Ainara té 17 anys, viu amb el seu pare, que va quedar vidu fa uns anys, i les seves dues germanes petites a Bilbao. Té un grupet d’amigues del col·legi religiós on estudia i un altre d’amics, també del col·legi, bàsicament dels companys del cor on canta. Suposadament, és el moment de la seva vida on ha de decidir el seu futur, escolli estudis, viure el seu primer enamorament… Quan torna d’un retir espiritual d’una setmana amb el col·legi a un convent de clausura, planteja la possibilitat de fer-se monja.
La directora, Alauda Ruiz de Azúa, es va donar a conèixer amb el seu primer i brillant llargmetratge del 2022, Cinco lobitos, on una noia que acaba de parir se sent superada per les circumstàncies i torna a casa dels pares a la recerca de suport, i allà descobrirà secrets familiars que no podia ni imaginar. El 2024 va dirigir una sèrie curta, Querer, on abordava el delicat tema de les relacions sexuals no consentides i mai verbalitzades en el si del matrimoni . Ja veieu, la família sempre al centre de les seves narratives.
Al film autobiogràfic del 2013, Ha estat la mà de Déu, de Paolo Sorrentino, un director de cinema reconegut deia al jove protagonista, en Fabieto, alter ego del director, que si volia fer cinema, havia de tenir alguna cosa a dir; quelcom que surtis com un crit de molt endins de l’ànima; o com deia Andrei Tarkowski, una obra és com un part, on l’autor creador és un col·laborador necessari.
Vaig tenir l’oportunitat de preguntar a la directora quin era, en el cas Los domingos, aquest impuls interior, aquesta necessitat de fer aflorar. Em va contestar que la família i les seves relacions. Queda confirmat que, de moment, el nucli familiar és el que la motiva, encara que em va semblar una resposta donada amb el cap i no amb el cor. La família és un marc dins el qual li interessa moure’s, però la realitat és que Cinco lobitos parlava de les dificultats de la protagonista, una incommensurable Laia Costa, per a transitar de filla a mare, per madurar i copsar la realitat deixant de banda somnis infantils; també del govern de la dona dins de casa, que tot ho fa, i on el marit sovint sembla l’hoste d’un hotel de luxe, distant i exigent. A Querer era una clara denúncia contra el patriarcat d’una societat, la basca i, de pas, la major part de l’espanyola, on el mascle és el rei intocable i la dona la subalterna. Llavors, quin crec que és el cor de la història en Los domingos? El pes de la religió en la societat basca.
Alauda Ruiz de Azúa va anar a un col·legi religiós i va viure en primera persona aquests tipus d’influència, encara que d’això fa més de trenta anys, i volia saber com es vivia la religió en l’actualitat i quin era el seu impacte en la societat. Va estar investigant, es va reunir amb professors, alumnes, capellans i fins i tot amb monges de clausura. Amb tota aquesta informació va preparar el guió de la pel·lícula, que explica el naixement d’una vocació religiosa i la reacció dins la família.
En un col·loqui després de veure la pel·lícula, la directora va parlar de practicants no creients —potser d’aquí ve el títol—, aquells que van a missa els diumenges i porten els fills a una escola religiosa: un posicionament social, una etiqueta necessària, com aquells que mostren la marca dels texans, però que no viuen la religió com un sentiment o una creença profunda; en tot cas, com una assegurança de mort breu i una entrada pagada pel més enllà. Per ells, la religió és una caixa a part de la vida diària, alguna cosa col·lateral amb la que es tenen contactes esporàdics. Per això, quan Ainara planteja la possibilitat de fer-se monja, s’encenen totes les alarmes, ja que barreja les coses de Déu amb les del Cèsar. Es dona per suposat que una noia brillant acadèmicament com ella ha d’estudiar una carrera, treballar i generar ingressos, casar-se i tenir fills.
Quin és aquest disbarat de tancar-se de per vida en un convent?
Es podrien fer paral·lelismes amb altres situacions que també poden incomodar la família:
- Imaginem que la nena s’enamorés d’un negre? O d’un home vint anys més gran? Segurament al principi ens costaria, però la majoria acabaríem veient la persona i no el seu color o la seva edat.
- Que es fes lesbiana i se n’anés a viure amb una noia, en general ho tenim bastant interioritzat.
- Què passaria si es fa musulmana i adopta el paper d’esposa submisa i es vesteix amb un burca o un vel islàmic? Ho acceptaríem amb la mateixa facilitat?
- I si anés a viure amb l’Estat Islàmic i es convertís en dona assignada a un combatent mujahidí, la voldríem rescatar?
- Ara bé, si es fes d’una secta estil Hare Krishna, quasi segur que tractaríem que se’n sortís i la voldríem portar a un psicòleg.
De totes aquestes situacions, les dues darreres són les més crítiques, perquè suposen abandonar la societat i la família; són el més semblant a fer-se monja de clausura. Si bé fer-se monja és un concepte plenament acceptat en la nostra societat de base cristiana.
Alauda no jutja ni pren partit en les seves pel·lícules; no vol ser ni víctima, ni fiscal, ni defensora, simplement relatora. Encara que si a Cinco lobitos es podia posar en el lloc angoixat de la protagonista per explicar el que sentia, i a Querer semblava que observava espantada i corpresa el que passava pel forat del pany d’una habitació de casa seva, a Los domingos es distància una mica. Tot i així, observa admirada com, en aquest món materialista i poc espiritual, una noia sent la crida de Déu i agafa, serena i tranquil·la malgrat tot, el camí de la santedat. D’aquesta manera construeix, com si fos un joc de peces, unes situacions familiars i defineix uns personatges, cadascun amb els seus problemes, necessitats i anhels.
- El pare d’Ainara viu una vida agitada: acaba d’obrir un restaurant amb el qual s’ha gastat una fortuna, demanant un crèdit avalat per sa mare; comença a sortir amb una noia no massa ben rebuda per la família; no té temps per a les seves filles; i la vocació de la seva filla gran el descol·loca, ja que no entén res del que està passant. Potser creu que és el menor dels seus problemes.
- Maite, la seva tieta i germana del pare, és la més rebel de la família. Se sent lliure i vol continuar sent-ho. Potser per això té dubtes sobre quina vida vol portar i sembla poc compromesa —té por al compromís?— amb la seva parella, un argentí allunyat del concepte de tradició basca. Potser és l’únic amb capacitat per posar-se al nivell d’Ainara i tenir una conversa raonada, amb llibertat i igualtat. Maite s’oposarà frontalment a la decisió de la seva neboda, portant la situació a l’extrem.
- Un personatge que ja no hi és té també un paper important: l’absència de la mare morta. Ainara no té ningú de la família al costat de forma constant. Aquest buit l’omplirà el seu guia espiritual, un capellà molt jove del seu col·legi, que lògicament creu que Déu, a través de la fe, podrà donar força i fer costat a la nena. Malauradament, no hi haurà contrapunt ni comparació possible per a Ainara, que, distant a casa, només el tindrà a ell i al col·legi com a referència vital.
Aquí comencen els meus dubtes morals:
És lícit el suport incondicional del col·legi, les monges i el capellà a la decisió d’Ainara, que només té 17 anys i no ha viscut fora d’aquest entorn tan viciat i endogàmic?
Això em fa pensar en un excel·lent film polonès dirigit el 2013 per Pawel Pawlikowski, Ida, on una novícia òrfena, acollida en un convent de monges des de petita, és obligada per la mare superiora a retrobar-se amb una tieta seva —a qui mai ha vist— abans d’ordenar-se monja. Ida acabarà tornant al convent després de veure la maldat del món, les penes i les alegries de la vida exterior.
Per què no li concedeixen a Ainara aquest comodí, aquesta oportunitat de decidir amb coneixement?
No és això una forma de manipulació per omissió? Més encara després d’anys de manipulació mental activa. No seria més lògic que li diguessin que esperés a tenir divuit anys i passés un any estudiant, a poder ser fora de casa? Què és això: un suïcidi social consentit?
Hi ha més pistes a la pel·lícula que ens poden fer veure que alguna cosa grinyola en la forma d’actuar d’Ainara i en la seva decisió. Veiem que està absent a casa, quasi no té cura ni es preocupa de les seves germanes petites, com si estigués de pas. En una escena va amb amics a una discoteca, entra i es fica dintre la llum dels focus com si caminés per un somni, com si cerqués una realitat diferent de la seva vida. Hi ha un xicot del cor que li agrada, és una atracció mútua, i un dia, estant sols a casa per assajar, comencen a fer-se petons i a despullar-se, sense cap paraula prèvia, fins que arriben les seves germanes. Què hauria passat si haguessin trigat mitja hora més? Quan la seva tieta li recrimina que es vulgui fer monja, li diu, amb una mirada freda i un to de veu glaçat: “Resaré per tu”. Es creu que està per sobre dels altres? Fora del cercle de l’escola o del cor, a part del seu grupet d’amigues, viu com aïllada del món, distant, capficada en ella mateixa. De fet, tota la seva família va a la seva; no comparteixen gaire cosa.
Hi ha una escena central a la cinta, un gir argumental sobrenatural, un fet que fa cinquanta anys hauria estat definit com a miraculós. A l’església, en acabar una cerimònia, Ainara es queda resant agenollada davant l’altar. Veiem com demana, com suplica a la imatge de Jesucrist: “Demanem el que vulguis, soc teva, fes de mi el que vulguis”. El rostre abans plorós es transmuta en felicitat absoluta, el seu cos tremola com en un orgasme, està escoltant la veu de Déu que li parla. És un èxtasi total.
Per rodar aquesta escena tan emotivament complexa, l’actriu portava un auricular per poder sentir les paraules divines, i a l’altre costat estava la directora fent de veu en off de Déu. D’aquesta manera, podíem presenciar el suposat diàleg entre la nena i Déu, les paraules del qual només ella podia escoltar.
Al final del tercer acte, poc abans de la fi de la cinta, Alauda Ruiz de Azúa fa un homenatge al mestre Francis Ford Coppola reproduint l’escena de tancament d’El padrino, en què, mentre ell bateja el seu fill a l’església amb tota la família present, tots els seus enemics són assassinats un a un pels seus homes. En aquest cas, les dues escenes que tenen lloc en paral·lel són: per una banda, Maite a la notaria desheretant tota la seva família —un trencament total i definitiu—; per l’altra, a l’església i davant del seu pare i germanes, Ainara és ordenada monja, estesa a terra amb els braços en creu. Acabada la cerimònia, s’abraça amb el seu pare —potser es demanen perdó mútuament—, i ella marxa cap a dins del convent. Darrere d’ella es tanquen les portes. La càmera torna amb Maite, que en sortir de la notaria veu, a l’altre costat del carrer, la seva parella amb el seu fill. Final feliç: tothom a casa seva.
Preguntada sobre aquesta similitud amb El padrino, la directora va respondre que a El padrino també es parlava d’una família.
Espanya, 2025 (1 hora, 55 minuts)
Direcció: Alauda Ruiz de Azúa
Guió: Alauda Ruiz de Azúa
Actors: Blanca Soroa, Patricia López Arnaiz, Miguel Garcés, Juan Minujín, Mabel Ribera, Nagore Aramburu…