Aquesta pel·lícula és com un conte dels d’abans. Aquells que tenien com a protagonistes animals que actuaven com si fossin persones, una faula sobre les coses de la vida i en aquest cas particular sobre l’amor. Els animals escollits són dos cérvols joves, mascle i femella, que es troben en un bosc nevat, ombrívol i silenciós, amb un petit rierol d’aigües gèlides, propers a un llac tan calmat que és com un mirall. Es veuen, es busquen, s’acosten i es coneixen, amb timidesa al principi i, a poc a poc, de forma més decidida. És clar, que si ens hi fixem bé, el que fa aquesta pel·lícula és just al contrari dels contes clàssics, ja que aquí, són les persones que actuen com si fossin elles els animalons. Bé, no exactament perquè el film fa un paral·lelisme entre els dos cérvols i els dos protagonistes reals de la història; dues persones que treballen en un escorxador i que s’agraden sense saber com dir-ho l’un a l’altre.

Com ho fa el director per unir les dues històries que veiem a la pantalla?

Doncs, a través dels seus somnis; un recurs sorprenent i original.

El director ha escollit un escenari brutal aparentment poc adequat per escriure una història d’amor, i menys encara posant com a contrapunt uns animals lliures de gran bellesa, un escorxador és un lloc de mort, un indret on els cossos són esquarterats, on el vermell de la sang ho omple tot, quasi esquitxant als espectadors, la veiem de tan a prop que pràcticament podem sentir la seva olor. Les primeres escenes de la cinta són això, tal com ho descric, no veiem el moment de la mort, però si les seves conseqüències i és com si ho visquéssim. Precisament és el que ens vol dir, que hi ha vida i que hi ha mort i que l’amor és el que dona sentit a la vida, com un oasi en el desert.

En una de les primeres escenes ens presenten de forma ben subtil als dos protagonistes humans:

  • Ell obra la finestra del primer pis i treu el cos per l’empit buscant l’escalfor en un raig de sol d’una primavera que comença, potser és l’únic que espera ja de la vida…
  • Llavors la veu a ella, que amagada sota d’un porxo, té tot el cos a l’ombra, menys els seus peus. Ella el veu i recula just prou per evitar que la llum els il·lumini.

Què faria un cérvol mascle, altiu i orgullós de les seves banyes sinó mostrar-se? Què faria una femella petita i gràcil sinó voler passar desapercebuda?

Els dos personatges són ben peculiars i estan com absents de la vida per motius ben diversos;

  • ell ja passa dels cinquanta. Està sol a la vida, si bé té una filla a qui veu de tant en tant. A més, té un braç inhàbil, potser per un accident laboral, ell mateix es considera fora de circulació en els temes del cor, el que no el priva de repassar amb la mirada a les companyes més maques, fins i tot de forma poc educada.
  • ella té una estranya patologia que no li permet tenir una relació empàtica amb la resta de persones. Altrament, és com al·lèrgica al contacte físic. Per tot això, és mirada amb recel tant pels companys, que la veuen com un bitxo rar, com pels responsables, als qui preocupa el seu excés de cel a la feina i el seu esperit normatiu fins a l’exageració.

Sembla impossible ajuntar aquests dos mons tan separats, però un incident a la feina, un robatori, i l’entrada d’una psicòloga per ajudar a aclarir els fets, obrirà una finestra comuna i inimaginable que escapa de la raó. Com en el cas dels cérvols, la curiositat serà més forta que la por i els dos tractaran d’acostar-se, generant comentaris i rialletes entre els empleats. Malauradament, un centre productiu no és tan discret com un bosc glaçat i solitari. Ella, que és conscient de les seves limitacions, reprodueix el passat tractant d’entendre el que ha passat i imagina el present, tractant de buscar una millor comunicació, com en un assaig de la vida.

“En cos i ànima” anirà saltant del bosc nevat, amb els dos cérvols enamorats, a l’escorxador, amb la dona i l’home que s’interessen mútuament, que aniran fent temptatives d’acostament, no sempre reeixides. D’aquesta manera, anirem coneixent una mica més a dues persones, al principi tan hermètiques i esquerps que no ens semblaran gaire simpàtics, i ja sabeu, conèixer ajuda a estimar; encara que ben pensat crec que és l’amor el que els va fent millors persones i nosaltres evolucionem amb ells.
No us penseu que tot seran flors i violes, ja que la tragèdia planarà per sobre de la història, tant per la parella i el seu desenllaç com per la història del robatori, que una mica en segon pla, és un pol d’interès del film, però si voleu saber el final, haureu de veure “En cos i ànima“.

Això no obstant cal tenir en compte en veure aquesta pel·lícula que Hongria no és Espanya. També que els dos protagonistes són dues persones extremadament introvertides, per tant, cal obrir la ment i el cor per entendre una situació allunyada dels estàndards romàntics mediterranis.

  • Si nosaltres juguem amb els crits, ells ho fan amb els silencis,
  • si aquí ens va la gesticulació extrema, allà entenen millor la contenció.

Si som capaços de fer aquesta abstracció, i tenim la paciència de deixar fluir els fets, descobrirem una obra d’una gran sensibilitat i profunditat i, on hi havia fredor, trobarem calidesa i romanticisme pur, descobrirem que hi ha motius per viure i el principal d’ells l’amor.

Per totes aquestes qualitats, i moltes altres, d’ordre tècnic, aquest film va estar nominat a millor pel·lícula de parla no anglesa als Òscars, ¡¡sols són cinc films en tot el món!!! Així mateix, té el premi a la millor actriu del cinema europeu, a part de guanyar l’Os d’Or a Berlín com millor pel·lícula, per tant, una obra indispensable pels cinèfils.

HONGRIA 2017 (1 h, 56min)
Direcció i guió: Idikó Enyedi
Actors: Morcsanyi Géza, Alexandra Borbély, Envin Nagy, Pal Mácsai, Julia Nyakó,…