GIRASOLES SILVESTRES

Júlia té 22 anys, tot i la seva joventut ja és mare de dues criatures, cosa poc corrent avui dia, on els joves miren de divertir-se i buscar-se la vida construint un futur. Viu amb el seu pare, ja que el pare dels seus fills és militar i viu a Melilla. La seguirem per veure com se’n surt en la seva feixuga vida. La seva gran prioritat seran els fills, hi viu dedicada, malgrat això, continua tenint il·lusions i projectes: trobar un xicot amb qui compartir la vida, emprendre uns estudis que la facin autosuficient, madurar i ser feliç.

Jaime Rosales, el director, diu que va gestar la pel·lícula després de veure el reportatge fotogràfic d’una jove mare nord-americana. Va quedar tocat per la seva capacitat de tirar endavant malgrat totes les dificultats, per al seu compromís total en tenir cura dels seus fills. Una dona que havia passat per tres relacions sentimentals diferents, com la Júlia, superant penúries econòmiques, maltractada, humiliada i malgrat tot encara cercava l’amor, amb alegria, sense sentir-se una pobra víctima. Això mateix fa la protagonista de la seva pel·lícula.

Si comencem pel títol, diu Rosales que no va ser escollit a l’atzar, que li agrada la seva sonoritat; també les diferents relacions que pot tenir amb la pel·lícula en si, que cada espectador pot relacionar de manera diferent, però ell no es mulla ni diu la seva pròpia interpretació. Jo personalment veig que el “gira-sol silvestre” del títol és la protagonista; la seva necessitat de tenir sempre a un home com a referència. En una de les primeres escenes la Júlia li diu a una amiga:

“Passo dels homes, estic millor sola”

L’amiga riu i li contesta que ja ho sap, que està millor sense ells, però que no s’ho creu, que és carn de canó, que a la que passa una mosca ja hi va darrere. És cert que a les dones els hi atreuen en general els homes i viceversa, les noies dites “bones” saben quins homes els interessen, com aquells gira-sols plantats tots en línia, perfectament ordenats, Júlia no d’aquest tipus de persones assenyades, és silvestre, és rebel i inadaptada, no segueix la norma.

Jaime Rosales usa les parelles successives de Júlia per mostrar-nos com és ella i la seva recerca de la felicitat, com si cadascuna fos un cisell que la va modelant a força de cops:

1. La primera, l’Òscar, és narcisista i immadur, una persona obsessionada amb el seu físic, tant que porta tot el seu fibrat i musculós cos ben ple de tatuatges. Tal com ens el presenten, al principi fent exercici, i ens mostren un primer pla del seu rostre, intuïm que el director ens vol transmetre que tot el múscul corporal que llueix va en detriment del cerebral. Sense cap dubte és l’home més bàsic de tots tres, el més primitiu, diu el director. És un nen consentit que creu que tot ha de passar com ell vol. Quan parla és com si la seva paraula sola fos creadora per ella mateixa, com en una al·lucinació messiànica, sense haver de fer cap esforç: “Si vols ser infermera ho seràs, ho dic jo“, li diu a la Júlia. “Ara soc el vostre pare“, els hi diu als fills de la seva parella. És afalagador amb ella, combina tendresa i agressivitat, no té paraula, és capriciós i acaba sent violent quan pensa que alguna cosa se li torça doncs és irracional i no té autocontrol. Sembla mentida com aquest estil de masculinitat passada de moda poguí atreure a moltes dones, una forma de fer que considera a les noies com una propietat sense sentiments. Seria la clàssica relació tòxica.
2. La segona, en Marcos, és el pare dels seus fills. Per ella és com un tornar a la casella de sortida se’n va cap Melilla fugint de la toxicitat de l’Òscar. Una persona com cal, equilibrada però sense massa llums ni capacitats, que l’acull a casa seva conscient de la seva responsabilitat de pare, en aquest sentit un procedir admirable que molts no farien en el seu lloc perquè porten anys separats. Estima als seus fills de veritat, juga amb ells i s’amoïna molt quan creu que un pot haver pres mal. D’aquesta comunió d’interessos, renaixerà una estimació mútua amb la seva exparella i tornaran a fer l’amor. Amb les seves converses, ara ja més sinceres i obertes, anirem descobrint l’adolescència de la Júlia i com va començar la seva relació. De com s’escapaven junts de la classe de català per anar a follar, el seu màxim interès comú en aquells temps, a l’hora que la seva manca d’interès per integrar-se en una cultura, la catalana, que realment no necessitaven per anar tirant. L’avorriment per manca d’interessos comuns i la falta d’amor més enllà del físic els va separar llavors i ara els tornarà a distanciar. Fet i fet, ell no té gens d’interès especial per ella. Júlia tornarà a marxar cap a la península, al Baix Llobregat. Seria una relació plana, distant, però correcta, com tantes altres, d’aquelles que la gent diu: “està casada amb un bon home“
3. Finalment, i com per casualitat, tornarà a contactar amb un antic amic de l’escola amb qui ja havia coincidit abans, ara també separat, i començarà la seva tercera relació. En Roberto és sense cap dubte el més modern dels tres. És una persona amb una feina exigent, ben considerat i responsable, potser massa bolcat a la feina, però és el que hi ha. S’embolicaran i decidiran tenir un fill plegats del que en Roberto no s’hi desentendrà: biberons i bolquers quan pot. Fins i tot, la Júlia decidirà estudiar infermeria. Serà una mica passar de zero a cent: Un nadó de qui tenir cura, l’altra parella de fills per atendre i temps per estudiar, no es pot tenir tot. Si a més, el teu home es passa el dia a la feina, et pots arribar a sentir molt sola i desemparada. Les vides dels dos s’acceleren i la relació patirà. Quan les coses estan més al límit, la Júlia es torna a sentir a punt d’esclatar, i a entrar en depressió, per primer cop a la seva vida tindrà algú al seu costat que ho veurà i que valorarà més la seva relació que altres interessos personals. Haurà finalment la Júlia trobat el que cercava tota la seva vida? El director ens deixa un regust d’esperança malgrat que tot estigui encara per fer.

És molt interessant el que es planteja en el film de Jaime Rosales amb els idiomes i la integració social:
• Per començar amb el que hem comentat abans: escapar de classe de català, perdre sense cap dubte oportunitats.
• Després, el pare de les criatures li deia al seu fill que si no s’integra, amb els nens que parlen àrab a l’escola, no tindrà amics, que ha de fer l’esforç de comunicar-se.
• A la part final de la cinta l’última parella de la Júlia, en Roberto, parla amb català amb els companys de la feina i només usa el castellà amb ella, això si amb tota naturalitat.
Amb aquests tres detalls el director ens parla, potser de forma inconscient, de la importància d’integrar-se proactivament en les societats en què vius. Júlia, fins al final, sempre havia anat per lliure.

La cinta està rodada en format analògic de 35 mil·límetres, pocs directors ho fan avui dia, ja que busquen la facilitat del digital, però Jaime Rosales és un clàssic que prefereix els colors menys brillants d’aquest suport.

Si hagués d’escollir un recurs usat en aquest film, aquest sense cap dubte és l’el·lipse, el fet de passar d’un moment temporal a un altre sense explicacions. Diu el director, parafrasejant a Tarkovski, que el cinema esculpeix el temps i que aquest recurs permet millor que cap altre aquesta creació artística. Per acabar-ho d’arrodonir, el treball dels actors és de primer ordre amb una Anna Castillo que brilla especialment.
Sense cap dubte una pel·lícula que recomano a tothom.

España 2022 (1 hora, 47 minuts)
Direcció: Jaime Rosales.
Guió: Bárbara Díez, Jaime Rosales
Actors: Anna Castillo, Oriol Pla, Quim Àvila Conde, Lluís Marqués, Manolo Solo, Carolina Yuste,..