Segurament, si volguéssim definir amb poques paraules l’essència de La novia, diríem que és un poema visual d’una bellesa pertorbadora. També podríem dir, de forma més descriptiva, que es tracta d’una recreació cinematogràfica de l’obra de teatre escrita en vers Bodas de sangre, de Federico García Lorca, on es reflecteixen tots els mites i constants del complex i vital univers lorquià. Aquesta obra, que podria haver estat escrita fa tres mil anys, és una tragèdia clàssica de costums ancestrals, de passions obscures; és l’efervescència d’una força interior incontrolable, una crida animal, uns fets marcats pel destí, contra el qual res podem fer: la vida i la mort, el poder, el domini, la gelosia, la baralla i, finalment, de nou la mort. Com si uns déus capritxosos decidissin jugar amb els homes gaudint de la seva desgràcia, gaudint amb la seva pena. És llei: facis el que facis, la vida acaba amb la mort. És potser per aquesta certesa que busquem moments d’intensitat inconscient per oblidar-ho, encara que només sigui per uns instants.

La novia és un film ple de simbolismes. El cavall: la masculinitat, la força de la natura i de la terra. La lluna: escenari perfecte per acollir una tragèdia, premonició del final del dia, del final de la vida, de la mort. Un punyal, una daga, un ganivet, una navalla… de vidre, de gel, transparent però afilat, capaç d’arribar fins al cor i emportar-se una vida; com per casualitat, per atzar, per la força del destí. Una casa sense sostre, vista des de fora mig en runes, com si estigués abandonada, que no dona refugi, on no es pot reposar. Malgrat estar dedicat a les vinyes, el pare de la núvia té un taller de vidrieria als baixos, com si fos un artesà que representa la fragilitat de la vida i de les persones. Al centre, una llanterna màgica gira sense aturador, mostrant-nos sota la llum d’una bombeta la il·lusió d’un cavall —de nou el cavall— que galopa.

Filmada a Turquia, a la Capadòcia, els paisatges són d’una desolada i lineal perfecció: erms, buits, solitaris, adients per embolcallar aquesta història tan antiga com aquelles pedres grises i fredes de nit, però roges i ardents al migdia; tan assedegada com els deserts de sal que resten més quiets que la mar en calma.

No hi ha refugi on amagar-se, com no sigui en aquells troncs recargolats, torturats pel vent, tal com ho estan pels remordiments les persones que acullen, quasi despullats de fulles. És fàcil, per tant, que amaguin dos cossos nus que es busquen l’un a l’altre, sense raó ni sentit que els empari, sense descans, sense pietat, sense cap rastre d’humanitat. Que es donen i que es perden, que s’exhaureixen fins a l’últim alè de raó i que els porten inexorablement fins a la bogeria, fins a l’abandonament de la raó, de l’esperit i de la humanitat. Sembla que esperin inconscients l’arribada del rival per recuperar el que és seu, doncs li han robat la novia quan encara no l’havia tinguda, malgrat que ja era seva. Ulls ensangonats amb la mirada perduda, cos bullint de febre, incapaç de dir paraules, només crits animals. Llavors, aquell troncar es convertirà en l’altar del sacrifici, doncs és ben sabut que els déus sempre reclamen la seva sang.

Sí, molt bonic, molt colorista, molt vital i alhora letal. Com ho són les corridas de toros —perdoneu, però no em surt dir curses de braus—: una exaltació del valor i de la masculinitat, de l’home com a ésser dominant i, per tant, de la dona com a ésser dominat, com a receptora d’aquesta exuberància. Però també de la feminitat com a camp de força que arrossega l’home cap a una perdició de la qual no pot fugir.

La cinta també és una mica com un western crepuscular: fet i fet, coses de la gent de camp. Baralles per les terres i per les dones, gelosies d’una gent que no té gaires coses més en què pensar i que viu quasi aïllada, en contacte amb la terra. En tots dos casos, el cavall com a element central, però bescanviant el revòlver Colt per la navalla, el plom calent pel ferro fred.

L’esperit de qui vagi a veure La novia ha de ser el mateix que el de qui va a un museu, a escoltar una orquestra de cambra o a una església romànica a sentir recitar poesies, doncs és més art que no pas història, més litúrgia que no pas pensament.

Estèticament rellevant, ben dirigida, més coreografia que representació, paratges naturals impactants, fidelitat a l’esperit de l’obra de Lorca. Així és La novia, i jo no puc fer més que recomanar-la a tots els amants de la bellesa.

ESP 2015 (1 hora, 33 minuts)

Direcció: Paula Ortiz

Guió: Paula Ortiz, Javier García Arredondo (basat en l’obra de Federico García Lorca)

Música: Shigeru Umebayashi

Fotografia: Miguel Amoedo

Actors: Inma Cuesta, Asier Etxeandia, Álex García, Luisa Gavasa, Carlos Álvarez-Nóvoa, Ana Fernández, Consuelo Trujillo, Leticia Dolera…