És ben estrany que en un espai petit, en un pis minúscul, però ben  atapeït de coses, sense un ordre  ni cap sentit estètic, més brut que net, amb totes les finestres ben tancades per protegir-se de la tempesta i ple de gent, es pugui transmetre una imatge de serenor i equilibri. Per aconseguir-ho calen dues coses: per una part l’esperit de respecte dels japonesos, la seva educada calma  que et fa percebre les coses com més pausades del que són en realitat  i  la capacitat  de transmetre sentiments i sensacions d’Hirokazu Koreeda, que és capaç en un enfocament precís d’extreure la bellesa de coses que aparentment no la tenen.

Però aquest és només un detall, malgrat que sigui per mi el punt culminant de la pel·lícula, ja que al llarg de tot el metratge el director penetra dins de l’ànima de quasi tots els protagonistes  i treu a la llum, com el sol que surt entre els núvols després d’una tempesta, la seva part més bona, la seva humanitat: desitjos,  somnis, projectes;  tot i que  no amagui els seus defectes: vicis, trampes i malifetes;  perquè com deia un dels personatges vigilats, però especialment escoltats, de “La Conversa” de FF Coppola:

tots hem sigut nens i hem tingut una mare i un pare que ens estimaven

així estima Koreeda als seus personatges, com fills seus que són, mostrant-nos sobretot la seva cara més amable…

Com sempre  a les seves pel·lícules veurem aquelles línies elèctriques que semblen voler marcar el camí i el destí de la vida dels personatges, en general rectes, però que sovint es creuen unes amb les altres marcant encreuades vitals que  poden capgirar-los la vida.

No vagis a buscar acció en aquest film, però si introspecció; tothom, a menys que sigui  un egòlatra cec, pot veure’s retratat en alguna cosa, per petita que aquesta sigui, doncs tots hem tingut projectes esberlats i somnis que s’ha volatilitzat com núvols de tempesta en arribar el bon temps, ja que la vida no acostuma a ser una línia recta, cicatrius amb les quals has de conviure i si has estimat, no ho deixes de fer mai, records que guardarem per sempre més dins del cor.

Koreeda ens parla, com sempre, de la família i de les relacions entre les persones, dels esforços dels protagonistes, més o menys encertats, per superar situacions complicades, i que per damunt hi ha  fets que ens superen, el destí que ens marca: aquells cables alèctics, omnipresents.

El protagonista, en Ryota, un escriptor que va ser tota una promesa, però que ara és incapaç de concentrar-se;  divorciat i amb un fill petit, segueix estimant a la seva dona, però és impotent de fer un gir a la vida. Es guanya la vida fent de detectiu privat, però s’ho gasta quasi tot amb apostes a les carreres; treballa amb un company que procura ajudar-lo perquè diu que li deu un favor que en Ryota ni recorda.  Sempre demanant diners a tothom, conegut, com ho va ser el seu pare, a les botiges d’empenyorament, on l’amo li desvetllarà coses que l’ajudaran a saber qui va ser el ser progenitor i quan s’assemblen: ja ho veieu, un altre cop marcat pel destí. També  vigila a la seva exdona en un intent de recuperar-la, però no hi posa gaire de la seva part; sorprenentment, fins i tot, s’investiga a si mateix i escriu  pòsits a la paret de casa seva, preguntes sobre ell mateix, qui sap si també idees per la seva nova novel·la que mai arriba. 

Un tifó farà que hagi de passar la nit amb la seva dona i el seu fill al petit pis de la seva mare, encantada de tornar-los a tenir a tots reunits, hi haurà un moment màgic en ajuntar-se els tres a dins d’un tobogan en el parc aixoplugats del tifó, un retorn a la infància, un reviure la felicitat de quan estaven junts,  i també un somni en forma de loteria que perseguiran sota la pluja i el vent . L’endemà, un cop la tempesta ha marxat i torna a brillar el sol, cadascú continuarà amb les seves vides, però l’esperança seguirà viva com la il·lusió de la loteria. Hi ha una frase que es diu al film que escenifica la seva esperança:

El cor de les dones és com la pintura a l’oli, es pot pintar a sobre i tapar l’antic, però la pintura original seguirà intacta, no es dissoldrà com una aquarel·la

Diu  el director, Hirokazu Koreeda,  que aquesta és una de les seves pel·lícules més personals, de fet tots tenim família: Pares, germans, dona, fills… Aprofito aquí per destacar el paper de la mare, interpretat per Kilin Kiki, la que va ser també protagonista d’“Una pastisseria  de Tòquio”, una interpretació genial per un dels personatges amb més fondària d’aquesta cinta.

Una lliçó de delicadesa, profunditat i bon cinema; molt ben dirigida, amb molt bona fotografia i un ritme narratiu que t’omple de pau; sense cap dubte una molt bona pel·lícula,  que jo recomano.

Japó 2016 (1 hora, 57 minuts)
Direcció: Hirokazu Koreeda
Guió: Hirokazu Koreeda
Fotografia: Yatak Yamazaki; musica: Hannaregumi
Actors: Hiroshi Abe, Kilin Kiki, Yoko Maki, Lily Franky, Isao Hashizume, Sosuke Ikematsu,…