El director d’aquest film, en Noah Baumbach, és un home del cine i de la cultura Novaiorquesa. Nascut a Brooklyn fa 46 anys, fill d’un escriptor i d’una crítica de cinema, va estudiar al prestigiós Vassar College de Nova York on es va graduar a 1991. Ha sigut guionista d’un dels més originals directors actuals, en Wes Anderson, admirador i estudiós dels més grans directors, des de Brian de Palma fins als cineastes de la nouvelle vague, en François Truffaut o en Jean Luc Godard, però per sobre de tot admirador i més que possible successor d’en Woody Allen. Dins de la seva obra com a director trobem “Una història de Brooklyn” i “Frances Ha“, dos films celebrats per crítica i públic, i més recentment, “Mientras seamos jóvenes” (2014) i la que avui comentem, estrenades quasi al mateix temps a casa nostra.

La Tracy és una tímida joveneta en el seu primer any a una universitat d’art de Nova York. No coneix pràcticament a ningú i s’avorreix tant que s’adorm fins i tot a classe; el seu únic anhel és ser admesa en un exclusiu club literari de la universitat, Moebius. On un grup de friquis juguen a ser escriptors i et donen la benvinguda, si et consideren apte, a mitjanit amb pastissos de nata a la cara, però malgrat que els seus esforços no se’n surt. Tampoc té cap inquietud ni per als nois ni pel sexe, ni busca a ningú amb qui compartir els seus pensaments, viu en aquest món tan adormit com a classe. Llavors, la seva mare, que està a punt de casar-se un altre cop, li suggereix que truqui a qui aviat serà la seva germana, la Brooke, una creativa i esbojarrada noia de trenta anys que es resisteix a fer-se gran; ella ho farà una mica a contracor per no fer un menyspreu a sa mare. Aquesta trobada canviarà la seva vida.


A vegades les altres persones poden ser com un mirall per nosaltres, no totes lògicament, sinó sols aquelles que ens impacten, aquelles que ens importen. Reflecteixen allò que som en realitat o allò que volem ser. Però no sols això, ja que també poden ser com una porta que ens obre un nou camí, o com una llum que il·lumina una casa fosca. Quan veus qui ets o qui vols ser, o cap a on pots anar, o si veus la llum, el teu cos s’omple d’energia; vist des de fora semblarà que és l’altra persona qui te la dona. És l’energia surt del teu interior; és una força capaç d’impulsar-te, però també de bloquejar-te. A vegades és un acte recíproc i al teu mirall li passa el mateix i també rep aquesta força. Per a els dues protagonistes d’aquest film això és el que els hi va passar; després de trobar-se van fer un gir a les seves vides.


El film té certes semblances amb Annie Hall, la gran obra del Woody Allen, igual que passava a l’original amb l’Annie Hall, la Brooke de la nostra història, és una llençada amb una personalitat encisadora, però una mica dispersa. També té, com tenia el seu clon, una frase feta aplicable a totes les situacions i converses; si una era com era perquè:

“en el fons soc una noia de Kentuky”

o de l’estat que sigui de l’Amèrica profunda

l’altra és com és perquè:

“a mi no em van educar axis”.

Com veieu qualsevol pot extreure les conclusions que estimi més oportunes i segurament cap de coincident, però la resposta implícita és la mateixa en els dos casos:

“Faig el que faig perquè vull fer-ho, perquè jo soc axis”

Una de les parts més brillants de la pel·lícula es desenvolupa dins de la casa d’un antic pretendent de la Brooke, a qui demanen diners per un projecte en un acte tant heroic com desesperat; si tanques els ulls et pots imaginar perfectament dins de “Mujeres al borde de un ataque de nervios” del Almodovar; molta gent entrant i sortint, moltes situacions paral·leles i esbojarrades, molta confusió, diàlegs intel·ligents i divertits, complicitats, baralles; una festa de l’humor absurd dins de la tradició de les comèdies clàssiques. Aquesta reunió serà per les protagonistes com un brainstorning, com una teràpia de grup, com una borratxera, de la que caldrà reposar i aclarir les idees; en aquests casos sols la soledat i el pas del temps poden donar-te una resposta.

Una de les reflexions que vull fer sobre la figura de la Brooke és que malgrat ser molt creativa i tindre molt bones idees, mai les acaba executant. En tot cas, són altres els qui en treuen profit. Aquesta incapacitat per executar va lligada una mica a una certa hiperactivitat que no li permet concentrar-se, però que, al seu torn, pot ser definida per un dèficit d’atenció, per la dificultat de centrar-se en una sola cosa en concret. De fet no va acabar els seus estudis i la presentació del seu projecte surt d’una espècie d’assemblea. També lliga amb la seva “frase fetitxe“: “a mi no em van educar axis”; a què’? a treure profit de les teves idees i del teu treball? Tot plegat fa pensar.

Per la seva part, la Tracy troba en la relació amb la seva suposadament futura germana, la inspiració que necessita per treure el millor d´ella mateixa i deixar enrere els dubtes de la postadolescent. Aprèn a tenir criteri propi i a ser independent a l’hora que a gaudir de les coses bones de la vida.

Malgrat el que hem dit el film pot tenir múltiples lectures, i la més fàcil és mirar-la com una comèdia urbana lleugera, com una comèdia d’adolescents però a l’abast de tothom. No és una obra cabdal del cinema, però si un treball molt correcte i té una cosa que fa que no sigui una obra prescindible: hi ha moltes escenes en aquest film que et retornen a la memòria al cap dels dies i que et poden donar a pensar que hi ha més de què es veu a primera vista.


Ben dirigida i interpretada, amb diàlegs intel·ligents i situacions poc habituals, és una obra recomanable encara que potser no imprescindible.

USA 2015 ( 1h, 24 minuts) Director: Noah Baumbach Guió: Noah Baumbach, Greta Gerwig Actors: Greta Gerwig, Lola Kirke, Matthew Shear, Jasmine Cephas, Heather Lind…