Jone té vint anys i viu a Bilbao amb el seu pare i la seva germana petita Marta.  Aitor, el seu pare, ha hagut de deixar la feina a causa d’un Parkinson que cada dia el limita més; de fet, Jone n’és la cuidadora responsable en haver mort, ja fa anys, la seva mare. Som a l’agost i la ciutat està d’embogida per les festes, és la “Semana Grande”, les nits són eternes i Jone tractarà gaudir amb les seves amigues cada instant. S’enamorarà per primer cop i, podrà compaginar-ho amb la responsabilitat familiar?

Per la jove directora, Sara Fantova, aquest és el seu primer llargmetratge en solitari; uns anys abans havia codirigit el 2019 un film coral amb altres 15 companys de curs d’ESCAT, La filla d’algú i també un episodi d’una sèrie el 2023, Això no és Suècia. Vista la qualitat, l’originalitat i l’empenta de la cinta estic segur que tornarem a sentir parlar d’aquesta nova realitzadora.

En aquesta primera cinta totalment personal la directora ha volgut assolir diferents fites; ha volgut anar-hi amb tot, potser, diu ella, perquè no sap si podrà dirigir-ne una més. En primer lloc, vol explicar la relació de Jone amb el seu pare, amb la paradoxa d’haver de passar de ser dependent d’ell com a filla, a tutelar-lo per ajudar-lo a conviure amb la seva malaltia; Jone també descobreix la figura del seu pare com a persona, enlairant-se de la visió de filla, gràcies a uns minuciosos diaris que ell portava. Amb aquest coneixement de la joventut del seu progenitor s’entra en un univers oníric on Jone imagina que el segueix a ell, quan era jove, per la ciutat. Aquí hi ha un punt autobiogràfic, perquè el pare de Sara va voler compartir amb ella els seus diaris de joventut i ella de seguida va agafar la idea per la seva pel·lícula, ja que volia compartir aquesta vivència personal.

Després profunditza amb l’enamorament de la protagonista, amb aquella entrega total del primer cop, fins a perdre el món i la realitat de vista, per en acabat endinsar-se en la pèrdua i la sensació de buit, el vertigen d’un penya-segat, el sentiment de trobar-se desvalguda, absolutament sola i desemparada a la vida. Amb això hi ha una dualitat: la seva vida amb amics i amors, i la dependència de la família, amb el seu pare i especialment també amb la seva germana petita que tem per la possible pèrdua del pare després de perdre abans a la mare. D’aquí ve el títol, Jone a vegades, perquè fins i tot ella dubta qui és en cada moment, ja que no pot ser lliure i despreocupada com ho són les seves amigues. Tot això, conflueix amb el repte de filmar al carrer durant la “Aste Nagusia, Semana Grande”, perquè ella volia, tant sí com no, reflectir aquella efervescència que es viu a la ciutat en festes.

Per això, la càmera surt al carrer i ens mostra al principi els preparatius per la festa: nois i noies joves estant enfilats a les altes bastides muntant escenaris i cartells gegantins, són voluntaris i se senten feliços perquè aquesta és la seva festa i preparar-la és com tastar aquell saborós guisat que estàs cuinant.

Tot seguit, un primeríssim pla lateral de Jone a la sala d’espera d’un hospital, la criden i entra a la consulta on es troba el seu pare, amb un posat de circumstàncies i una mica desorientat, amb la doctora que, com si res la nomena cuidadora oficial del seu progenitor. Aitor porta molt malament la seva situació, no ho exterioritza, però se’l veu amoïnat, no vol dependre dels altres, voldria poder continuar sent autònom, li preocupa deixar de ser ell i ser una càrrega per la família.

Jone es troba amb el seu grup d’amigues i amics i junts caminen fins a l’esplanada davant de l’Ajuntament per escoltar el pregó de les festes, aquest any cantat per Aiora Renteria, que posa la pell de gallina a tothom, i com es dona el “chupinazo” de sortida de la Setmana Gran i es desferma l’eufòria a la plaça; comença el que molts esperen que serà una setmana màgica on tot serà possible.

A partir d’aquí Sara Fantova ens obrirà la porta a un món màgic, encara que també més real que la vida mateixa, perquè observarem, des d’aquesta privilegiada talaia, tot el que li passa a ella, que si fa no fa és el que ens passa a tots nosaltres, sense, per tant, viure-ho plenament, massa atrafegats en la immediatesa, enfocats en un futur incert, sense gaudir del present, oblidant ràpidament el passat.

Jone deixa les amigues i està travessant un pont per anar cap a casa, ella aixeca el cap per mirar els focs artificials que il·luminen el cel i de sobte la llum blanca i brillant es queda detinguda, abaixa el cap i tothom està quiet al mig del pont, comença a caminar i la gent s’esvaeix com la boira, a l’altre costat un noi va davant d’ella, és son pare de jove, el que surt als seus diaris i que ella llegeix mig d’amagatotis. Un dels moments més trasbalsadors de la pel·lícula, tractar de reconstruir el passat tal com fa Marina la protagonista de Romeria de Carla Simon.

La seqüència on coneix i s’enamora d’Olga és prodigiosa; en una festa de barri, ballant amb les amigues, veu entre la gent movent-se a Olga servint copes a la barra.

A partir d’aquell moment les seves mirades s’aniran buscant amb l’esperança de no perdre aquells ulls a la foscor de la nit.

S’ajuntaran i ballaran juntes i ja de tornada cap a casa, Jone posarà la mà al pit d’Olga per sentir el singlot que li ha agafat, la seva ràpida respiració i el batec del seu cor. Amb aquest contacte tot es trasbalsarà dins Jone.

Passaran la nit juntes i l’endemà aniran a la platja, jugaran amb l’escuma i el mar, nedaran fora de les onades que trenquen a la sorra i es relaxaran alienes al món i a la gent. La càmera de Sara Fantova ens transmet aquesta pau i serenitat, aquests instants que Jone voldria que fossin eterns. Colors brillants i càlids, primeríssims plans de les noies, tot plegat calidesa i tendresa, si bé també passió; la directora s’allunya dels tòpics i estereotips i mostra una naturalitat fresca. Jone ha trobat una llum a la foscor de la seva vida familiar, algú que al seu costat et puguis sentir a casa, feliç i protegida.

De l’absoluta felicitat pujant al cim més alt, passarà Jone a l’infinit desencís baixant a la més fosca i tenebrosa profunditat marina, ja que també viurem la pèrdua, el rebuig. L’escena  on trenquen és desoladora, no hi ha ràbia, només dolor; a la nit, colors quasi negres, ombres que s’abracen. L’endemà, cansada, amb mal de cap i ressaca, tindrà el consol de la seva germana petita, la família sempre està allà.

Sara Fantova, tal com han fet Carla Simon amb Romeria o Alauda Ruiz de Azua amb Los Domingos, les dues pel·lícules estrenades el 2025, han buscat com a protagonista a una actriu sense experiència, cercant aquella fresca espontaneïtat que dona el fet d’estar fent d’ella mateixa, representant aquell primer paper quan encara pràcticament no en tens un de propi per la vida.

Una pel·lícula que pot esdevenir de culte en el futur, un relat de la “Aste Nagusia, Semana Grande” des de dins de l’òptica de la protagonista, una imatge fresca dels joves i la gent del País Basc, un fresc realista de la vida dels joves que han de viure entre la realitat i el desig. Fet i fet, tots som o hem sigut també Jone, a vegades. Una de les millors pel·lícules espanyoles de l’any que és el que és, sense voler ser o aparentar ser cap altra cosa. Com en els principis del cinema, Jone, batzuetan, ens mostra la realitat i esculpeix el temps per fer art.

Espanya 2025 (1 hora, 20 minuts)

Direcció: Sara Fantova

Guió: Sara Fantova, Nuria Dunjó, Nuria Martín Esteban.

Actors: Olaia Aguayo,  Ainhoa Artetxe, Josean Bengoetxea…