El fantasma de Mary Shelley, que transita des d’un temps remot ple d’incomprensions i menyspreus fins al Chicago dels anys trenta, s’apodera del cos i del cervell d’Ida, una prostituta i companya d’un mafiós de pacotilla, una conjunció que resultarà fatal per a ella. En paral·lel, el monstre creat pel Dr. Frankenstein vaga com una ànima en pena, consumit per la soledat, cercant el Dr. Euphronius, l’única persona del món que pot trobar un remei al seu mal retornant a la vida un cos mort que li faci companyia. La conjunció de les dues històries produirà un relat tan complet com la història del cinema.
Per a Maggie Gyllenhaal, “La núvia” és la seva segona pel·lícula com a directora; el seu debut darrere les càmeres va ser amb la brillant “The Lost Daughter” del 2021, que a Espanya van anomenar “La Hija Oscura” on adaptava una novel·la d’Elena Ferrante. No obstant això, porta pràcticament quaranta anys treballant com a actriu; d’aquesta etapa jo destacaria la pertorbadora cinta de Richard Kelly “Donnie Darko”, del 2001; la perversa i satírica “Secretary”, del 2002 de Steven Shainberg; i la innocent i desesperançada “La professora de parvulari”, dirigida per Sara Colangelo el 2018. Amb aquest bagatge podíem esperar el millor de la directora i ha complert perfectament les expectatives.
“Mary Shelley”, segons ens descriu la pel·lícula del 2017 de Haifaa Al-Mansour, va viure una existència plena de patiments i misèries, però a la vegada va tenir el privilegi de compartir tertúlies amb grans pensadors; de fet, els seus pares eren filòsofs, gràcies als quals va poder tractar amb escriptors com Lord Byron o J.W. Polidori, un metge i escriptor que va publicar la primera novel·la on apareixia un vampir. Precisament va ser en una nit de tempesta a Suïssa amb aquests dos personatges que l’escriptora va imaginar a 1816 la seva famosa novel·la, Frankenstein o el modern Prometeu. Malauradament, Mary Shelley va morir relativament jove, tenia 53 anys, cosa que permet elucubrar sobre els escrits mancats, com podria ser La núvia de Frankenstein.
Aquest impuls creatiu és el que James Whale va utilitzar el 1935 per dirigir “La núvia de Frankenstein”, una seqüela del seu gran èxit del 1931, “El Dr. Frankenstein”, que començava quan Mary Shelley, novament una nit de tempesta, imaginava com seria la seva novel·la per entretenir el seu marit, Percy Bysshe Shelley i Lord Byron. Amb aquest pròleg, quedava clar que Whale perseguia l’esperit de l’autora, que reforçava amb uns decorats i unes arquitectures gòtiques, així com amb una fotografia sovint expressionista. Malgrat tot, la núvia creada no tenia pràcticament recorregut narratiu, a diferència del protagonisme que se li atorga en l’actual núvia de Maggie Gyllenhaal.
La Núvia s’introdueix amb un primeríssim pla de la cara de Mary Shelley, que ens parla des de la tomba i que ens diu que, si bé Frankenstein el va escriure per guanyar una aposta, ella tenia una altra història per explicar. Afegeix que era una història d’amor i que, davant la impossibilitat de narrar-la, ja que és morta, decideix viure-la posseint el cos d’una altra persona. Toc, toc, fa, tot tocant a la porta d’entrada del cos d’Ida.
A l’inici de la pel·lícula, ara sí ja dins la narració, Ida està molt borratxa i passada de voltes, asseguda enmig d’un grup de pinxos al voltant d’una taula en un club nocturn, bevent i cridant; només li faltava que Mary Shelley s’apoderés d’ella per fer-li ultrapassar qualsevol línia vermella. El seu cos es contrau i s’estira, pres d’un espasme; es mira en un mirall i no es reconeix. Pujada a quatre potes sobre la taula, amb accent anglès molt marcat i un ampli vocabulari que ella no té, comença a cridar consignes explosives en contra del mafiós propietari del local, assegut a la barra no gaire lluny del grup. La picabaralla que en seguirà tindrà fatals conseqüències, i ella acabarà caiguda com una nina trencada al peu d’una fosca escala metàl·lica…
Quasi en paral·lel, l’ombra d’un home descomunal, amb un barret i la cara coberta que no deixen veure-li el rostre, camina entre la gentada que omple els carrers demanant informació d’una adreça. Ja amb nit tancada arribarà a la consulta del Dr. Euphronius, que resulta ser una dona, i li farà una proposta que la seva curiositat científica no podrà rebutjar. Per què vol la criatura una parella? Doncs perquè, del ventall de plaers que ha pogut gaudir en els seus més de cent anys, més de pelegrinatge que de vida, no ha experimentat el gaudi sexual. Sobretot, però, no suporta la soledat: necessita una parella, una confident.
Entretant descobrirem que Frankenstein, diguem-li ja pel nom del seu creador/pare, està posseït per una fal·lera malaltissa per les pel·lícules d’un actor ballarí de claqué a la cresta de l’onada anomenat Ronnie Reed; paper interpretat pel germà de la directora, Jake Gyllenhaal. Aquella elegant figura, sempre vestit de frac i barret de copa, que balla tant àgilment i sempre està envoltat de noies maques i somrients representa un món ideal i la criatura s’imagina a ell mateix dins de la pel·lícula. També li meravella el fet que de nen l’actor hagués patit la pòlio i que tingués una cama més curta que l’altra, que dissimula molt bé amb una sabata ortopèdica; ell, que també ha nascut amb alguns defectes, voldria assolir la bellesa i la felicitat en un món fictici en blanc i negre. Les escenes del cinema dins del cinema són d’una bellesa onírica, la sala fosca, el ballarí somrient i la felicitat de Frankenstein amb la cara il·luminada amb un somriure.
Aquesta subtrama em fa pensar en la romàntica novel·la de Paul Auster publicada el 2002, “El llibre de les Il·lusions”, on el professor David Zimmer, que ha perdut la seva família en un tràgic accident d’aviació, s’embarca en la recerca d’”Hector Mann”, un actor del cinema mut amb un bigotet a qui l’arribada del cinema sonor va deixar sense feina i que va desaparèixer de la nit al dia.
Amb tot això que us he dit fins ara, comprendreu que aquesta pel·lícula penetra en el món de la poesia i no de la prosa. Això pot descol·locar molts espectadors que esperen una narració “prosaica, diríem” i que no entendran aquests salts que surten de la realitat i, a més, la història és del gènere fantàstic i se sentiran expulsats d’una narrativa poc realista, tant en el fons com en la forma.
Arribarem a l’escena on en una fosca i emboirada nit la doctora Euphronius i Frankenstein desenterren el cadàver de la noia, la veiem filmada des del forat de la tomba en un contrapicat tenebrós que ens situa en els clàssics dels films de terror gòtic. Portaran el cos al laboratori i li connectaran tant cables elèctrics al cor com agulles portadores de droga i fluid revitalitzant a les venes. Sota la llum encegadora de l’arc elèctric s’obrarà el miracle i la noia tornarà a la vida. Reapareixerà el fantasma de Mary Shelley, imatges distorsionades que ens poden fer pensar en una altra dimensió, on els colors es barregen com en un sfumato de Leonardo, que pretén recuperar la seva posseïda. La núvia que tant desitjava la criatura ha arribat tant bella com desvergonyida.
La noia, dita abans Ida, que ara no sap quin és el seu nom, no sap estar tancada entre quatre parets, acostumada a fer carrer, i ajudada per Frankenstein sortirà de nit cercant el seu ambient: un bar clandestí sota un pont que reuneix tots els desheretats de la ciutat, putes, pinxos i travestis, que ballen al ritme d’un grup retropunk, congelats quànticament per flaixos estroboscòpics. Mary Shelley tornarà a tocar a la porta i, novament, el caos. Tot plegat, una nova incongruència històrica que acabarà d’expulsar del cinema els racionalistes que encara resisteixen. Enmig de la dansa desenfrenada, la noia mostrarà la seva sensualitat corporal explícita i excitarà dos paios que voldran el seu cos sense preguntar res. Violència i mort: Frankenstein i ella hauran de fugir. Amagats en un tren de càrrega, arribaran després de més problemes i violència, a Nova York, ara també perseguits per una parella de detectius ben particulars: ell corrupte i vividor, ella cínica i brillant. El costat positiu de tot plegat és que la núvia trobarà el seu nom: Penèlope, Peny.
Noves escenes de gran bellesa, ja sigui banyant-se en una font pública com amagats dins de la piscina abandonada d’un antic balneari. El seu periple els portarà, cercant els films de Ronnie Reed, cap a Broadway. Hi ha alguna cosa més grotescament onírica que una pel·lícula de zombis en 3D en blanc i negre amb tot el públic amb les ulleres de dos colors? Monstres a la pantalla i monstres a la sala de butaques, pot haver-hi un terror més absolut i total?
Fugint arribaran, passant per passadissos i cuines, a un gran saló de ball i viurem una de les escenes més delirants de la pel·lícula: sense cap dubte, el nucli del missatge està allà dins; també, estèticament, és el zenit. Només per veure aquesta escena, que reuneix coreografia, missatge feminista i drama, valdria la pena la pel·lícula; ben poques d’aquest any podran igualar-la. Hi trobem tota l’eufòria, tota la màgia de música i dansa, també la llibertat i la bogeria, tota la ràbia, tota la culpa, l’esclat d’un espectacle total. Brillant i genial, romàntica i reivindicativa.
A partir d’aquí la cinta es torna frenètica. Robaran un cotxe i ja tenim una road movie delirant de llibertat i felicitat. Una frase de la núvia ho resumeix tot:
Ara només ens queda viure
Fer l’amor en un graner com si estiguéssim en un western, sentir l’aire net a la cara en un descapotable, follar dins d’un cine mirant la pantalla en blanc i negre i descansar estirats en el capó escalfat pel sol ponent.
En paral·lel els detectius els van al darrere amb un estil de novel·la negra tradicional. Els periodistes ja tenen la seva notícia, primeres planes garantides amb el caos que la parella provoca. En un altre desquadrament històric, un de més, neix un moviment feminista que es rebel·la contra la violència del patriarcat i les noies es vesteixen com la Peny com si fossin pintures de guerra, “Atac Cerebral” és el seu lema. Una clara referència a “Joker” i “Joker: Folie à Deux”, films de Todd Phillips respectivament del 2019 i 2024. Capes i més capes de complexitat.
No falta tampoc el xèrif del comtat que es creu amo de les seves carreteres. Un parell d’imatges extremadament cinèfiles: un tret i un cos caient a una cantonada de la pantalla o la parella fugint pel mig dels camps com surt a “El final de l’escapada”, (À bout du Souffle), la icònica pel·lícula de Jean-Luc Godard, de 1960.
Aconseguiran escapolir-se per anar a veure una darrera pel·lícula en un autocine i allà, encerclats per mafiosos i policies, viurem una de les escenes més romàntiques on els protagonistes fan el mateix que va idear Woody Allen al seu film de 1985 “La Rosa Púrpura del Caire”, encara que a l’inrevés, perquè Frankenstein i la Núvia entraran dins la pantalla. Amb una altra frase per la història a càrrec de la núvia:
Volia crear una geometria desobedient
a QUI NO LI AGRADARIA ser lliure?
En una darrera i desesperada fugida la Núvia, perseguida per la policia, els despistarà ficant el cotxe per un camp de blat de moro, escena que ens recordarà “Interstellar”, pel·lícula dirigida per Christopher Nolan el 2014.
La cinta es precipitarà a un final operístic, un romàntic “Romeu i Julieta”, shakespearià amb un epíleg on el feminisme és rei.
Com és possible fer una obra tan completament barroca? Doncs tenint Lawrence Sher com a director de fotografia, que ja va ser-ho a les dues del Joker i ha aportat la seva estètica fosca i tenebrosa. Agafant també referències de cintes com “Metròpolis” de Fritz Lang (1927), “El Gabinet del Dr. Caligari” Robert Wiene (1920) i per descomptat dels musicals de Hollywood dels anys 20 i 30, als quals rendeix homenatge. Sense oblidar “Bonnie & Clyde”, film d’Arthur Penn del 1967 o de tantes road movies.
Per acabar, diré que si us agrada el cinema amb majúscules, aquesta és una cinta imprescindible, encara que possiblement es necessiten dos visionats per copsar la seva complexitat i la seva bellesa. Una obra total.
USA 2026 (2 hores, 6 minuts)
Direcció: Maggie Gyllenhaal
Guió: Maggie Gyllenhaal
Actors: Jessie Buckley, Christian Bale, Peter Sarsgaard, Penélope Cruz, Annette Bening, Jake Gyllenhaal, John Magaro, Julianne Hough, Jeannie Berlin…