Si en aquesta pel·lícula GETOUT tots els actors fossin blancs, no tindríem cap polèmica. Seria simplement una fabulació terrorífica d’una possible i fosca realitat oculta, o si més no, d’un sinistre futur pròxim i preocupant. El fet que el protagonista principal sigui negre ho canvia tot, ja que obre també una discussió sobre molts dels mites d’aquesta raça i de la seva relació amb els homes blancs.

Una faula sobre una nova forma d’esclavatge, una nova dominació més subtil i terrible, encara que en aquest punt poc importa la raça, perquè la dominació de l’home per l’home ens ha acompanyat al llarg de la història, però ajuda a fer-te’n càrrec de la situació. Un retorn al mite de la superioritat física d’aquella raça, la negra, el de la seva hipotèticament potència sexual superior, així mateix, la creença supremacista que tenen alguns blancs. En conseqüència ens parla del rebuig a tot allò que és diferent, de la por a l’altre i d’un cert esperit de protecció de la tribu.

GETOUT ens parla, també, de la tàctica de l’aranya, que atrapa a les seves víctimes en una tela quasi invisible, o en el modus operandi de les plantes carnívores, que amb vistosos colors atreuen els insectes cap a les seves fulles fins a tancar-se implacables sobre d’ells. Per tal de ser afectives, cal la col·laboració involuntària de les víctimes, per una part la seva confiança i per l’altra, el seu desig; confiança i desig conjugats poden portar a la imprudència, a assolir riscos perillosos. Així el tenista que puja agosaradament a la xarxa per sentenciar, veu com li passa la bola ràpida i inaccessible pel costat perquè sigui el seu oponent el que marqui el punt.

Totes aquestes consideracions li donen valor afegit a GETOUT que es converteix en un vidre de moltes facetes que reflecteix la llum a varius punts fent l’obra més complexa, però en el fons el fil argumental és el que és: terror, psicològic al principi que es converteix en físic, de la manera més terrible. Com en el cas dels insectes atrapats, veure’t incapaç de moure’t, paralitzat veient com el teu carceller i botxíacostant-se cap a tu, mirant-te sense passió, perquè per ell només ets una matèria primera, com una ostra a la qual obriran per treure-li la perla, com una vaca que dona llet, com un porc que entra a l’escorxador…

Tranquils, no és la matança de Texas, tot és més fi, més civilitzat, però també més pervers.

El protagonista coneix els pares de la seva xicota, molt ben situats, que viuen en una gran mansió, això no obstant, que són propers i afables, de camí, un incident amb un cérvol a la carretera ja ens adverteix que poden passar coses imprevistes. El primer punt discordant, que ja podria fer-nos sospitar un xic, és l’actitud del personal de servei de la casa: una estranyíssima barreja entre molt servicials, sovint distrets i absents, a cops amb la mirada perduda, un somriure forçat i nerviós als llavis, o fins i tot tensos; però globalment tot controlat i normal,  fent la seva feina aparentment correcta però mai perfecte. A part d’aquests petits indicis, l’estada transcorre de forma idíl·lica amb la família, fins i tot en excés, però un episodi nocturn ens farà entrar en una altra dimensió…

A molts films de terror, l’horror ve representat per un objecte diabòlic: Una forca penjant d’un arbre pelat i solitari, la destral del botxí ensangonada, la serra mecànica de la matança de Texas, els dits com navalles d’en Fredy Kruguer; imaginem aquells objectes acostar-se a la nostra pell i tenim l’esgarrifança del que espera el dolor. La gràcia i la subtilesa del director és que en aquest cas l’objecte terrorífic és petit i quotidià, insignificantment i aparentment inofensiu, però malgrat això la seva força forada la ment del protagonista…

Calen monstres horripilants per fer-te por?

Aquí és just al contrari, el terror és el buit, és el no-res, la soledat, no tenir a on agafar-te, no poder pensar res que no et sigui dit. Tenir por vol dir ser esclau. Això ho aconsegueix aquesta pel·lícula en una imatge de gran força: El protagonista penjat a l’espai sense poder baixar ni parlar, plorant en una desesperació absoluta que no domines.

Sols és un malson, o és una realitat dins de la seva ment?

Sigui com sigui alguna cosa malèfica s’està apoderant d’ell, si no és capaç de fugir, el seu futur serà tan negre com la seva pell.

Com dèiem abans, petites anormalitats que són advertiments, dins de situacions tan aparentment normals com una representació de teatre que els actors saben de memòria, on tothom coneix l’argument menys el protagonista, ens portaran a un carreró sense sortida, a la tela d’aranya de la qual ja no pots sortir, a l’horror de què descobreix que aquella beguda deliciosa amb tocs picants estava enverinada.

Es rendirà i es deixarà morir o lluitarà per salvar la seva vida? Serà capaç de fugir, de sortir del pou?…

Sense cap dubte GETOUT és un film original i brillant i no és per casualitat ni per tracte de favor que sigui escollida per l’American Film Institute com una de les deu millors de l’any, a part de guanyar l’Òscar a millor guió original i estar nominada a millor film, com també en els Globus d’Or i a més de guanyar fins a deu premis més. Si la veieu segur que no ús empana direu.

USA 2017 (1h 43min)
Direcció i guió: Jordan Peele
Actors: Daniel Kaluuya, Alison Williams, Catherine Keener, Brandley Whiford, Betty Gabriel, Caleb Landry Jones, …