Dir que aquesta pel·lícula és trista no és mentir, però és una definició força incompleta i superficial. Seria més exacte dir que el film reflexiona, des de diversos punts de vista; sobre el dolor físic, ja que parlem d’una greu malaltia, però sobretot del dolor interior, del dolor de l’ànima.


Tres protagonistes, un pare i dues filles, ens mostraran els seus sentiments sense amagar-nos res, les seves paraules ens diran coses, però seran per damunt de tot els seus actes, les seves actituds i els seus gestos els que ens parlaran des del dolor, la pena, la pèrdua i la negació a afrontar la realitat.
Estem parlant de la mort i del comiat. És difícil acceptar-ho sense més, és humà voler resistir-hi, fer alguna cosa per voler salvar a la persona estimada; d’aquest esforç sortirà el coneixement de l’altre però també el d’un mateix. Una situació ben normal i gens extraordinària, malgrat que difícil i transcendent, d’unes persones si fa no fa com nosaltres, explicada amb una gran sensibilitat.

  • La protagonista principal, la Carla, viu sola a Barcelona, on fa d’executiva comercial agressiva i d’èxit a una empresa important. Dura i segura d’ella mateixa sap el que vol i fa tot el que ha de fer per aconseguir-ho. Fins i tot, porta una vida sense aturador amb sexe, alcohol i drogues. Llavors, un dia al matí, la seva germana li truca des d’Almeria, on tenen la casa familiar, per dir-li que el seu pare està malalt, greument malalt. Tot canviarà per ella en aquell moment perquè sap distingir les prioritats, agafarà un avió i es plantarà a la casa familiar. Es farà càrrec de seguida de la situació, però és una persona dura, exigent i més aviat malcarada que no vessarà ni una llàgrima i que no acceptarà el diagnòstic dels metges.
  • La seva germana és tot el contrari que ella, dolça i riallera, de bona pasta, tot li està bé i entendrà amb una profunda pena que el seu pare està molt malalt i que cal esperar amb serenitat el que és inevitable, però tampoc vol barallar-se amb ningú i menys amb la seva germana.
  • El pare és com la germana gran, un home dur i sec poc acostumat a demanar les coses per favor ni a donar les gràcies, no acaba d’entendre la seva situació i està desorientat en un punt entre la por i la negació de la realitat.

Com hem dit, la Carla no accepta ni el diagnòstic ni la solució que els hi donen els metges de l’hospital d’Almeria i decideix portar al seu pare a Barcelona. Com a ell no li agrada volar hauran de fer el viatge en cotxe, els dos sols, una oportunitat per parlar i dir-se coses que mai s’havien dit, aquest és el nucli de la cinta.

El director de la cinta, en Lino Escalera, fa un molt bon treball i aconsegueix crear un clima ultra natural i proper, sensible sense el recurs de la llàgrima fàcil, sense fer cap mena de xantatge emocional a l’espectador, dibuixant als protagonistes tal com se’ls imagina sense cap mena de floritures ni recurs per aconseguir el favor de l’espectador.


Cinematogràficament parlant, els plans de “No se decir adios” són estèticament molt potents, sempre cuidant les combinacions de colors i el pes dels objectes, vigilant les simetries. Ens podrà recordar a Wes Anderson, això si, sense aquella obsessió perfeccionista tendent a l’hiperrealisme, però amb el seu mateix tractament pictòric.
El punt fort de la pel·lícula són les actuacions dels tres protagonistes, uns actors de primer ordre fent un treball excepcional, fins i tot la protagonista principal, la Natalie Poza, que ha guanyat pel seu paper el “Goya” i el “Feroz”, a la millor actriu principal.

El resum és una obra consistent, realista, descarnada, que ens conta una història quotidiana de les que passen contínuament al nostre costat, que toca les relacions humanes i familiars magistralment i que per mi és una de les millors pel·lícules espanyoles de l’any.

ESPANYA 2017 ( 1 hora, 36 minuts)
Direcció: Lino Escalera

Guió: Lino Escalera, Pablo Remón.

Actors: Nathalie Poza, Juan Diego, Lola Dueñas,…