Lucy treballa en una agència matrimonial d’alt nivell com a cercadora de parelles, amb professionalitat, il·lusió i, sobretot, molt èxit. Coneix les regles del joc i és capaç de casar, mai millor dit, els anhels d’elles i ells per construir unions perfectes. Tanmateix, la seva vida amorosa és inexistent, ja que la seva experiència, tant personal com professional,l’han tornada escèptica i mira des de la distànciales relacions de parella de forma pragmàtica i pràctica. La cosa canviarà quan un client inesperat, no busca parella … sinó que s’interessa per ella.

Per Celine Song, la directora, aquest és el seu segon llargmetratge; amb el seu brillant primer treball, Vides Passades (2023), va recollir premis i nominacions per tot arreu. Aquella obra, amb rerefons autobiogràfic de gran sensibilitat, tant humana com pictòrica, va enamorar al públic i la crítica per la seva sincera autenticitat; va saber explicar, des de la innocència de la infantesa fins a la reflexió de l’edat adulta, aquells afectes, aquell amor pur que perdura per sempre, encara que les circumstàncies i la distància el facin impossible.

Ara, amb el seu segon film, també ha escollit una història romàntica, també amb tocs autobiogràfics, ja que al voltant de la vintena va treballar sis mesos com a matchmaker. Les principals diferències entre les dues pel·lícules són, segons el meu parer, que la primera retratava sentiments viscuts en primera persona i la segona imaginats; també que Vides Passades tenia un to més seriós i profund, era un sentiment amagat, una melancolia entre trista i feliç; per contra, Materialistes és més comèdia que drama, té tocs d’humor dirigits cap a l’espectador que poden semblar poc creïbles, és una obra més lleugera per passar l’estona.

A Vides Passades tots els personatges principals eren bones persones, entranyables i propers, transparents i de sentiments profunds i nobles; no eren perfectes, tenien els seus dubtes i les seves febleses, les seves pors i la vida no els era fàcil, encara que tampoc dramàticament difícil, unes experiències properes a les nostres; en cap moment ens preguntàvem si eren rics o pobres i els seus actes, “el que feien”, era secundari, ja que les persones eren el centre de la història, no els seus èxits.

A Materialistes ens presenten a persones que semblen segures de si mateixes, amb objectius clars a la vida i on les valoracions personals estan associades als diners, a les fites assolides, a l’èxit personal; tots ells són cínics i si cal agafar una drecera, l’agafen. Cap d’ells desperta simpaties clares al públic, no són transparents, sinó més aviat nebulosos, són personatges construïts a mitges i llavors semblen irreals. És com si Celine Song hagués fet primer una pel·lícula idealista amb personatges reals i ara la fes materialista amb persones inventades i falses, com si hagués passat de retratar l’ànima humana a disseccionar les màscares socials.

Materialistes té un guió acceptable, encara que de cap manera brillant, com sí que tenia l’anterior cinta, la definició dels personatges és clara, massa clara, fins al punt de quedar-se en la primera capa: no tenen profunditat i els actors no són capaços de salvar la situació.

  • Ella. Lucy, la protagonista, que sembla tenir les coses molt meditades, sobretot en temes amorosos, es queda feta una bleda davant d’un mascle que ho té tot i practica una seducció de manual del segle passat; l’actriu que la interpreta, Dakota Johnson, agafa llavors un registre que ens recorda el que ella mateixa va interpretar a 50 ombres de Grey.
  • Ells. Al protagonista masculí, en Harry, el veiem sempre encarcarat i sense cap mena de carisma, només li val el seu poder econòmic. L’exparella de tota la vida de Lucy, un cambrer malcarat i amargat aspirant d’actor, en John tampoc transmet cap empatia; ens volen fer creure que encara estima Lucy, però li pot més la desgana que el desig. Tot plegat unes relacions sense màgia ni glamur.

Cinematogràficament, la directora té molt clar què li va funcionar en l’anterior cinta, i per això escull un capvespre al camp, amb tires de bombetes de poca intensitat brillant, com si fossin moltes petites llunes, que són les restes d’un casori, per crear un entorn prou romàntic i entendrir els cors amb l’objectiu de fer renéixer l’amor entre els protagonistes. També els comiats nocturns als carrers de Nova York, plens de nostàlgia i poques paraules aporten aquella calidesa tan especial. Aquestes dues escenes se sustenten en els sentiments més profunds d’uns personatges que, en la resta de la cinta, semblen viure la vida més amb el cap que amb el cor. La resta està ben fotografiada, encara que mancada d’encant, i inclou algun episodi innecessàriament groller: com quan Harry canvia les targetes dels convidats a la boda per seure al costat de Lucy i llença la que hi havia per sobre les espatlles amb prepotència, innecessari; o quan el primer cop que passen junts al pis d’ell, s’escometen com si tinguessin 15 anys i en portessin dos de repressió sexual, poc convincent.

Sí, potser el materialisme porta a escollir parella segons una llista de característiques físiques, econòmiques i socials; mancats de sentiments reals, cal imitar-los i fer el paper que et toca, encara que llavors no doni per fer una pel·lícula amb tanta impostura. Al final, queda una obra que es pot veure per passar l’estona, amb algunes escenes estèticament interessants, però que ja hem vist abans i on la conclusió és que l’amor acaba triomfant sobre el materialisme.

USA 2025 (1 hora, 49 minuts)

Direcció: Celine Song

Guió: Celine Song

Actors: Dakota Johnson, Pedro Pascal, Chris Evans,…