Segons la Bíblia el  leviatan era un monstre marí  que apareix citat en el llibre de Job , on es fa  fins i tot una descripció bastant acurada de la seva morfologia i del poder dels seus ullals;  però també es una forma de nombrar al dimoni o una manifestació d’aquesta criatura maligna. Clar que també es una representació del mal absolut en lluita contra el be, contra el mon i les bones persones. Es també una forma poètica de anomenar al mar immens. En hebreu actual leviatan vol dir simplement balena…
 
 Job era un home  molt pietós, caritatiu, recte  i treballador a qui les coses li anaven força be,  Deu el posava sovint com exemple davant del maligna que replicava que axis qualsevol era bona persona; llavors Deu va donar permís al dimoni per que el poses a proba i axis ho va fer, li va destrossar la vida, i malgrat totes les desgracies imaginables Job no va perdre mai la fe. Es per això que aquest Sant es símbol de la paciència.
 
 El protagonista d’aquest film no te la paciència de Job i dista de ser el home perfecte, però si es un lluitador  capaç d’enfrontar-se  amb coratge i tenacitat al poder  establert per defensar allò que creu que li pertany i de pas protegir la seva dignitat i la seva memòria. En front seu tenim a un home que exerceix el poder absolut al seu poble,  l’alcalde, i que es egoista, corrupte i violent; es el mal però creu o vol creure que actua protegit per Deu.
 
També hi ha la Església, un Bisbe que aprova, indueix  i santifica els actes dels poderosos  i que teòricament representa a Deu; un personatge que fa de la religió política i practica una simbiosis absoluta amb el poder, tal i com també fan alguns cardenals a casa nostre que se senten mes còmodes amb un president del govern de dretes o amb un banquer que no pas amb els humils i els necessitats.  Ja tenim doncs els mateixos personatges del llibre de Job i entenem perquè la pel·lícula es diu Leviatan i passa en unes terres glaçades escombrades per un mar immens sovint emprenyat.
 
Estem al nord de Rússia, en un petit poblet costaner del Mar de Barents, les primeres imatges de la pel·lícula son hipnòtiques i ens  dibuixen un paisatge d’una freda bellesa malgrat que desolat: Un mar fosc i amenaçador, unes roques negres i pelades, els esquelets del que havien sigut vaixells de fusta, testimonis d’un passat segurament  pròsper. A una casa  aïllada de fusta situada en un turonet que domina la badia s’obre un llum, doncs encara no s’ha fet de dia, veiem algú que es mou  dins la casa, es el protagonista que surt, agafa el cotxe i es posa en camí ben d’hora, ben d’hora, no pot perdre temps doncs ha de salvar casa seva. Axis engega aquest film.
 
A partir d’aquí ens submergirem en un mon que de tant allunyat ens pot semblar irreal, com a mínim sota la òptica de la nostre vella Europa. La historia avançarà linealment i sense floritures, de forma austera i acadèmica, però cada nova situació ens descol·locarà totalment malgrat la quotidianitat  que demostren els personatges, doncs per ells es el dia a dia.
 
Uns judicis que son com un acte protocol·lari amb un desenllaç conegut prèviament per tots, com si estigues tothom fen el seu paper en una obra de teatre absurda i que no pot si no recordar-nos l’absurditat de “el Procés” de Kafka.
 
Un dia de camp amb la família i els amics, amb vodka i armes, per jugar a disparar tant sobre unes ampolles buides com  sobre els retrats dels antics líders Soviètics.
 
Vodka, molt vodka, begut a totes hores per tothom, sols o acompanyats, d’un sol glop amb vasos que semblen d’aigua, botella darrera botella, fins que quasi no es poden tenir d’en peus.
Però tot això sols es la quotidianitat del dia a dia, doncs la historia de fons  com dèiem abans es la lluita entre el be i el mal. El be representat per un home lliure, lliure i sol, com diria el protagonista  de  la obra de teatre” l’enemic del poble” de Ibsen. Massa sol i amb uns fonaments que haurien de sostenir-lo  massa febles per apuntalar-lo davant de les envestides del mal. I l’heroi es queda cada cop mes sol i cada cop amb mes vodka, cec per veure tot el que li be a sobre, sense la lucidesa suficient per trenar la seva estratègia ni per fer aliances; incomunicat amb la seva família doncs es d’una altre generació que la seva dona, massa distant del seu fill, que fuig plorant fins a la platja  per estar-se davant del esquelet d’una balena, davant del leviatan.
 
Cap el final veurem una missa amb tothom ben mudat, amb el bisbe fent el seu discurs i l’alcalde amb la seva família allà present a primera fila. Una imatge que et pot recordar altres misses d’altres pel·lícules de mafiosos, com el bateig que surt a  “El Padrí”, o la opera del final de “Els intocables d´Eliot Nees” de Brian de Palma. El malvat embolcallat per l’alta societat i l’església, referendat, acceptat. “ Ficsat-hi be fill meu, Deu ho veu tot”, diu ell. També escoltarem com el poderós respira allejat desprès d’una trucada telefònica i diu: “ a veure si axis aprèn a tenir una mica de respecte”; com si fos el “que n’aprenguin” del Laporta. Es un clàssic de la conducta humana: Sempre vol respecte aquell que no respecte als demés.
 
La pel·lícula també fa l’autòpsia a la Rússia actual, disecciona la seva injustícia, el seu desànim, la seva corrupció, mostra una societat perduda, sense principis, deshumanitzada. Segurament es per tot això que des del govern, l’església ortodoxa, els partits i les institucions d’aquell país han plogut les critiques a sobre d’aquest film, del que diuen que es anti rus, i que curiosament està  finançat en part amb diner públic.
 
Veurem a una de les ultimes imatges de la cinta com una excavadora també pot ser un monstre destructiu i terrible, un leviatan mecànic, capaç fins i tot d’esborrar els records; també ho hem vist a casa nostre, amb tanta gent que ha hagut de deixar casa seva. Però amb l’arribada del hivern i la neu, tornarà la calma desprès de la tempesta. Un altre cop el mar immens, les roques pelades i negres, els esquelets dels vells vaixells mig enfonsats, testimonis d’un passat, i al mig de la platja l’esquelet blanc, ara cobert de neu, de la balena. Sense cap dubte una freda bellesa.
Leviatan, la gran balena, manté el seu regnat de desolació en el nostre mon.
 
Es una obra molt dura de contingut, molt sòbria en la seva execució, sense el recurs fàcil de jugar amb els sentiments dels espectadors, ben dirigida i amb bones actuacions. Totalment recomanable per tothom, imprescindible per els cinèfils.
 
 
Rússia 2014 (2h, 21 minuts)
Director: Andrei Zvyagintsev
Guió: Oleg Neguin, Andrei Zvyagintsev

 

Actors: Vladimir Vdovichenkov, Elena Lyadva, Aleksey Serebyalov, Anna Ukolova, Roman Madyanov, Lesya Kudryashova,…