

Una de les seves joves alumnes el perseguirà dia i nit com un gos faldiller i el voldrà redimir, ell en un acte de lucidesa si voldrà oposar tant com pugui, però la carn és dèbil…

Un dia, per atzar, escoltarà una conversa aliena i això li obrirà les portes a un projecte agosarat, humanitari i aventurer, serà la seva oportunitat d’entrar en acció, que com dèiem abans és la salvació dels grans intel·lectes, i això canviarà la seva vida com una injecció d’adrenalina i d’endorfines.

Aquí entraríem de ple, si el director així ho hagués volgut, en un dilema filosòfic en abordar els límits de la moral i de l’ètica, en ultrapassar la frontera del bé i del mal. Seria simplista plantejar la frase de Maquiavel: “El fi justifica els mitjans”, ja que el discurs filosòfic aniria molt més enllà i seria més potent.

Es pot fer una bona acció amb una de dolenta?

Segurament aquí podríem parlar de justícia i d’autodefensa. La societat es defensa del mal castigant als malfactors; tancant-los a la presó o fins i tot amb la pena de mort.

És lícit això? Crec que direu que sí. Però qui és la justícia? Algú que actua en nom de la societat? O la societat mateixa? Pot un home lliure, un home que està per sobre de les convencions, erigir-se en salvador, en benfactor de la humanitat? No seria això simplement el típic somni americà del superheroi? Filosòficament, no seria parlar del superhome? Aquell que està més enllà del bé i del mal?

Però els superhomes difícilment es poden barrejar amb les persones normals i menys encara amb les noietes capricioses, que semblen entrar en zel, fent indagacions a la recerca del mascle perfecte. No tothom té el valor ni la capacitat intel·lectual per passar la frontera de la moral de la societat, deslligar-se de les cadenes i assolir la llibertat. 

De totes aquestes reflexions defuig en Woody Allen en aquesta pel·lícula, que preferirà tornar al seu recurs preferit: l’atzar. Les trobades casuals i creuades, els errors i les circumstàncies complicaran els plans del nostre protagonista. Tot plegat ben superficial i assequible, fent que aquesta història que podia ser dura acabi simplement dulcificant la vida amb un final tràgic.

Tot i aquestes reflexions, aquest film és un treball professional, ben dirigit, ben interpretat i que manté constantment l’interès, altrament, com sempre fa en Woody hi ha molts moments de la cinta que no podrem evitar somriure, ja que hi ha situacions que a força de ser patètiques tenen la seva gràcia; per això, malgrat ser una oportunitat perduda d’anar més lluny, jo la recomano; passareu una bona estona.

USA 2015 ( 1hora, 36 minuts )

Director: Woody Allen

Guió: Woody Allen

Actors: Joaquin Phoenix, Emma Stone, Jammie Blackley, Parker Posey, Ethan Phillips…