Aquest és un film d’època, ambientat a França als anys setanta, fa poc més de quaranta anys, i se’m fa una mica estrany definir-lo així, ja que el temps viscut és com pressent a la nostra memòria i qualificar d'”època” aquest territori dels nostres records ens fa pensar en els molts anys que portem viscuts i ens fa sentir grans.

Seria també molt fàcil dir que és un drama romàntic de caràcter lèsbic, però en dir-ho seríem simplistes i superficials perquè aquesta pel·lícula ens ofereix una visió molt més global, plena de matisos i, en ella, podem trobar moltes més coses com a mínim igual de rellevants: L’anhel ben natural d’independència d’una adolescent; l’amistat, el desig, el naixement de l’amor; el dilema d’escollir entre el que vols fer i el que tu creus que has de fer, la responsabilitat, però també l’honestedat, amb tu i amb els altres; la lluita pels drets de les persones, el feminisme i com obrir nous camins al pensament. Però per sobre de tot, i més enllà dels conceptes filosòfics o emocionals, la recerca de la bellesa en la representació de les persones, de la natura i en la seva interacció, com si poguéssim fer que els quadres d’una exposició es posessin en moviment, és el setè art, és el cinema; encara que sols fos per aquest últim valor crec que valdria la pena veure aquesta pel·lícula.


La Delphine és una noieta plena d’energia que viu amb els seus pares a una granja a prop d’un poblet de províncies al nord de París, treballa, sobretot a l’estiu, ajudant als seus pares amb els conreus i el bestiar Amb aquestes primeres seqüències ja veiem que la cinta serà un plaer per la vista i els sentits, amb paisatges de colors estiuencs banyats pel sol i fotografiats de manera excelsa. A les tardes la protagonista agafa la bicicleta i va a veure a una amiga amb qui té una relació força especial, també té un amic, al que coneix des de ben petits i al que ella veu quasi com un germà, encara que ell segurament la mira ja amb uns altres ulls. Un dia, en una d’aquelles trobades, la seva amiga li diu que es casa, ella no ho encaixa gaire bé perquè aquesta notícia és quasi com un comiat, un adeu a la independència, segurament ja mai més es podran tornar a veure elles dues soles a les tardes.

Trobem de nou la Delphine al cap d’uns mesos, aquest cop a París, vivint sola en una petita habitació llogada i treballant a una fàbrica, se la veu relaxada perquè ha aconseguit la seva independència econòmica i viu la vida com ella vol, segurament fa poc que ha arribat i encara no coneix a ningú. Un dia es troba al carrer amb un aldarull provocat per unes activistes, tal com li passava a la protagonista de “Sufragista“, ella protegeix a una de les noies i la conviden a una reunió… Una nova vida comença per ella, una finestra a la llibertat, un lloc on expressar-se, noves idees omplen el seu cervell, exalten els seus sentiments i enalteixen el seu esperit adolescent; l’activisme li permet fer una activitat física a la qual estava acostumada a la granja i que el seu cos jove li demana, també se sent atreta pel risc; hi ha altres mons i a més estan en aquest!!! Comença per ella una satisfactòria etapa a la seva existència.

La Carole és la noia membre d’aquest grup universitari, anomenat “les boges,” a la que ella va salvar de passar un mal tràngol el dia que es van conèixer; és molt maca, fina, culta i la seva parella és un escriptor, un intel·lectual i també un activista, pensem que estem als anys setanta i que el Maig del 68 encara és ben vigent. Recordem aquella època que va trasbalsar primer França, després Europa i que va arribar fins i tot més enllà del taló d’acer; malauradament els països comunistes no tenien opinió pública, sols la versió oficial, i no els hi va ser difícil de tallar l’onada de llibertat: Els tancs al carrer, alguns morts, detinguts i aquí no ha passat res. Però ara som a França i allà va caure fins i tot el president, el General de Gaulle, ¡¡¡l’heroi nacional que havia alliberat al seu país!!!, ¡¡¡Caram, quina força que tenia la joventut!!! . El seu lema era:

Siguem realistes, demanem l’impossible

La il·lusió era immensa, la modernitat tot ho arrasava i la gent, els joves sobretot, pensàvem que tot era possible.

Un dia, després d’unes corredisses, la Delphine li fa un petó a la Carole; no és un petó tímid, ni dolç és un d’apassionat quasi salvatge, abraonant-se com un mascle posseït, no amaga res, i començaran una aventura clandestina que serà un joc prohibit, una doble vida.
Però les persones no controlem al cent per cent les coses que passen i sovint som tan presoners com amos de la nostra responsabilitat i la Delphine haurà de retornar al poble, a casa seva, per ajudar amb la granja; la família i la terra la criden i ella és forta, és honesta, es pot confiar en ella i no els hi fallarà.

La Carole es queda a París, una mica confusa, no li va bé amb el seu xicot, som a l’estiu, temps de vacances i decideix visitar a la seva amiga, una mica com una fugida a la recerca d’un somni. De fet, amb això comença el gruix de la història tal com el seu títol indica: “La bella estació”. Malgrat la duresa de la feina de la vida de pagès les dues amigues viuran un idil·li en el paradís universal: La natura, el sol, els rius refrescants, l’ombra dels arbres on recolzar-se, l’herba com una catifa on reposar i jugar. Sense cap dubte és en aquesta part de la cinta on la directora ens fa un regal als sentits com dèiem al principi. Però la Carole, una noia culta i una mica esnob, una noia de ciutat ve d’un altra dimensió li serà impossible casar aquests dos mons de forma sostenible i harmònica; al poble no saben gaires coses de la revolució i alliberament del maig de París, encara menys de feminisme, la majoria de les coses són com han sigut sempre… També aquesta part és la que planteja un major repte intel·lectual en mostrar-nos encertadament aquest xoc cultural. La vida de les noies serà com un somni per un temps, però sempre acabem despertant-ne dels somnis i la realitat és com és, ja veureu.

Però una gran obra sempre ha de tenir una reflexió, una mirada d’ocell esclaridora amb la perspectiva del temps i aquesta també ho tindrà en forma de carta; recordeu, som als anys setanta i encara no existeix Internet. Uf, que gran que soc.

França 2015 (1 hora, 45 minuts)
Direcció: Catherine Corsini
Guió: Catherine Corsini, Laurette Polmanss
Fotografia: Jeanne Lapoirie; Musica: Gregoire Hetzel

Actors: Izïa Higeliin, Cécile de France, Noemie Lvosky, Kevin Azaïs , Laetitia Dosch, Benjamin Bellecour, Eloïse Genet, Patrice Tepasso,.