Quan es considera que en una relació hi ha hagut una violació? Com definir que és un acte consensuat? Justícia o venjança en sentir-se humiliada? Aquestes són algunes de les preguntes que ens fan a la cinta. Segons es desprèn de la pel·lícula no n’hi ha prou amb l’acceptació tàcita de la noia. Veurem que el que està bé o malament depèn de l’entorn cultural de cadascú i no del mateix acte en si mateix. Aquests són els conflictes que aborda el film, on un jove de classe alta, educat i modèlic és acusat de violació per la filla de la parella de sa mare que l’ha acompanyat a una festa. Veurem la versió de les parts, seguirem el judici amb interès i possiblement, en sortir de la sala de filmació, tindrem més preguntes que respostes.
Els fets objectius són únics, les versions de les dues parts són en general coincidents, cosa en general poc comuna en aquestes situacions. On hi ha una absoluta diferència és en la percepció: el que per ell és una relació consentida amb una noia passiva que es deixa fer i que s’ho passa bé, per ella és una violació sota amenaça, malgrat que en cap moment li demana a ell d’aturar-se, que acaba amb una humiliació traumàtica.
La suposada agressió té lloc dins d’una caseta on es guarden eines per tenir cura dels jardins, on els dos entren voluntàriament, i una de les virtuts de la pel·lícula és que en cap moment ens mostren que va passar realment en aquell cobert, per tant, tenim la mateixa informació que els membres del jurat, basada en els testimonis dels protagonistes.
Diguem, abans de res, que la nostra societat occidental és androcèntrica. En general el poder és dels homes, ells han de liderar el món que els hi ha sigut donat mostrant la seva masculinitat, la seva força. Això és el que fa el protagonista acceptant una aposta absolutament inapropiada amb uns col·legues. El marc: una festa amb música i alcohol a dojo. La víctima: tant se val, doncs en aquell context, les dones són peons del joc.
Segons una enquesta recent de l’Institut Espanyol de la Dona, el 57,7% de les noies entrevistades entre 18 i 25 anys havien tingut algun cop sexe sense tenir-ne ganes ni desig, simplement per compromís amb la parella. Aquesta generació sembla tenir assumit majoritàriament que la disponibilitat per la satisfacció dels desitjos sexuals de l’home formen part del tracte en una relació heterosexual. Potser, em direu, que ha sigut així tota la vida, però caldria esperar que dins les societats avançades del primer món s’hagués pogut superar aquesta submissió.
Sota aquestes dues premisses, entenem que l’Alexandre, el protagonista, no tingués cap dubte sobre la seva conducta d’aquella nit, tot dintre dels patrons normals al seu entorn, com a màxim una certa desconsideració envers ella, però mai com un acte punible. Per això, només pot interpretar la denúncia de Mila com una venjança en sentir-se humiliada i menystinguda, ja que en cap moment, ni de paraula ni de gest, li va demanar d’aturar-se.
Per acabar d’adobar la situació, el pare d’Alexandre és un reconegut presentador de televisió especialista a tocar temes socialment punyents, com les agressions sexuals, des d’una visió crítica i polèmica. A més, la mare és periodista, escriptora i reconeguda feminista radical. Per aquests fets, el judici es torna mediàtic i com sol passar, la condemna social arriba molt abans que la judicial sense cap possibilitat de presumpció d’innocència.
Per la seva part, la Mila, de 17 anys, filla d’una família integrista jueva, va quedar traumatitzada per l’incident. Ella es va sentir amenaçada i no va gosar oposar-se, va deixar fer amb l’esperança que el suplici fos el més curt possible i, la primera cosa que va fer en arribar sola a casa, dir-li de seguit a la mare, i a pesar de la seva oposició, denunciar els fets a la policia. Com dirà més tard a la premsa:
“Ara mateix hi ha milers d’homes cometent agressions sexuals sense que cap d’ells cregui que està fent res malament; el pitjor no és l’agressió en si, si no el menyspreu”.
Els pares de Mila estan separats. L’actual parella del seu pare és la mare d’ell, de fet ella viu amb el pare per fugir de l’integrisme religiós de la mare. La denúncia farà que la parella se separi, perquè cadascú fa costat al seu fill i no hi ha possibilitat de diàleg ni d’acord.
El moment més rellevant de la cinta és el judici i tots els testimonis i al·legats, tant de la defensa com de l’acusació, ens faran reflexionar profundament i algunes de les nostres certeses trontollaran. Allà descobrirem que;
- l’exemplar Alexandre té una aproximació especial en les relacions sexuals, un cert fetitxisme morbos
- la innocent Mila no és tan virginal com es presentava. El veredicte final serà sorprenent i representaria, en cas que fos real i crees jurisprudència, una nova línia vermella en les relacions sexuals.
El film aprofita per mostrar sense filtres les febleses de la nostra societat: Com els poderosos creuen poder manegar les situacions al seu gust; el poder dels mitjans de comunicació en l’opinió pública que manipulen; les xarxes socials que creen un imaginari col·lectiu i propaguen mitges veritats o fins i tot mentides; els joves de les elits que es creuen sempre per sobre del bé i el mal, i es comporten amb prepotència; el sentit d’inferioritat dels menys afavorits; tot el rigor inflexible dels nostres principis, trontolla quan impliquen els nostres fills; la dificultat de la convivència entre cultures diferents en un marc únic i comú, el que provoca l’existència de guetos tancats per evitar problemes. Tot plegat situacions que sovint donen resultats poc lògics en els processos electorals.
La pel·lícula porta a la pantalla un llibre de Karine Tuil, “Les coses humanes” del 2019 i de gran èxit a França. Com a curiositat, l’actor protagonista Ben Attal és fill del director Yvan Attal i de Charlotte Gainsbourg, que també fa de mare seva a la pel·lícula. Les actuacions són totes brillants i absolutament creïbles i la direcció és sòbria. Una pel·lícula absolutament recomanable per tothom.
França 2021 (2 hores, 18 minuts)
Direcció: Yvan Attal
Guió: Yvan Attal, Yaël Langmann. Novela: Karine Tuil
Deixa un comentari