Hi ha en aquesta pel·lícula una frase que els protagonistes repeteixen dues vegades:

Fem això perquè és el correcte

Aquestes paraules poden sonar poc concretes, fins i tot vanes, en un món tan complex i cínic com el nostre, ja que fer el que està bé pot tenir moltes lectures i possibilitats, i no hi ha gaire consens sobre això. El bé no el percebem com una cosa absoluta o unívoca, però potser sí com una contraposició amb el mal; això potser sí que ho tenim més clar. Els protagonistes d’aquest film són dos nens brasilers que viuen a les faveles d’una gran ciutat i que es guanyen la vida recollint rampoines en un abocador d’escombraries. Conviuen amb la brutícia i la pudor, saben què és el dolor i la injustícia i saben de primera mà que la vida d’una persona com ells sovint no té cap valor; però, malgrat tot això, reconeixen el mal quan el veuen i intueixen la maldat en la mirada i la manera de fer de les persones. Fer el que està bé, com diuen ells, és lluitar contra aquestes pràctiques i oposar-se a aquestes persones.

Vull dir, per començar, que aquest film té moltes semblances amb Slumdog Millionaire i segurament està inspirat en aquesta pel·lícula.

  • Per començar, són dos països emergents amb moltes desigualtats socials i molta pobresa;
  • els protagonistes també són nens,
  • també hi ha un interrogatori com a fil conductor —aquí davant d’una càmera de vídeo i, a la pel·lícula índia, davant de la policia—,

però si en aquesta última l’amor era el motor que impulsava el protagonista, en aquest cas és el desig de justícia, però també la curiositat infantil, el que actua com a desencadenant.

Les comparances acaben aquí, perquè, malgrat que molt interessant, aquesta pel·lícula no té el calat de la seva inspiradora, que explica tota una vida, mentre que l’actual narra uns fets —malgrat que extraordinaris— concrets i puntuals. L’heroi de Slumdog Millionaire tenia un carisma únic, una tendresa que t’arribava a l’ànima i un esperit naïf que desarmava el cor més dur; per contra, els nens de Trash són uns “pícaros” i són més reals.

L’atzar farà que un d’aquests nens trobi una cartera a l’abocador on treballa i que aquesta contingui una informació comprometedora per a certes persones influents, que no tindran cap escrúpol a moure els fils del poder per recuperar-la i mantenir la seva impunitat. Començarà llavors una doble persecució:

  • la dels nois, que intenten desentrellar l’enigma dels documents de la cartera,
  • i la recerca desesperada, barroera i despietada dels poderosos per recuperar-los, que acabarà convertint-se en una caça de l’home —del nen, en aquest cas.

Totes dues es produiran pels carrers dels suburbis de Rio, per les clavegueres i per les zones més deprimides de la ciutat, on els protagonistes, amb l’ajuda d’un altre nen encara més marginal que ells, i amb un nom prou definitori, “el Rata”, es mouran sigil·losament com bestioles nocturnes.

Els protagonistes estaran sols en aquesta aventura, perquè en aquesta pel·lícula la llei i la policia, tal com passa habitualment als països poc desenvolupats i massa sovint a la resta del món, defensaran els poderosos abans que la justícia. La gent del carrer sap massa bé el pa que s’hi dona i prefereix no ficar-se en problemes; de fet, els nois també ho saben i ni tan sols gosen intentar-ho. Però, malgrat tot, trobaran qui els faci costat: un capellà irlandès amant del whisky, que busca la seva redempció ajudant els més desvalguts, i una jove cooperant americana.

Quina paradoxa!

L’ajuda i la justícia venen de fora. Això té una doble lectura: d’una banda, potser és una mirada subconscientment nostàlgica al colonialisme —doncs és un film anglès—; i de l’altra, ofereix una visió desesperançada d’aquests països en ple creixement, on tot s’hi val. Dels dos únics adults brasilers que estan del seu costat, un és mort i l’altre és a la presó. Ironies de la vida: els estrangers estan més protegits en aquests països que els propis ciutadans, perquè si els passa alguna cosa cal donar explicacions.

Els nois aniran lligant caps i ajuntant les peces del trencaclosques en una mena de gimcana plena de jeroglífics que cal desentrellar per seguir avançant; alhora hauran d’escapolir-se de la policia que els empaita amb tots els seus mitjans i sense cap escrúpol, ja que pel seu “pecat” pagarà també la seva comunitat. Tot plegat en una acció trepidant que et deixa sense respiració, però sense abusar d’escenes escabroses o angoixants. No patiu: al cap i a la fi són nens. El desenllaç tindrà lloc en un cementiri on no tots els morts ho seran, i on el que es desenterrarà simbòlicament serà la corrupció… però la cosa es complicarà. Ho explicaran els protagonistes un altre cop davant la càmera, reiterant que només han fet el que era correcte. Fi de la història.

Trash no és un film excepcional, però està ben executat i la història és prou interessant. El fet que tingui lloc en un país poc conegut per nosaltres li dona un punt extra d’interès exòtic; també el fet que siguin nens els protagonistes, que aporta innocència i tendresa. La corrupció i la lluita contra ella ens són ben properes i actuals, encara que a la cinta estan magnificades. Bon ritme, bons exteriors, bona fotografia, bons actors i bona direcció. Entre els “peròs”, cal dir que la idea no és del tot original i que s’ha volgut explicar la història sense mostrar les parts més descarnades, i pel camí perd una mica del dramatisme que hauria pogut tenir; però, precisament per això, agradarà a tothom, encara que no enlluernarà ningú. Veure-la ens aportarà més que no pas deixar-ho de fer, i per això jo la recomano.

GB, 2014 (1h 55 min)
Director: Stephen Daldry
Guió: Richard Curtis (Novel·la d’Andy Mulligan)
Actors: Rickson Tevez, Eduardo Luis, Gabriel Weinstein, Rooney Mara, Martin Sheen, Wagner Moura, Selton Mello, André Ramiro, Gisele Fróes…