En el cinema, com en la literatura, és difícil crear aquell estat d’ansietat que et manté atrapat a la butaca o enganxat a les pàgines d’un llibre, sense poder apartar la vista, però que alhora no et permet estar quiet. Notes com tots els teus músculs estan en tensió, preparats per reaccionar, gràcies a l’adrenalina que el teu cervell allibera per fer-te reaccionar ràpidament, un record dels temps en què vivíem en un món salvatge ple de perills. Però si això ja és difícil, encara ho és més mantenir aquest estat d’alerta constant, sense que la tensió disminueixi en cap moment. Aquest film aconsegueix aquesta fita.

Denis Villeneuve, el director del film, ja ens va mostrar la seva genialitat en aquest aspecte a “Prisoners” i, de manera més subtil, a “Enemy”, i ho fa de nou en aquest film que avui comentem.

  • A “Prisoners“, la tensió era causada per un doble segrest, un pare desesperat i un detectiu dedicat, però el guió tenia debilitats en forma de tocs exagerats i poc creïbles, i mancava profunditat a alguns personatges. Sense aquestes febleses, hauria passat de ser una obra notable a ser una obra antològica.
  • A “Enemy“, on un home s’enfrontava al seu costat més fosc, Villeneuve jugava amb l’oníric i l’irreal fins a arribar a l’esquizofrènia, un exercici no apte per a tots els públics.
  • A “Sicario”, per contra, la realitat et deixa estabornit com un cop de puny, recordant el gran llibre pòstum de Roberto Bolaño, “2666”, malgrat que les seves més de 1000 pàgines no podies deixar de llegir. A més, ambdues històries passen a Ciudad Juárez, Mèxic; casualitats, o no, de la vida.

A tall d’exemple: “Sicario” no amaga les seves cartes, ja que comença amb un espectacular assalt dels cossos especials de l’FBI a un xalet on s’amaguen un grup de narcotraficants. És una seqüència trepidant que ho té tot: acció, calma tensa, tensió dinàmica, perill, por, lluita, emoció, horror i fins i tot fàstic i repulsió fins a arribar al vòmit, tot alhora o una cosa darrere l’altra, sense que el director ens doni ni un instant per respirar. És una seqüència tan brutal que marca el destí de la protagonista; ningú pot ser la mateixa persona després d’haver conegut l’horror i la maldat humana.

En aquest estat de xoc, proposen a la protagonista, una jove, però decidida agent de l’FBI, formar part d’una unitat especial de lluita contra el narcotràfic, un escamot multidisciplinari format per homes durs, veterans de guerra, forces especials i fins i tot algun personatge obscur, que es mouen sigil·losament sobre el fil de la navalla de la llei, ultrapassant-la si és precís per assolir la fita. Si et vas fer policia per defensar els bons i fer complir la llei, i acabes de viure la mort dels teus companys i la maldat humana, és difícil resistir-s’hi, ja que possiblement tens al cap més desitjos de venjança que de justícia.

Però, en el fons, no és la justícia una venjança regulada? Si matar un home és un greu delicte, per què la pena de mort és un acte de justícia? Si la llibertat és un dret inalienable de l’ésser humà, per què la presó és una pena justa? Què busca la justícia, reparar el mal o tornar el cop? Reparar és desitjable, però sobretot la llei i la seva aplicació busquen prevenir, evitar la repetició dels fets, ja sigui eliminant d’una manera o l’altra els causants o evitant la malifeta donant un advertiment dissuasiu.

A poc a poc, la protagonista anirà veient que es tracta d’una guerra sense quarter on l’objectiu és fer mal a l’enemic de totes les formes possibles, directament i col·lateralment, per afeblir-lo al màxim, ja que pensar a derrotar-lo és utòpic. Cal usar les mateixes armes i mètodes que ell; tot s’hi val, tot està permès i res no es posa en qüestió. Una cosa és imaginar i l’altra és actuar, i per a una persona de principis, educada en la llei, la justícia i la humanitat, hi ha coses que t’encongeixen el cor quan encara no el tens prou dur, i et capgiren l’estómac. Una acció abjecta ho és tant si la fa el teu enemic com si la fas tu, i si per lluitar contra el mal fas el mal, tot pot deixar de tenir sentit. Si perds la legitimitat, perds la raó i entres en el buit absolut; llavors ja no ets persona.

Aquest és el dilema que ens presenta la cinta, camuflada dins d’una història d’acció i policies. Per això ens mostren la vida familiar de personatges no tan protagonistes a l’altre costat de la frontera, on tot té un altre punt de vista, els dubtes de la protagonista i del seu company a l’FBI, així com ens desvelen els motius més personals que professionals del personatge tèrbol del qual parlàvem al principi: de nou, venjança en lloc de justícia.

Alguns crítics han volgut relacionar aquesta cinta amb “La nit més fosca”, aquella que explica la cacera d’en Bin Laden, els mètodes usats per arribar fins a ell, la seva captura i execució. Certament, totes dues volen ser realistes i tenen un estil narratiu similar, però la primera, malgrat la seva cruesa, té una lectura clarament esbiaixada: “el fi justifica els mitjans” i a la seva protagonista no li tremola el pols ni té cap dubte moral. A Sicario trobem els dubtes i el buit; és feblesa o és altura moral? Deixo la reflexió oberta perquè cadascú pugui pensar el que cregui.

És una molt bona pel·lícula, ben dirigida, ben filmada, amb molt bona fotografia, actuacions rellevants, ritme trepidant i possibles lectures morals. Dura més de dues hores i es fa curta. Recomanable cent per cent.

USA 2015 (2 hores, 1 minut)

Direcció:Denis Villeneuve
Guió: Taylor Sheridan
Actors:Emily Blunt, Benicio del Toro, Josh Brolin, Victor Garber, …