Una diligència avança enmig d’un paisatge absolutament nevat. Fa molt fred. Està fugint d’una tempesta que els empaita per darrere. La imatge se centra en els caps de dos dels sis cavalls que l’arrosseguen durant una bona estona: és un primeríssim pla en moviment. Podem sentir la seva respiració, percebre el seu esforç. A la vora del camí apareix, imponent i solitari, un Crist de fusta de mida natural, mig cobert per la neu. És com una fita, però també com un advertiment. El carruatge el supera i el deixa enrere, marcant al seu pas les roderes a la neu.

Malgrat la seva fugida enmig de la tempesta, la diligència s’atura per recollir un parell d’homes als quals la muntura ha deixat tirats, salvant-los d’una mort més que probable. Finalment, tots podran arribar al refugi in extremis, on es trobaran amb altres viatgers que també s’hi estan, esperant que passi el mal temps. El film aprofitarà aquest encontre forçat per trenar una història on no tots seran qui diuen ser, per repassar el passat d’alguns d’ells amb encertats flashbacks i per construir una relació tensa que acabarà de forma tràgica.

És un western formalment clàssic, on un protagonista que té una missió per complir ha d’enfrontar-se de forma violenta amb uns rivals que li ho voldran impedir. Però, per sobre de tot, és un film de Tarantino, i això vol dir que hi ha alguna cosa que no se sabrà fins ben avançada la pel·lícula, i que la història sencera només la coneixerem al final, després d’ajuntar, com si fossin les peces d’un trencaclosques, els diversos episodis que el director ens mostrarà sense un estricte ordre temporal.

L’Oest era certament salvatge, i a Tarantino li agrada la sang. Per tant, un film que reuneixi les dues coses ha de ser per força violent. Però, tal com passa a totes les seves últimes pel·lícules, aquesta violència, a força de quotidiana, sembla menys violenta. Tothom l’accepta, i a ningú —ni dins ni fora de la pantalla— se li encongeix el cor. Aquesta exageració és més de còmic que de pel·lícula: és com una vinyeta que veiem un instant i passem a la següent, sense que la imatge tingui temps de traspassar de la retina al sentiment.

Però, per ser realistes, hi ha una cosa en els westerns clàssics que aquesta pel·lícula no té de forma explícita, encara que, com veurem més tard, sí de forma amagada: els protagonistes d’aquelles pel·lícules mítiques tenien una integritat moral, uns principis que avalaven tots els seus actes. “El revòlver al puny i Déu al costat”, tal com diu una cançó de Bob Dylan: la força i alguna cosa de valor, diví o humà, per sobre, que la justifiqui.

A The heatful eight, tal com diu el títol, no n’hi ha cap de bo ni res de moralment acceptable, a part del benefici propi, que justifiqui els seus actes. No tenen principis, no tenen respecte, a excepció d’un cert corporativisme professional: els dolents es fan costat uns als altres, i els de la llei s’ajunten per fer-hi front.

Però, perfeccionista com és ell, Tarantino ha buscat alguna cosa que ocupi aquest buit. En aquest cas, una carta manuscrita del mateix president dels Estats Units d’Amèrica, Abraham Lincoln: un personatge de principis en uns temps difícils, una època de lluites fratricides i de confusió, que va ser capaç de brillar per sobre de tots els altres, morint fins i tot per la causa. Un màrtir, un heroi, un home íntegre, un home auster, que representa en ell sol tots aquells valors tan americans i alhora tan universals: la llibertat i la igualtat, però també el valor i la determinació.

Curiosament, totes aquelles persones tan allunyades d’aquestes idees miren, com si fos la relíquia d’un sant amb poders curatius, aquell paper tan ben doblegat, i es queden escoltant amb cara de babau les paraules escrites a la carta, que segurament no acaben d’entendre i que són incapaços d’aplicar. Però, com si fossin bèsties salvatges escoltant música celestial, queden amansides, encara que només sigui per uns instants.

Hi ha també un altre detall a la pel·lícula que insisteix en recuperar l’esperit dels vells westerns, amb la seva recerca de l’exemplaritat en complir amb una obligació que és alhora homenatge a una persona que ja és morta. Però, com no podia ser d’una altra manera en un film de Tarantino, portat a un extrem quasi esperpèntic en una de les seqüències finals de la cinta.

Però, ¿és una pel·lícula o és un còmic? Sense cap dubte, una bona pel·lícula: ben dirigida, amb molt bones actuacions, escenaris molt polits, un vestuari cuidat fins a l’últim detall i un guió que podria ser d’una obra de teatre, ja que quasi tota l’obra es desenvolupa en una sola habitació i els diàlegs són força elaborats, malgrat que molts cops inversemblants. Però hi ha un hiperrealisme i alhora una simplificació que suggereixen l’estil propi dels còmics: amb plans súper curts, impactants i coloristes; detalls minimalistes, com el de les variades llaminadures de colors en un lloc tan recòndit, que donaran una pista al protagonista del que havia passat abans; també una sobreactuació dels personatges que fan quasi caricatura d’ells mateixos.

Al final, són quasi tres hores de metratge —i com hem dit, quasi totes en un sol escenari— que es fan increïblement curtes. D’això se’n diu capturar l’atenció de l’espectador, atrapar el seu interès i no deixar que la seva ment vagui cap a altres aspectes de la seva vida. Això és un gran espectacle. Tant se val si té una estructura semblant a altres pel·lícules de l’autor: a això se’n diu tenir un segell propi. No val de res tractar de comparar aquesta pel·lícula amb les altres del director, intentant situar-la en un suposat rànquing de millor o pitjor, ja que totes són diferents i totes tenen la seva particularitat.

Per mi, és una bona pel·lícula, d’aquelles que, si ets cinèfil, has de veure sí o sí.

USA 2015 (2 hores, 47 minuts)

Director: Quentin Tarantino Guió: Quentin Tarantino

Actors:  Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigh, Bruce Dern, Tim Roth, Demian Bichir, Walton Goggins…