Una peli d’agents secrets com les d’abans, però absolutament actual i posada al dia: una peli anglesa amb aquell glamour, aquell ambient tan British i aquell humor tan absurd, tan subtil i tan negre de la sèrie Els Venjadors dels anys 60; una barreja imperfecta però ben trobada entre el James Bond de la primera època i les pelis de Quentin Tarantino. Fixa’t que fins i tot tenim la típica japonesa de Kill Bill, tallant tot el que troba al seu camí. Però també és un film de disbauxa i una mica gore, com si fos una de zombis o vampirs, que pot recordar Obert fins a la matinada de Roberto Rodríguez en algunes escenes.

La posada al dia afecta també de forma molt significativa l’argument i els personatges; veiem, doncs, que l’“agència secreta” no és de cap país, sinó privada, una clara aposta per la lliure iniciativa i l’emprenedoria, cosa que té dues lectures:

  • la primera, que defensa interessos globals i no particulars d’un estat; per tant, no hi ha un enemic territorial, ideològic o polític, sinó que l’enemic pot ser tot aquell que ataca uns determinats principis de convivència o humanitat.
  • la segona: que pot mantenir una visió del món, una missió i uns valors de comportament constants, a diferència de la CIA o l’MI-5, que canvien segons la política del govern que ha guanyat les últimes eleccions: ara toca donar canya; ara, mirar cap a un altre costat i esperar. Són com una recreació dels cavallers de la taula rodona; de fet, els seus noms en clau són els dels mítics guerrers, que segueixen un estricte codi d’honor i tenen com a missió defensar els febles i lluitar contra la maldat i la injustícia.

El “dolent”, per la seva part, ja no és tampoc com els d’abans i ha perdut aquell tarannà tràgic i aquella maldat intrínseca. No és d’una societat secreta anomenada Spectra com a l’època de la Guerra Freda, ni tampoc és un magnat insaciable i sense escrúpols que busca enriquir-se a costa de la desgràcia aliena, com a l’època del Madoff i l’especulació financera. No és un llop, és un nen gran, genial però boig com una cabra, ric, molt ric gràcies a les noves tecnologies i amb una visió esbiaixada i a llarg termini del millor per al futur de la humanitat i del nostre planeta; és un ecologista visionari, un revolucionari determinat a canviar el rumb de les coses. No viu turmentat i trist, té una visió positiva de les coses i gens encotillada, sap el que li agrada i ho practica sense tenir en compte el que puguin pensar els altres; és un home que viu feliç amb ell mateix i li agrada la teatralitat, per això les seves accions tenen un plantejament operístic.

Els protagonistes dels “bons” juguen una mica a fer de Pigmalió en tractar d’encaixar un jovenet de barri degradat, un sapastre, en un món encotillat per les tradicions més estrictes; però, a la fi, si el xicot té un cor valent i un pensament net, el que comptaran seran els resultats, i a tothom li va bé una mica d’aire fresc.

El resultat de barrejar tot això és una obra esperpèntica i tan absurda com l’humor que gasta, però certament distreta; no busquem en ella res més que entreteniment, que passar l’estona sense despesa de neurones, malgrat que diu algunes veritats: el món és boig i sense sentit, som massa persones a la Terra, cal fer alguna cosa, hi ha alguns principis que, malgrat sonar antiquats, valdria la pena recuperar…

Engega de forma espectacular amb l’atac a una cèl·lula jihadista amagada en un castell al desert, amb míssils que esclaten i fan caure les pedres de la muralla, que s’ajunten per construir els títols de crèdit de la pel·lícula; en aquest primer episodi es gesta la que serà una relació de dependència entre els dos protagonistes principals. Hi ha una escena que recorda moltíssim Pulp Fiction, un homenatge més a Quentin Tarantino, quan en Colin Firth dona el condol a la dona d’un company caigut i entrega una medalla al fill, que serà el protagonista uns anys després, tal com Christopher Walken entregava al nen que serà en Bruce Willis de gran el rellotge del seu pare caigut a Vietnam. També hi ha una referència a Orson Welles i la seva obra més aclamada, Ciutadà Kane, amb la bola de vidre amb un paisatge que, en sacsejar-la, fa caure la neu i que el protagonista entrega al nen.

A partir d’aquí tenim la trama més o menys clàssica d’aquest tipus de pel·lícula amb tots els ingredients, barrejant acció i drama amb humor i amb un desenllaç in extremis per salvar la humanitat de la seva autodestrucció.

Un film típicament anglès, molt ben executat, dirigit i interpretat, acadèmic i sense floritures ni plans originals, amb un ritme adequat que et té enganxat a la pantalla fins al final i que, un cop vist, et permet seguir amb les teves activitats sense cap temps d’adaptació, doncs tot el que havies de veure ja ho has vist i el tema no té segones lectures. Un bon entreteniment, que ja és molt, i prou. Recomanable.

REGNE UNIT 2015 (2 h 9 min)
Direcció: Matthew Vaughn
Guió: Matthew Vaughn, Jane Goldman (còmic de Mark Millar, Dave Gibbons)
Actors: Colin Firth, Taron Egerton, Samuel L. Jackson, Mark Strong, Michael Caine, Sofia Boutella, Sophie Cookson, Mark Hamill, Jack Davenport, Alisha Heng, …