Diuen els experts que aquesta és la pel·lícula d’Almodóvar que menys sembla feta per ell: de fet, jo penso el mateix. Per això, quan llegeixo que el mateix Pedro Almodóvar ha escrit demanant perdó als seus seguidors que es poguessin sentir decebuts pel seu gir, no em sorprèn gens ni mica. Sovint els passa això als artistes quan volen donar un nou impuls a la seva carrera i renovar-se; llavors els seus admiradors, que creuen que ells són una mica propietat seva, s’ho agafen malament.

Això ens passa a tots a la nostra pròpia vida, certament amb menys ressò mediàtic, però caram, sap greu: et cases amb una rossa amb els cabells llargs i un dia arriba a casa morena i amb els cabells curts; t’enamores d’un activista de Greenpeace i acaba de director d’una petroliera. Però,

per què no deixem que la gent sigui com vol ser i no com volem nosaltres que sigui?

El director d’una petroquímica pot ser ecologista i honest, i una morena rapada tant o més sensual que una rossa tenyida; i si eren bones persones, ho continuaran sent. Cal que aprenguem a estimar valors i no fetitxes que disfressin les nostres inseguretats.

Certament, les primeres imatges del film en un tren nocturn són fredes, belles, distants, amb colors apagats ben allunyats dels llampants i primaris als quals ens té acostumats Almodóvar. Tenen un to oníric i desprenen un fatalisme simbòlic que, si et diuen que estàs veient una pel·lícula de Julio Medem, t’ho pots creure perfectament. En aquest tren, la Julieta coneixerà en Xoan, que serà el seu gran amor i pare de la seva filla. Serà un fet tràgic el que els unirà aquella mateixa nit, com una premonició de desgràcies futures.

No és per casualitat que la Julieta sigui professora de grec, ni tampoc que la seva filla es digui Antia, ni que l’escoltéssim a classe explicant una denominació grega del mar, una rara accepció lligada a la desgràcia i la fatalitat, ni tampoc que l’home que va conèixer al tren i que la buscarà fins a trobar-la sigui pescador. Tots aquests detalls construeixen els camins que confluiran en una tragèdia. Començarà llavors una llarga penitència per a Julieta i, just quan estarà a punt de començar una nova vida, en cas de sortir del pou en què havia caigut, un altre cop el destí farà que es trobi amb una amiga de la seva filla amb notícies que la trasbalsaran completament i tornarà a patir un nou calvari. En aquest cas, amb una recerca de la veritat en un acte introspectiu: escriure els records, els fets i els perquès, tractar de comprendre, per poder tornar a surar sobre les aigües, però sense oblidar el que ha sigut i a qui ha estimat, recuperant una part prou dolorosa però ben seva. Finalment, el director ens acomiadarà amb una petita llum d’esperança.

Aquest és un drama familiar entre una mare i una filla, una tragèdia que voldria ser grega, que discorre darrere l’escenari, amagada a la foscor, sense que les mateixes protagonistes vegin el que està passant realment. Només poden veure, com les ombres projectades per una llum darrere d’un llençol, unes imatges virtuals que elles donen per bones, però que són un miratge que les enganya, com si es tractés de la teoria de la cova de Plató: ja tenim un altre cop el sentit tràgic grec. Les protagonistes estan presoneres del seu silenci, incomunicades l’una de l’altra, xafades per la seva culpabilitat, sentenciades sense judici. És per això que els silencis i els pensaments pesen més que els diàlegs i les paraules en aquest film; una raó més perquè no sembli una obra d’Almodóvar, on aquests són protagonistes i la frescor habitual queda substituïda per aquell ambient enrarit i malsà de casa vella, tancada i plena d’humitat.

El film juga contínuament amb salts temporals: el present, i el passat que ella va recordant a mesura que va escrivint. Això dona molta entitat a la cinta i ens recorda grans obres de la literatura i del cinema. Hi ha una escena molt ben resolta per descriure el pas del temps, quan la Julieta jove, l’Adriana Ugarte, es renta els cabells i aprofita la tovallola que li cobreix la cara, com si fos el sudari d’una morta vivent, per presentar-nos a la Julieta madura, l’Emma Suárez; una seqüència original i de gran força i bellesa, de fet és el cartell de la pel·lícula.
El film, malgrat totes aquestes qualitats, té mancances que jo definiria com de continuïtat argumental, que s’haurien pogut solucionar segurament amb més metratge, però també amb petites pistes sobre el comportament de les persones que potser jo no he sabut trobar, si és que hi són, o amb més diàlegs poderosos. D’aquesta manera, hi ha situacions i passatges que no són creïbles i això lastra la pel·lícula, impedint-li ser una de les grans d’Almodóvar i fins i tot del cinema espanyol. La reacció de la filla, el lloc de retir espiritual i l’actitud de la directora, la inexistent petició de suport de la protagonista a la seva parella…

Però està ben dirigida, té bona fotografia i bones interpretacions, encara que, com quasi sempre amb el Pedro, els actors estan al límit de la credibilitat. Amb tot, és una bona pel·lícula, que hauria pogut ser boníssima, però malgrat l’oportunitat perduda, segurament és de les millors espanyoles de l’any, per tant, imprescindible per als cinèfils.

ESPAÑA 2016 (1 hora, 36 minuts)
Director: Pedro Almodóvar
Guió: Pedro Almodóvar (Sobre tres relats d’Alice Munro)
Actors: Emma Suárez, Adriana Ugarte, Daniel Grao, Imma Cuesta, Darío Grandinetti, Rossy de Palma, Michelle Jenner, …