Els primers cinematògrafs s’exhibien a les fires i festes majors en barracons com qualsevol espectacle més dels firaires nòmades, de la mateixa manera que la dona barbuda, l’home elefant o els jocs de màgia, tal  com ens ho mostrava una seqüència de la romàntica Dràcula de Francis Ford Coppola; era alguna cosa que tothom entenia que tenia truc, per això es parla de la màgia del cinema; aquesta pel·lícula d’avui és un clar exemple d’aquesta màgia. Sortint de veure-la em venien al cap aquells quadres geomètrics que són falses perspectives on una figura puja per unes escales a la part baixa del dibuix i a  la part alta hi ha un altre figura que baixa cap per avall  i aparentment no veus el truc i sembla perfectament que unes escales i les altres estan lligades  com en un cercle impossible que desafia la raó. Si mireu vosaltres mateixos el quadre de Scher, Relativitat III, entendreu a què em refereixo.

Amb aquest inici i amb aquest exemple el que vull dir-vos és que aquesta pel·lícula té trampa, també se li pot dir màgia certament, però és ben sabut que darrere de la màgia sempre hi ha un truc, perquè per alguna cosa s’anomena  il·lusionisme, perquè ens fa veure o creure coses que no són. Té trampa que al final de la pel·lícula descobrim que el monstre era, per dir-ho sense descobrir res, un conegut de la família; una imatge certament poderosa però absolutament increïble, que tot i axis ens arribarà al fons de l’ànima. És trampós que la mare que no en sap res dels somnis o al·lucinacions del seu fill, es refereixi a la bellesa de l’arbre-monstre i que el medicament que és la seva  última esperança estigui fet del suc de l’arbre en qüestió. Detalls que connecten la realitat i la ficció, com les escales del quadre entre elles,  i que ens estoven encara més el cor: Il·lusionisme del bo… Però anem a pams.

Ja al principi una veu en of ens explica que va aquesta pel·lícula: “Sé la història d’un noi, massa petit per ser home i massa gran per ser  nen”; doncs, segons el meu parer, la principal reflexió que  ens vol  fer és sobre aquell moment, reconegut a totes les cultures, fins i tot amb terribles reptes iniciàtics, en el fet que es passa de nen a home. Els nens tenen por i són incapaços d’enfrontar-se a les situacions difícils, a la realitat; els homes també tenen por, però fan el cor fort  i s’hi enfronten. El coratge és el que el Monstre vol ensenyar-li al nen i ho fa com s’ha fet tota la vida amb els nens, amb contes que tenen missatge. Amb ells la pel·lícula assoleix el seu quart nivell o dimensió, tornem al quadre de les escales: El primer la realitat, trista i difícil pel protagonista, el segon el somni, encara més dolorós i angoixant, el tercer la ficció, que ell percep com al·lucinacions reals que espera en candeletes cada nit i per fi els contes que li explica el Monstre i que el director ens mostra amb dibuixos animats fets d’aquarel·les i amb elles un altre cop la vinculació amb la realitat i els dibuixos del nen: cercle tancat, truc completat.

Deixeu-me que reflexioni sobre els contes, que segons diu el Monstre ens ensenyen que el món és molt complicat… Jo els titularia: “El fi justifica els mitjans”, pel primer conte que quasi justifica un assassinat amb finalitats polítiques; “no perdonis mai” pel segon i “agafa’t la justícia per la teva mà, si pot ser violentament” per la tercera història, i per fi i extret amb tenalles del subconscient del nen: “desitjar el mal als altres no té res de dolent si et beneficia a tu”. És veritat que com  em deia un director que “ser bona persona no és cap ofici”, però tampoc cal ser un malparit, hi ha formes de combinar bondat i ofici. Sí, el món és complicat, però hi ha uns principis ètics que cal respectar Sr. Monstre.

I és que l’argument  és un recull de desgràcies infantils: Un pare que viu lluny i que porta la seva vida sense incloure’l a ell, perquè tinc un pis petit, diu tan cofoi; una mare separada, sola i malalta amb qui quasi no es comunica; una escola sense cap amic i on pateix assetjament i una àvia gens amorosa i malcarada; el pobre no té un sol moment de felicitat, de fet no riu en tota la pel·lícula i es refugia en els seus dibuixos, però són foscos i tenebrosos, és normal que a les nits tingui malsons!!! Si és que això no és fer un truc i jugar de mala manera amb els sentiments dels espectadors que vingui el Monstre i ens ho expliqui.

Però el film també ens vol mostrar la pèrdua i el dolor profund que genera i certament  els que l’hem patit podem dir que la imatge és exactament la que proposa en aquest cas el director, un abisme, un buit absolut; hi ha una escena a l’hospital, a la nit, amb la mare agafant a l’hora la mà del fill i de l’àvia, realment commovedora; però la realitat encara és més dura i et tornes insensible al dolor propi i aliè, però llavors el nen no seria tan dolç i es perdria part de la màgia.

Del que fuig aquesta pel·lícula és de les relacions humanes, mare, pare, àvia i fill es van creuant com sorpresos de trobar-se amb algú amb qui tens poques ganes de parlar i com passa en aquests casos s’eviten educadament amb un somriure, tothom fa el paper que ha de fer, el que li toca, sense pràcticament comunicació; no fos que la xerrameca i els diàlegs reals i fora de guió fessin ombra a la màgia i l’espectacle. És un film d’emocions i prou, una mica el que busca ara la nostra societat, que en poc més de noranta minuts ens pugi l’adrenalina, riem sense sentit i plorem desconsoladament. És el fast food, o millor encara la cuina d’autor dels sentiments, no tenim temps per reflexionar i tot ha de venir donat i garantit.

Al final, després de reconèixer una terrible veritat amagada en el seu subconscient, que per mi no és terrible, perquè és ben normal voler que el teu patiment s’acabi i no hi ha maldat ni culpa, no quedarà ni un xic d’esperança, cap mirada valenta cap al futur, la soledat i els records del passat dins d’un quadern de dibuix on apareixerà el truc final del director perquè puguem obrir els ulls de sorpresa i dir un “oh!!!” ben gran, com a les millors sessions de màgia.

Però no puc acabar sense parlar del llibre que es basa la peli ni de l’execució tècnica, la primera reveladora i la segona brillant. La idea del llibre, els personatges i el seu plantejament són de  Siobhan Dowd, una escriptora de novel·la juvenil ben coneguda a Anglaterra, però a la que el càncer,  que segurament la va inspirar, no li va deixar acabar la seva obra i se la va endur  amb tan sols quaranta-set anys. Llavors l’editorial va contactar amb Patrick Ness perquè acabes el llibre; ell va fer un treball ben professional, artesania pura, però penso que si bé la forma és admirable, l’ànima de la història  perd el sentiment profund, no hi ha l’art. Respecte al film dir-vos que és una meravella tècnica, amb uns efectes especials molt ben encertats, que és capaç de mostrar-nos imatges espectaculars, però també d’altres intimistes i de gran poder dramàtic en   un esclat d’emocions,   que sap combinar encertadament el real i el fantàstic i on a més hi ha uns dibuixos animats brillants i originals. Per cert, la part d’animació està feta a Barcelona i en l’equip tècnic de la cinta hi ha molts espanyols.

És una pel·lícula que recomano i que penso que no decebrà  a quasi ningú, però que està rebent tant les millors crítiques com les pitjors, aquestes últimes per la seva artificialitat i la manipulació sentimental, és ben normal que el que s’ha sentit enganyat la rebutgi.  És un producte molt ben elaborat, amb bons elements, ben executat i molt ben embolcallat i promocionat, però no és una obra d’art, ja em perdonareu si us he volgut mostrar algun dels seus secrets, però escric per a cinèfils, per a “coneiseurs”, i aquesta obra malgrat que feta  amb productes naturals és una “esferificació” de la realitat.

España 2016 ( 1hora, 48 minuts)

Director: J.A. Bayona

Guió: Patrick Ness (novel·la Patrick Ness)

Actors: Lewis Mc Dougall, Sigourney Weaver, Felicity Jones,…