Antonio i Estrella són dos germans que treballen junts com a bussos, de fet el seu pare ja ho era i sempre han viscut sobre el mar i sota l’aigua. La delicada situació econòmica d’Antonio, que acostuma a viure al dia, compromet que pugui continuar veient a les seves filles petites. El descobriment d’un “tresor prohibit” li obrirà una porta a l’esperança, encara que tot allò que és il·legal comporta grans riscos i els dos germans es veuran abocats a una situació crítica on perillaran les seves vides. Un thriller tens que no ens deixarà respirar.
El director, Alberto Rodríguez, es va donar a conèixer el 2013 amb La Isla Mínima, un thriller trepidant i angoixant que feia pujar el cinema espanyol a un nivell mai vist. Va guanyar tots els premis nacionals i també el del públic en els guardons del cinema europeu. Era una pel·lícula que desplegava moltes capes i això la feia tan gran: Formalment, la seva fotografia enlluernava, la seva intensitat era esgotadora, la direcció era alhora sòbria i preciosista. Socialment, contenia una crítica vetllada a una democràcia incipient i imperfecte, l’espanyola, perquè els fets que contava eren al mil nou-cents vuitanta; descrivia l’ofec que es patia als pobles andalusos encara sotmesos pels arrelats cacics de tota la vida; denunciava la manca d’oportunitats de les dones en l’entorn rural, relegades a treballs subalterns, sotmeses per pares i marits, obligades a fugir a les grans ciutats per tractar de trobar una nova vida. El drama de les dues Espanyes seguia ben viu; els opressors no havien pagat pels seus crims i els abans oprimits quan aixecaven el cap eren vigilats pels poders fàctics.
A El hombre de las mil caras , del 2016, se’ns contava, en forma de thriller, un dels majors escàndols de la democràcia espanyola, el cas Roldán, on novament treia les vergonyes a un sistema amb peus de fang, on la corrupció, les clavegueres de l’Estat i la falta d’independència de la justícia estaven a l’ordre del dia.
Finalment, a Modelo 77, estrenada el 2022, presentava novament un thriller, aquesta vegada ambientat en l’univers carcerari durant la transició a la democràcia. Es feia evident que la manera de fer el canvi de règim no havia acabat de convèncer el director sevillà; mentre les dues primeres eren de clara denúncia, la tercera, tot i que t’atrapava pel seu ritme narratiu captivador, no assolia la mateixa profunditat. Sorties del cine sacsejat per als ensurts i les emocions, però amb el pas dels dies, no quedava cap sediment. Una sensació similar provoca Los Tigres.
Conta el director que ell i el seu coguionista habitual, en Rafael Cobos, van anar de visita al complex petroquímic de Huelva a veure si trobaven una idea per la pròxima pel·lícula. Alberto Rodríguez recordava haver passat pel costat del complex petrolier de nen, a la nit, amb tota aquella lluminària brillant a la foscor et transportava a una fabulosa ciutat o a un parc d’atraccions, fins i tot a Los Angeles de Blade Runner amb els gasos cremant vermells a les altes xemeneies. Allà els van explicar que hi havia una canonada submarina de quasi deu quilòmetres de longitud, que arribava a una boia ancorada al fons marí ben lluny de la costa i on els grans bucs petroliers descarregaven el cru. Un grup de busos treballava en les operacions de manteniment i funcionament, era una feina dura i molt perillosa. De seguida van intuir que allà s’amagava una història humana, revelada en la transformació radical del mateix equip: del tarannà festiu de la superfície, passaven sobtadament a una seriositat professional davant la perillositat de la profunditat, perquè sabien que s’estaven jugant la vida.
L’inici de la pel·lícula busca la complicitat de l’espectador, atrapar-lo sentimentalment, apel·la a la nostàlgia del passat, ja que ens presenta una gravació domèstica de super8 on surten un nen i una nena dins una petita barca; sentim una veu en off, la del pare de les criatures que els està gravant i els proposa un joc, mentre a l’altra mà sosté un rellotge daurat a punt de ser llençat a l’aigua. De seguida descobrim que és Estrella la que està mirant les imatges en un portàtil; el rellotge del pare és el que Antonio llueix al canell. És impossible no sentir-se emocionalment propers a unes persones que hem, conegut feliços i riallers, de nen… Ja estem atrapats per la narrativa!
A partir d’aquí Alberto Rodríguez ha volgut construir la clàssica història de l’heroi, en aquest cas els dos germans, que ha de superar una dificultat per assolir el seu objectiu. El factor desencadenant serà l’exdona d’Antonio, que l’amenaça de perdre la custòdia compartida de les seves simpàtiques i estimades filles per falta de suport econòmic. Això el força a buscar recursos que ell, potencialment, els podria tenir a l’abast. Abans ja ens havien mostrat uns paquets sospitosos sota la línia de flotació d’un gran petrolier, suposadament cocaïna. Paral·lelament, hi ha dos girs narratius que complicaran molt els seus propòsits: Problemes de salut, ja que la seva feina és físicament exigent i perillosa; per fer-ho palès ens mostren com un company seu ha mort a la feina, per una altra part, l’aparició en escena dels càrtels professionals del narcotràfic. Doncs sí, el director i el guionista han sabut construir l’entramat d’un thriller que ens deixarà sense alè.
Per fer la història encara més asfixiant hi ha el fet que Antonio treballa sota l’aigua i que els seus paquets salvadors són a dins d’una obertura submarina del casc d’un vaixell gegantí. Aquí l’equip de rodatge ha hagut de superar grans dificultats encara que el resultat final ha sigut molt satisfactori, et fa sentir la tensió i el perill.
Li vaig preguntar a Alberto Rodríguez què volia explicar en aquesta pel·lícula, quin era el ressort intern, tant espiritual com intel·lectual o artístic, què l’impulsaven a rodar?, em va respondre que essencialment distreure al públic. Sense cap dubte la seva resposta em va decebre, encara que després també va comentar la relació entre els dos germans i la separació de funcions i actituds entre els sexes, les dones més racionals i previsores, amb els peus a la terra, adoptant habitualment el paper de cuidadores; els homes més abocats a fora de la llar, treballs de força, impulsius i poc previsors. Era la seva una mirada neutra, de notari, sense cap crítica envers aquesta situació, com un: “les coses sempre han sigut així”.
Mancada de la mirada crítica, centrada en l’acció, en la recerca de l’efecte thriller, la pel·lícula perd fondària, es queda a la superfície de les coses, tot i que una gran part de l’acció transcorre sota l’aigua. No entra dins de l’ànima dels personatges, malgrat el titànic esforç dels actors:
- Antonio de la Torre absolutament compromès amb el seu personatge, caminat malament, la ma tremolosa, la mirada a terra;
- Bàrbara Lennie conformada en el seu paper de dona resignada, atrapada en un rol que la força a silenciar allò que pensa, i ajornar els seus anhels.
Sembla que Alberto Rodríguez, encaparrat a distreure a l’espectador ha deixat de banda fer obres que siguin atemporals i universals; una pena.
El rellotge del pare, que ara llueix l’Antonio, no és només un objecte, és un símbol carregat de significat, encara que amb lectures molt diferents per cadascun dels germans. A la part posterior hi ha gravada la frase “pertany a un tigre” en referència a la novel·la de l’escriptor italià d’aventures Emili Salgari, “Els Tigres de Monpracem”, on uns pirates del mar de la Xina liderats per Sandokan lluiten amb coratge des d’una petita illa imaginària. Per a Antonio és un legat que li atorga el sobrenom d “el tigre”. En canvi, per la seva germana, el mateix rellotge evoca una memòria dolorosa: és el record viu del dia en què, sent encara petita va patir l’accident que li provoca sordesa. Així, allò que per a ell és orgull i empenta per a ella és ferida i silenci.
Com a resum, ens queda una obra molt ben executada, el director té ofici, que ens mantindrà enganxats a la butaca i que sense cap dubte distraurà a una gran part de públic de totes les edats i condicions.
Espanya 2025 (1 hora, 49 minuts)
Direcció: Alberto Rodríguez.
Guió: Rafael Cobos, Alberto Rodríguez.
Actors: Antonio de la Torre, Bàrbara Lennie, Joaquin Nuñez, Silvia Acosta, Skone, Cèsar Vicente,…