L’Annie és una reputada advocada, especialitzada en casos de maltractaments a menors, que viu en una meravellosa casa de disseny en mig de la natura, casada amb un reconegut físic, amb el que té dues filles preadolescents, porta una vida aparentment perfecta, on tot roman absolutament controlat. L’arribada del fill adolescent del seu marit, fruit d´una anterior relació, un noi conflictiu, rebel, rebotat, que ha estat expulsat de diversos col·legis per la seva mala conducta, ho capgirarà tot obrint una finestra al costat obscur.

No penseu pel que he dit que Reina de cor és una cinta de terror, però si de passions prohibides. En l´univers jueu-cristià n’hi ha prou en menjar el fruit prohibit per ser expulsat del paradís, si no som capaços de reprimir els nostres desitjos amagats, acabarem a l´infern, tothom ho sap; i ningú ens farà costat si creuem més enllà del llindar del permès. La cultura occidental a poc a pop va trencant moltes barreres, però hi ha tabús intocables; un d’ells és la relació amorosa entre persones de diferents edats, sobretot si el jove és un noi i ella una dona, doncs l´univers patriarcal pot entendre i fins i tot disculpar la passió irrefrenable del mascle, però no perdona la infidelitat o la luxúria d´una esposa.

És un recurs, sovint usat en moltes pel·lícules, situar-nos en les primeres imatges en el punt aquell a prop del desenllaç per deixar-nos intrigats, en aquella situació que no acabem d’entendre massa que és el que està passant, per a continuació començar la història pel principi. Així ho fa aquesta cinta, hi veiem uns arbres al mig del bosc en una presa de costat, amb la càmera a 90°, que va girant lentament com en un mareig fins a veure el món a l’inrevés i després, a poc a poc, retornar a la situació correcta, un pla de gran bellesa plàstica. Caminant entre els arbres la protagonista arriba a casa seva tot just quan el marit està a punt de marxar, la policia l’ha avisat i sembla amoïnat, ella es queda sola mirant el bosc per la finestra que reflecteix la seva cara preocupada com en un mirall, com si s’estigués preguntant a si mateixa què està passant. La càmera, en un zoom, s´acosta a un arbre blanc pler de branques que surten del tronc principal coronant-lo, pelades, sense cap fulla, com en l´esclat d´una estrella; a mi em recorden les connexions neuronals del cervell. La ment és una gran desconeguda, podem arribar a fer coses que ni nosaltres entenem i fora del nostre control el món que ens envolta es pot capgirar en un instant.

El títol de la pel·lícula que li han donat en la seva versió anglesa i espanyola, Reina De Cors, fa referència sense cap dubte al personatge d´Alícia en el país de les meravelles, ja que aquest és el llibre que l’Annie llegeix a les seves filles a la nit abans d´anar a dormir, però també la reina és aquell personatge capriciós que vol tallar el cap a tothom que li porta la contrària; en el seu regne de ridícules regles l´Alícia se sent perduda, una mica com li passa al fill del marit de la protagonista que té dificultats per adaptar-se a la nova llar.

De fet el noi s’entén molt millor amb les filles, amb les que es deu fer més de sis anys, que amb el seu pare, rígid i distant, o amb la seva madrastra que tot ho vol controlar. Aquesta relació amb les nenes serà el costat positiu de la seva incorporació a la família, elles ja no estaran tan soles i es començaran a sentir rialles per la casa. És l´arribada de l’espontaneïtat, de les bromes i dels jocs. L´Annie se sentirà entendrida amb el noi perquè el seu marit és més aviat sec i poc rialler, a tothom li agraden les mirades de complicitat i els somriures.

Una acció d´aquelles que li han donat mala fama i guanyar-se expulsions de les escoles, de fet els joves trapelles sempre han de transgredir les normes de la societat, senten l’obligació de ser dolents, d´atacar aquesta societat que no els compren i a les persones que la formen, el comprometrà amb la seva madrastra i el farà estar amb deute amb ella que li guardarà el secret de la malifeta a canvi que mantingui una actitud positiva amb la família. En el fons, sense donar-se compte, es crea una dependència mútua i una complicitat que donarà peu al qual vindrà després.

La directora, per tal que entenguem la seva forma d´actuar, ens fa veure l´esperit també rebel de l’Annie, com trenca algunes normes del seu ofici, també ens mostra el seu narcisisme i la seva sensualitat desbordada en una escena d´ella despullant-se davant d´un mirall, veiem com cerca noves experiències en el sexe amb el seu marit i el ball insinuant a la terrassa davant d´uns amics. Sembla voler-nos dir que no hi ha premeditació en els seus actes, sinó un impuls irresistible que sembla no controlar, un acte reflex com aquell que se salta un semàfor en vermell a la nit quan no passa ningú. En ella, que ha lluitat tant per arribar a on ha arribat a la vida, brolla un moviment d´alliberament més enllà de la seva part racional, potser per experimentar allò que sempre s´ha negat a si mateixa. Qui sap si sent que és la seva darrera oportunitat, que el temps se li acaba, o simplement, que en aquest moment de la seva vida les seves necessitats sexuals són més grans i diferents que les del seu marit. Veiem, en una escena de gran bellesa, que és difícil fugir de la temptació d´un bany al llac que la pot retornar a la joventut, gaudir, com les seves filles, dels jocs amb el fillastre dins de l´aigua il·luminada per un sol de tarda. I una nit, que estant sola no pot dormir, allargarà la mà i gaudirà d´un cos jove que té al seu abast.

Que hi ha de dolent en tot això?, sols és alliberar el desig sexual!. La mentida direu, enganyar al seu marit; potser si ella es masturbés en silenci, no ho veuríeu tan malament doncs pensaríeu que és propietària del seu cos, que és seu i no del marit. El tractament d´un contracte? Si ella segueix complint i no marxa no hi ha part perjudicada, la família roman unida, ningú pren mal. Per entendre-ho hem de tornar a l’arbre del fruit prohibit del principi, a uns costums atàvics, a una moral antiga no escrita: una dona gran amb un noi adolescent no és admissible, ella ha d’entendre que el seu temps ja ha passat. Si algú se n’assabenta, és l’escàndol, ningú li donarà suport, ningú tractarà d´entendre-la ni l’ajudarà a sortir de la situació, estarà sola i amb tota seguretat tot el seu món, que tant li ha costat construir, s’esmicolarà. Això ella no ho pot permetre i qualsevol mitjà és bo per protegir-se d´aquest monstre que la pot devorar.

Però és clar que ella involucri a una altra persona, algú menys madur emocionalment, més feble, ho sap prou bé per la seva feina, i que la forma d´entendre les trobades potser no és la mateixa pels dos, el que per ella és un alliberament físic, pel noi pot ser una forma d´amor que mai abans ha conegut. Una família separada, un pare inexistent, problemes a l´escola, als internats, amb la mare que se’l treu de sobre, algú que l´estimi, tant se val la forma, ho pot ser tot. Si se sent rebutjat de nou ja res l´importa i tot el que l’envolta s´ensorra, no té terra que l´aguanti.

Aquest conflicte d’interessos, aquesta doble forma d’entendre i gestionar una mateixa realitat, la incomunicació d’éssers en mons personals i globals tan diferents, difícilment poden tenir una sortida feliç per ningú. Quan camines per una estreta carena entre dos penya-segats un pas en fals pot resultar fatal.

El film, que va ser escollit per representar a Dinamarca als Oscars, va trenant brillantment una història que neguiteja a l´espectador i el fa sentir incòmode, que ens mostra més o menys explícitament aquelles situacions que els nostres tabús rebutgen. No perd mai el ritme ni la tensió, és un crescendo. Una fotografia preciosista, una gran direcció però sobre tot el gran treball de la seva protagonista que et fa viure la realitat de la ficció. Molt recomanable.

 

Dinamarca, 2019 (2 h 7 min)

Direcció: May el-Toukhy

Guió: Maren Louise Käehne, May el-Toukhy

Actors: Trine Dyrholm, Gustav Lindh, Magnus Krepper, Frederikke Dahl Hansen, Diêm Camille G., Preben Kristensen, Mads Wille, Elias Budde Christensen, Peter Khouri, Marie Dalsgaard, Ella Solgaard,…