En aquest documental, tant d’esperit pictòric com antropològic, Albert Serra segueix el matador Andrés Roca Rey de plaça en plaça. Ens el mostra vestint-se a l’hotel, anant en cotxe cap a la plaça acompanyat per la seva quadrilla i, naturalment, fent la seva feina davant del toro.
Abans que aparegui el títol de la pel·lícula a la pantalla, el director ens presenta els protagonistes. Primer, el toro: al camp, de nit, un magnífic exemplar negre que la foscor gairebé ens amaga, en un primeríssim pla on sentim la seva respiració, veiem els ulls brillants de vida, percebem alhora la seva calma i el seu poder amagat, simplement contingut. Després el matador: dins el cotxe, suat després de “la faena”, tot ell tacat de sang després d’haver matat un toro, el rostre impertorbable. La càmera el segueix fins a l’hotel, on es treu peça a peça, el tradicional vestit de “luces”, tan complicat de posar com de treure, ara ben tenyit de vermell; la càmera s’acosta mostrant-nos plans de detall que revelen la seva intimitat: els llavis que petonegen devotament i compulsivament la creu del rosari que penja del seu coll; el reflex de la seva imatge en un mirall on potser s’admira amb orgull o alleujament d’estar viu; un quadre d’una Verge, La Macarena, amb llàgrimes als ulls en un segon pla, mig amagada entre les seves cames, uns amulets que el protegeixen, una devoció que li infon seguretat i força, com si l’acompanyessin des d’abans d’entrar a l’arena.
Què és el més important i central en aquesta pel·lícula?
La sang, en general la del toro: que brolla de la terrible ferida de la pica i baixa pel costat de l’animal fins que de les peülles besi la sorra, que surt escopida per la seva boca i els seus narius, en un intent desesperat de trobar el darrer alè després que l’espasa li travessi un pulmó, que taca la groga defensa del cavall del picador, que s’enganxa als alts pantalons del matador, a la “taleguilla”, fins a deixar-los vermells… No ho dic només jo: ho diu el director en una entrevista on reconeix que el seu color i textura són bàsiques a la cinta.
Encara que les associacions taurines hagin premiat i lloat el documental, no és l’art del toreig el que retrata; en realitat no ens mostren una sola “faena” completa i no podem apreciar totes les seves fases, els treballs i la coreografia del matador, tant amb el capot (la preparació) com amb la muleta (la culminació), ni tampoc el seu ritual. De fet, aquesta és la crítica que rep dels experts: només retalls escollits amb els quals el director tracta de captar l’essència física de la festa nacional espanyola, allunyada del mite, fugint de tot el que és purament folklòric, igualant la mirada entre els dos oponents, mostrant el que podrien ser les interioritats entre bastidors de la festa i també, gràcies a primeríssims plans, aquells detalls que difícilment poden copsar els espectadors.
El film és sobretot pictòric: els seus perfectes enquadraments ens acosten als gravats de Goya de la sèrie Tauromàquia, on la posició del toro i del torero es disposen amb una precisió gairebé coreogràfica, els colors als quadres de Fortuny i el tractament de la llum als de Sorolla, tres pintors que es van interessar pel toreig i el seu món. Tot i que, si ens enlairem una mica i observem les paletes de colors precises de diverses escenes, veiem que s’apropa més a l’impressionisme o pintura abstracta; és aquesta última mirada la que ens pot captivar i és on es convergeixen la crua realitat despullada de misticisme i la visió artística d’Albert Serra. Combina els vestits del torero amb els colors de la plaça com si tot plegat hagués estat preparat en un estudi, com en una pel·lícula de Wes Anderson; quan el torero va de groc, la sorra de la plaça sembla tenir pràcticament el mateix color, com si fos pols d’or; quan el matador vesteix de granat, la plaça sembla tota ella marró i vermell pujat de to; si és el morat el color del seu vestit, tot s’enfosqueix i el terra es torna de cendra. La mirada i la lent del director treballen com si fossin el pinzell del pintor.
El fil és transparent, no vol camuflar res, veient-lo cal parlar de la crueltat en genèric, del patiment de l’animal i de la tasca rutinària i desproveïda de pietat de tots els subalterns de la festa. Sense cap dubte les corrides són un acte de maltractament animal, una lenta, planificada i impassible tortura del toro: els capots el maregen, el picador muntat a cavall li clava sostingudament la pulla de la pica per afeblir-lo i fer-li perdre sang, les banderilles tenen la mateixa funció i són arpons de ferro que es claven en el seu llom completant aquesta ferida intencionada.
Els defensors de la festa veuen més noblesa en la mort a la plaça que en la mort a un escorxador. Certament, el toro es pot defensar i pot lluitar, la seva ira i empenta potser amaguen el dolor, encara que de cap forma pot sobreviure, la mort és l’única fugida possible i el final del seu patiment. Les imatges rodades en primeríssim pla de com els “mulilleros” s’emporten al brau caigut a terra són esfereïdores, l’animal sovint no és mort, està agonitzant i veiem com li penja la llengua, els seus ulls vidriosos estan amb la mirada perduda sense entendre que passa i quan li lliguen les banyes amb la corda per arrossegar-lo per la sorra encara es viu.
En aquest festival de mort hi ha una figura central i rellevant: el matador, que se sap protagonista de la festa. La seva esvelta figura de ballarí es mou creant una coreografia de bellesa efímera, juga amb el brau fins a construir un seguit d’escultures en moviment; ell és l’artista que desafia la mort per crear bellesa, tal com ho fa el trapezista sense xarxa. El seu rostre ferm i auster intimida el toro, el seu cos bravejant davant les banyes de l’animal. Aquest joc amb la mort no és ni fals ni mentider: la mort ronda contínuament, com es pot veure en un parell d’ocasions en què Andrés Roca s’escapa miraculosament de ser empaitat per les esmolades banyes. És fàcil imaginar que, sense la intervenció divina, hauria mort allà mateix, perquè aquelles banyes clavades a pocs centímetres del seu cor, podrien haver-lo matat en qualsevol moment. D’aquí neix la seva profunda devoció, fruit d’una fe absoluta. Quan veus la seva cara ensangonada, els pantalons esquinçats, la ferida a la cuixa, i al mateix temps la determinació ferma a la mirada, malgrat la tremolosa mà que sosté fermament l’estoc, entens què és el valor.
La festa espanyola més coneguda, “la Fiesta Nacional”, és un reducte masclista aturat en el temps, totalment d’esquena al corrent feminista, convertint-se en un símbol d’una resistència que no només rebutja la inclusió de la dona, sinó que perpetua un sistema desigual i antiquat. A la pel·lícula només apareix una dona, i no arriba a cinc segons; una possible admiradora del torero, potser una turista, una noia rossa que demana fer-se una foto al costat d’Andrés Roca Rey, que per un instant deixa el seu posat seriós.
Les converses entre el torero i la seva quadrilla no tenen pèrdua, com tampoc les veus i els ànims que li donen a la plaça: “Has matado a tus dos toros con verdad, verdad absoluta”; “Ole tus huevos”; “¡Qué grande eres! ¡Ole tus cojones!”... És un món que continua ancorat en el segle vint, fins i tot dinou; veure la pel·lícula és com fer un passeig antropològic pel passat, poder veure una tradició antiga que s’ha mantingut impertorbable, absolutament estanca a les riades de modernització.
Albert Serra va passar tres anys capturant les imatges que surten al documental. Va seguir Andrés Roca Rey per les places on torejava, principalment a Las Ventas de Madrid i a La Maestranza de Sevilla. Va instal·lar una càmera al minibús amb què ell i el seu equip es desplaçaven entre l’hotel i la plaça, i el va filmar tant vestint-se com desvestint-se. Hores i hores de gravacions que finalment han quedat condensades en les dues hores de la cinta.
Si ets amant de la tauromàquia, apreciaràs la meticulositat dels detalls, tot i que et mancarà una continuïtat narrativa en el seguiment del treball del torero. Si t’interessa l’antropologia, hi descobriràs un document de gran valor històric, que fins i tot connecta amb la cultura minoica. Per als hispanistes, serà una joia poc habitual; mentre que els cinèfils i amants de l’art valoraran els colors i els enquadraments. Finalment, els animalistes hi veuran una abominació i una apologia del maltractament animal.
Espanya, 2024 (2 hores, 5 minuts)
Direcció: Albert Serra
Guió: Albert Serra
Actors: Andrés Roca Rey