Johanne, una noia de setze anys, s’enamora perdudament de la seva professora de francès. Sentint una crida irrefrenable, una tarda va fins a casa seva per confessar-li els seus sentiments i, en veure-la, es posa a plorar. Es veuran unes quantes vegades. Profundament commoguda per tot el que ha viscut, escriu tot el que va viure i sentir aquells mesos de felicitat. Un any més tard ho compartirà amb la seva àvia i després amb la seva mare, que trobaran que l’escrit és de gran bellesa i sensibilitat i li proposaran publicar un llibre.

Al principi de tot de la cinta veiem unes llarguíssimes escales que pugen enmig de la boira fins als núvols. Una veu en off, la de la protagonista, ens explica que els nostres sentiments, la nostra ànima, estan separats del cos, volen cap al cel, mentre que el cos queda a terra. Les emocions són com aquells núvols, a vegades vaporosos com la neu o el cotó, d’altres s’enlairen verticalment i, fins i tot, n’hi ha que són quasi transparents i eteris, que si cauen a la terra es dilueixen i desapareixen, en tant que ara la càmera enfoca unes lloses fosques mullades al terra d’un carrer.

Després d’aquesta declaració d’intencions, anirem veient que les escales són un protagonista més de la pel·lícula, simbòlicament representen els esforços, desitjos i devanir de les persones, no són un simple decorat estètic, igual que tampoc ho són els carrers o les cases, sinó que estan íntimament lligats a la vida de la protagonista, increïblement dotada de la capacitat de copsar aquesta relació entre persona i el seu entorn, donat que a més té la sensibilitat augmentada pel seu enamorament.

Tots hauríem de fer aquest esforç de fusió amb el que ens rodeja, ja que no vivim en una sala verda, com les que sovint usen per filmar pel·lícules per després afegir-hi decorats digitals, sinó que tot els que ens envolta ens influeix i de nosaltres depèn quedar-nos amb allò millor i gestionar el que no ho és tant.

Per això, tots aquells moments rellevants de Somnis d’Oslo tenen les seves escales, com les del principi que pugen al cel on estan els records, o les que porten a Johanne a casa de Johanna, la seva enamorada, que la porten al paradís, o les de l’escola des d’on Johanne tractarà d’espiar d’amagatotis la seva professora. El director hi treu partit a totes aquestes escales tant estèticament com metafòricament perquè ens podran fer pensar en la litografia de M.C. Escher, “Relativity”, on veiem a persones tant dretes, com de costat o fins i tot cap per avall, pujant o baixant les mateixes escales, desafiant la lògica i l’equilibri, obra que ens mostra com els sentits ens poden confondre, com podria ser que passes a la pel·lícula.

És evident que el film és poesia visual, tal com ha de ser una bona pel·lícula, però també ho és sonora, ja que quasi tot el temps escoltarem la veu de la protagonista narrant els seus sentiments més íntims, en un encertat maridatge. De fet, tot el primer acte és gairebé així.

Enamorar-se sé aquella reacció d’atracció incontrolable, com un imant amb el ferro, que sorgeix de manera espontània quan algú sent estar davant la parella perfecta. Em direu que hi ha altres formes d’amor, com el que neix del contacte diari i amable amb algú, o de la mateixa voluntat en creure haver trobat la teva parella racionalment ideal, però jo no em refereixo a aquestes, jo parlo del cop de fuet que et tomba i anul·la la capacitat racional, és alguna cosa física, química, tàctil, olfactiva, visual, sensorial; qui l’hagi sentit em comprendrà perfectament i els que no hagin tingut aquesta sort o desgràcia no ho podran entendre.

L’amor és possiblement l’argument principal de la narrativa i, la literatura i el cinema estant ben farcits. Citaré alguns exemples: A La Vida d’Adèle, cinta del 2013 dirigida per Abdellatif Kechiche, aquesta reacció sorgeix quan les protagonistes es creuen en un pas de vianants, amb una mirada n’hi ha prou; a Priscil·la, film de Sofia Coppola del 2023 esclata quan es veuen cara a cara per primer cop, sentim perfectament com tota la resta del món desapareix; a Carol, estrenada per Todd Haynes el 2015, neix en mirar-se en una botiga de joguines i fregar-se les mans sobre el taulell. A Somnis d’Oslo, l’amor de la protagonista per la seva professora és instantani, brolla com un torrent en el moment que la veu per primer cop a classe.

Al capdavall, la pel·lícula va del descobriment de l’amor i de com, per primer cop a la vida Johanne se sent atreta per una altra noia, per tant, també parla del descobriment de la possible homosexualitat i de la seva identitat de gènere com alguna cosa tan natural com l’amor en si.

Quan ens enamorem el sentiment guanya per golejada a la raó, sols contemplem la possibilitat que l’ésser estimat senti el mateix que nosaltres, llavors tenim tots els sentits amatents per identificar aquell gest, aquella mirada, aquella paraula que ens confirmi que som correspostos. Johanne els reconeixerà amb facilitat perquè la professora és molt afectuosa. Amb tot, la confirmació no la trobarà fins que, a la porta de casa seva, es posi a plorar sense ser capaç de dir una paraula, ella l’abraci i la porta es tanqui darrere les dues noies.

A tots ens agradaria guardar per sempre en el cor els records dels millors moments viscuts, ja que el nostre present, que s’escapa a l’instant com la sorra de la platja entre els dits, s’alimenta tant del passat com dels desitjos cap al futur, però el futur encara no existeix i, el passat, va tornant a nosaltres sense que puguem controlar el nostre pensament, el problema és que la nostra memòria falla i el passat llunyà s’ajunta amb el proper i al final queda un record que ha perdut la força original. Si haguéssim escrit el que sentiment en aquell moment sempre hi podríem retornar, de la mateixa manera que una fotografia es permet retrobar el passat.

Això és el que fa Johanne, escriu amb gran sentiment i sentit poètic tot el que va viure i sentir des del moment que va veure a Johanna per primer cop. El seu primer propòsit va ser conservar la memòria intacta per poder reviure aquells moments, però al cap d’un any va sentir la necessitat de compartir-los perquè és natural voler cridar que estimes i en llegir-ho s’avia i sa mare entrem en un segon acte.

Realment elles van quedar colpides per les paraules de la seva filla, neta. Parlava dels seus recorreguts per la ciutat fins a arribar a casa del seu amor, de les meravelloses bufandes de llana que lluïa i que havia fet ella mateixa, de com s’emprovaven, l’una i l’altra, aquells càlids i coloristes jerseis fets amb les seves mans, descrivia cada corba del cos de Johanna, el color de la seva pell i el seu càlid contacte, l’olor del seu cos i dels seus cabells. També l’embolcallador ambient del seu acollidor pis on sempre feia una mica de calor, de com brillaven els llums de les espelmes en l’arrodonida, daurada i voluptuosa tetera i com les herbes seques s’inflaven en contacte amb l’aigua calenta com un petit animal que cobra vida. De com un dia va veure que la decoració de la casa de Johanna ja no era tan càlida i com va patir quan va veure una altra noia a l’apartament, com es va sentir petita i desgraciada, de com el món es va fer de cop fosc, o, eren sols imaginacions seves? Era tot tan bonic, romàntic, sensual i proper que era impossible no sentir un daltabaix en llegir-ho.

Entre totes tres van estudiar, amb el suport de l’editora dels poemes de l’àvia, la possibilitat de publicar un relat, encara que per fer-ho sense ensurts calia comentar-ho amb Johanna, d’això van decidir que s’encarregaria la mare.

Al tercer acte acompanyem a la mare per conèixer amb la seva mirada a l’amor de sa filla i trobarem a una persona diferent de la que havíem conegut perquè, com diuen:

Diguem com em veus i així sabre qui soc quan em mires

Descobrirem llavors el perquè de les escales de M.C. Escher a “Relativity” i les diverses cares de les persones depenent de les nostres expectatives. I ens quedarà el dubte de què era veritat i què era imaginació, de si la Johanna real era la noia dolça de qui es va enamorar Johanne o la que va conèixer la seva mare una tarda en un cafè del centre de la ciutat.

Per acabar-ho d’adobar, cap al final de la cinta Johanne està sortint amb un xicot, encara que per les seves paraules veurem que no sent el mateix que sent per la seva enamorada. També la veurem anar a un psicòleg i de la breu conversa amb ell i dels comentaris sobre el noi amb qui surt, en traurem una idea de com miren sovint els homes a les dones. Potser per això, quan Johanne es troba per casualitat amb la noia que va conèixer a casa de Johanna, que li va trencar el cor en aquell moment i que li va fer percebre que la decoració era més freda, acceptarà anar a fer un cafè amb ella.

Aquesta és una pel·lícula que no pretén ser una obra mestra encara que reuneix algunes de les qualitats que defineixen el cinema com a art i que fa que es pugui confirmar que hi ha imatges que pensen. Per cert, el film va guanyar l’Ós d’Or de festival de Berlín del 2025. Absolutament recomanable.

Noruega 2024 (1 hora, 50 minuts)

Direcció: Dag Johan Hugerud

Guió: Dag Johan Hugerud

Actors: Ella Overbye, Salome Emnetu, Ane Dahl Torp, Ane Mart Jacobsen, Ingrid Glaever,…